Fragància mediterrània [Híspalis XXXIV](Itineràncies poètiques II, 84)

Aixopluc d'ones.
Solco la mar, la mare
De llum intacta.

Sanguínia [Híspalis XXXIII](Itineràncies poètiques II, 83)

[seguiment extraoficial del poema Una mar massa ampla, de Francesc Mompó]

Sang que navega
Per mars imaginables
A la recerca
Perpètua de la sina
Que fa anys l'alletava.

Intempèrie [Híspalis XXXII](Itineràncies poètiques II, 82)

Has clamat, davant de la flor de l'ametller,
Com qui perd la vida i no sap recuperar-la,
I un déu ignot t'ha ordenat: "Alça't i parla
Abans que et trepitgin de nou i m'adonaré
Que ets fill de la meva carn, sang de la meva
Sang, i combatràs en el meu nom, sense treva."
Però segueixes sol en la nit, que et manté
Vivint en la intempèrie, essent el seu presoner.

D'absències [Híspalis XXXI](Itineràncies poètiques II, 81)+RPV161

He esguardat al meu voltant.
Silenci, quietud, reminiscències.
I sé que el llibre d'absències
S'escriu amb lletres de sang.

He volgut desentrellar del fang
La veritat d'aquesta lletania
De dolor, d'aquesta nit sense dia
Que fa l'ínfima esgarrinxada gran.

I ofego el crit en la gola, el plor
Abans que la veu esdevingui ressò
Per al demà que no vindrà per a tu,

Víctima de l'esllavissada*, de l'enderroc
D'una vida feta de retalls, que poc
A poc es desfà en el temps, que se l'enduu.

[*en RPV: de la cicatriu]

Rèplica [Híspalis XXX](Itineràncies poètiques II, 80)

Qui apaivaga el ressò de la multitud?

Carreus que corren cinglera avall
Crepiten fins que el tornaveu és clam
I crit i fluïdesa extrema i queixa ferotge.

I no hi ha horitzó prou ample i llunyà
Per aturar aquesta allau de rèpliques,
Aquesta Babel que ens agermana i ens uneix.

Qui demana que el terratrèmol sigui quietud?

Linòleum (Melorepte136)[Híspalis XXIX]

I. Iridescència

Per habitar el país iridescent del teu somriures
M'esforço a arreplegar el record que em lliures.

*

II. Limítrofa

Visc en el límit
Dels teus llavis, la gota
De mar que anhelo.

*

III. Salvífica lluminària

Llum. I potser en l'espera
Trobaré el linòleum d'una mar
Que no es deixa a l'atzar
Perquè reneix en la primavera,

I corro entre la palmera
I la cigonya, per l'esguard
Clar d'un cel que és far
En la nit que em desespera.

Llum. I potser arribaràs
Amb la florida dels lilàs
D'una tarda que abruses,

I corres amb l'aire i el jaç
D'escuma i deler, el llaç
Que em lliga a les muses.

*

IV. Gràcies

La claror en els ulls gràcies al retrobament
I sabré què cal per despertar en la sal
El delit per l'onada i pel xiscle de la gavina
Arran de mar, a la riba on la sorra descansa,
El lleuger pes de l'abraçada en la balança
D'uns llavis que agermanen el bes i la sina,
La remor de la pedra i el silent núvol malalt
Per oferir l'aigua al riu, saba de la saliva dorment.

*

V. Ingràvida essència

Carrers que duen el teu nom pels racons
D'un món que he de descobrir de nou,
Llambordes que emparen el salobre i el rou
Perquè saludi l'alba amb els teus petons.

I camino per no percebre el vol de les hores,
I m'embarco en somnis fràgils que guardes
Entre els parpres, i ressegueixo els afores
De la teva pell, i sóc vianant si m'esguardes.

Barriades cap a enlloc, i les batejo amb cada
Mot que pronuncies, entre l'arribada i l'adéu,
Perquè em sigui lleu la llosa que l'espera bada

Davant meu, perquè el pas del temps batega
A un ritme constant, alentit, greu; i ets la breu
Rambla per on passejo quan la vida se m'ennuega.

*

VI. Eflorescència

Respiro l'aire
Salobre dels teus iris.
Passeig, capvespre.

*

VII. Paràmetres

Ulls que desperten la vetlla i l'escletxa on arrela
L'heura i s'hi arrapa com l'ànima al record quan t'anhela.

* * *

Infància i estultícia [Híspalis XXVIII](Itineràncies poètiques II, 79)

Que n'és de trist l'infant callat i quiet,
Sense imatges per somriure ni acudits
Per explicar a l'esbarjo, sense nits
De son lleu, delerós per llevar-se al matí
I trobar a la pantalla el personatge
Animat que l'ajuda a esmorzar i a badar
La boca i a sortir amb el temps enganxat al cul!

Que n'és de trist l'infant que no és inquiet
Acompanyat de l'enuig momentani de la mare,
Que el pentina i l'amanyaga i sap que encara
Pot permetre-li uns minuts més i gaudir
De les rialles i d'aquell esguard, paratge
On s'hi veu reflectida, aquella nena que fa
Anys també gaudia de jocs d'infant, estult!

Vivència [Híspalis XXVII](Itineràncies poètiques II, 78)

S'obren escletxes
Pel camí que travessa
Les nostres vides,
Llambordes que amunteguen
El pes feixuc dels segles.

Vivim i la vivència
És el que en la sang resta.

Diàspora [Híspalis XXVI](Itineràncies poètiques II, 77)

He sabut, enmig de l'abandó,
Que la vida és goluda
Com la boca més muda
Que busca mots en la foscor,

I callo perquè só
La innocència perduda
En la pell que exsuda
Sang i llàgrimes i dolor.

Caminant i laberint,
Seré serè mur cap al xiprer
I la nafra de la mort,

Fins i tot record
O allò que mai no tindré
Oblidat massa sovint.

Mel·líflua ànima [Híspalis XXV](Itineràncies poètiques II, 76)

Alegria per la flama
Que crema i reneix
El desig que reclama
La carn que el peix,

La carn blanca del cos
Que es referma a l'ànima
I deixa sense repòs
El foc, la llengua exànime.

Parla, galerna i cofurna,
Amb mots, amb boca dolça,
Perquè m'empari en l'urna
Dels teus besos de pa.

Parla'm i seré suau molsa
En el camí cap al demà.

Florescència [Híspalis XXIV](Itineràncies poètiques II, 75)

Floreix la vida
I sé que cada senda
Porta l'enigma,

La incertesa
Que ha d'experimentar-se
Amb la vivència.

Visc, i sóc fràgil,
I els esbarzers s'emplenen
De fruits i espines.

Ímpetu i existència [Híspalis XXIII](Itineràncies poètiques II, 74)

Nafres d'aram a les plantes dels peus.
I corre la sang, i bull l'ímpetu
Per voler cada llavi que sigui capaç
De besar el leprós que duc endins.

Solcs en la pell que compten anys,
Segles d'existència per aturar-se
Enmig del camí i clamar que t'estimo.

Angúnia (Repte Clàssic CDLIV)

Tot indici m'adverteix que el dia del comiat s'acosta. Sacsejades a intervals d'una precisió que exaspera acompanyen aquests senyals. I no hi ha res que consoli aquesta tristesa que, inconscientment, m'aclapara. Enmig del silenci, les veus es barregen i és difícil discernir-ne les paraules. Però el que queda palès és que les rialles de les setmanes anteriors ara són nerviosisme i sotracs.
 
Com sempre, em mantinc callat, i intento restar immòbil per gaudir millor de l'ambient càlid que m'envolta. M’empara i sé que no tindré cap refugi millor a la vida. Mica en mica el meu entorn es calma i m’endormisco lentament, amb el ritme constant del batec que m’oprimeix. És quan el son es trenca amb brusquedat però m’adono que no ha canviat res encara.
 
*
 
Tot succeeix ràpid. Velada per un ressò que m’és familiar però més fred que l’acostumat, una veu crida amb fermesa, ordres clares, concises, gairebé al mateix ritme que la pressió, cada vegada més constant.

I aparec, de cop i volta, on una llum fereix de tan intensa. És estranya la manera en què, a través dels parpres, veig siluetes de diverses mides, i unes mans semblen rescatar-me del lloc on he estat resguardat, on no he sentit por. Però ara, sense saber per quin motiu, sento angoixa i fred i, com que un tel estrany m'encalima la visió, les figures em terroritzen encara més. Tinc ganes de plorar, de cridar ben fort perquè aquest crit i aquestes llàgrimes em despertin del malson o m'acostin la mare.

Llàgrimes. Corren llàgrimes galtes avall. Algú m'ha tustat però no el sabria reconèixer. I la primera alenada que inhalo s'omple d'olor de sang i d'una aroma dolça que em calma. Noto la presència de la mare. Encara hi és, malgrat haver-me hagut d'acomiadar del seu ventre, que m'emparava fins fa uns instants.

Selènica [Híspalis XXII](Itineràncies poètiques II, 73)

Petja selènica,
Empremta de llum clara
Que omple el silenci,

Arran de llavis,
Com qui sap guiar els besos
En el crepuscle
Per trobar una nova
Lluna per als seus somnis.

Tàctiques [Híspalis XXI](Itineràncies poètiques II, 72)

On resten les petges del paladeig
Quan la llengua troba tota aroma
En resseguir-te la pell?

On els traços de saliva que guaiten
La teva nuesa en plenitud, carn
Blanca de dolçor curulla?

Camuflo aquest meu cos humà
I estudio les tàctiques subtils
Per conquerir el fortí clos
Del teu ventre, de la boca teva.

Atacaré, pacíficament, sense treva
Per aconseguir el fruit cobejat,
El reclam d'uns pits que clamen
Al cel que sigui derrotat en ple combat.

Reminiscències [Híspalis XX](Itineràncies poètiques II, 71)

Els ulls recordaran
La llum perduda, els rostres
Dels pares en deixar la llar,
Una vegada més atacada.

Però la memòria subsisteix,
Amb passes fermes camina
Cap a nous llogarets
Que alberguin les reminiscències.

Pren cada bri del meu cor,
Vida viscuda, guarda'ls
Entre els encenalls d'un foc

Que no s'apagarà mai més,
I sabré que el bressol
De la naixença perdurarà.

Pàtria agrícola [Híspalis XIX](Itineràncies poètiques II, 70)

Llaurem la terra perquè el forment
Arreli i creixi amb força i decisió
Necessàries, i la falç al puny i el sol
Per il·luminar aquesta rebel·lió
Que duem a la sang quan ens trepitgen,
Quan ja és la gota que vessa i la set
Ha estat avorrida fins a l'avorrició...

Desobediència [Híspalis XVIII](Itineràncies poètiques II, 69)

No hi ha pany ni forrellat
Per emmordassar una boca goluda
De paraules contra la carronya
Que en plena putrefacció parla.

No hi ha metgia per a la maldat
D'un verí que vol un ramat dòcil
I obedient a accions de vergonya
Perquè no defensi el que l'identifica.

Clama, poble, desperta de la letargia
De veure com lentament s'amputa
Un cos esplendorós i amb força,

Respira l'aire, lliure, sense cadenes
Imposades per quatre fills de ____
Que han inventat corones on hi havia fems.

València

En solidaritat amb el País Valencià, tot allò que s'escrigui avui serà publicat d'aquí a 24 hores.


d.

Essència primigènia [Híspalis XVII](Itineràncies poètiques II, 68)

Nafres que sagnen i no cicatritzen,
Ales que cerquen horitzons abastables,
Màrfegues que cobreixen la lívida
Força que ens queda per lluitar,

I aixequem el vol amb l'esperança
De delimitar aquesta muda sofrença
Que ens depara la vida, i vivim.

Sense pensar en demà. Els fruits
Més dolços es troben per atzar.

Véns? Volarem cap a l'essència primigènia.

Famèlica delícia fructífera [Híspalis XVI](Itineràncies poètiques II, 67)

[seguiment extraoficial del poema Sendes del silenci, d'Isabel]

Ulls clucs per admirar
La bellesa de la Natura,
L'aire mentre s'escola
Dins meu amb la més pura

Fragància que romandrà
Fins que la vida futura
Arribi. I em sobrevola
El desig per besar el lilà

Dels teus llavis novament,
Retenir en la mà la teva mà,
Sentir un cop més el plaent

Frec de la teva pell mentre
S'estén la temptació de mossegar
La fruita madura del teu ventre.

Herbàcies [Híspalis XIV](Itineràncies poètiques II, 65)

Dolça frescor d'heura arrapada
Al tronc d'un arbre esponerós,
Que no tem el temps ni els mots
Que puguin ferir la seva escorça.

Amunt, sempre amunt, on l'herbei
Sigui una catifa que indiqui
Per on cal caminar vers el futur,
Cap a la llum de la llibertat.

Revolta't, cor meu, contra l'ombra
I els pantans que s'escampen
Sens pausa, obstacles en la senda.

Remou-te, i clama perquè les entranyes
Alliberin la ira, la ràbia, el crit
Que trenqui el cristall del silenci.

Màgia [Híspalis XIII](Itineràncies poètiques II, 64)

[seguiment extraoficial del poema frisança, de zel]

Les venes frisen
Plenes de sang i màgia
Per les paraules.
Tinc les mans on servar-les
Fins a la teva oïda.

Fragància d'infància [Híspalis XII](Itineràncies poètiques II, 63)

[seguiment extraoficial del poema Fecunda transparència, d'Elfreelang]

Caic en la sorra,
I la platja és infància,
Fragància d'ona.
Demà sembraré l'alba
De la memòria en ella.

Poètica [Híspalis XI](Itineràncies poètiques II, 62)

La poesia també és revolta. Revolta
Que batega endins del cor, i sabràs
Què cal dir en cada moment, incapaç
De callar amb la gosadia del poca-solta.

I diràs el teu nom de claror, ben alt,
Perquè sàpiguen on i quan vas néixer,
En quines terres lluitaràs amb la mateixa
Força, i seràs herald de la veritat immortal.

La poesia també és revolta. Hem d'escriure
Versos d'amor, de lluita, d'argila, si cal,
Per vèncer el futur de mudesa i de silenci;

Escriure per esdevenir una ànima lliure,
En una terra pura, clara, nostra, que val
La sang, sustent que fa que res no ens venci.

Lívida urgència [Híspalis X](Itineràncies poètiques II, 61)

Guardaràs l’empremta d’un instant
Perquè la veu no acabi en mans
Del silenci, en la sorra estèril
D'una platja buida de records?

Servaràs les petges d'uns peus
Que corren vers la llum de l'alba,
Que impregnen d'humanitat fragments
De lívida urgència incontrolable?

Torna, deessa de les hores, paraula
Tatuada en la boca, ametller en flor
Que és bressat per la brisa esparsa,

Retorna on la ferida no cicatritza,
On la sang indica els camins del sol
Cap a un nou dia, i fes que et celebri.

Ràtzia momentània [Híspalis IX](Itineràncies poètiques II, 60)

Empeltem mots a poemes, imatges a estrofes;
I el rou és capaç de xopar les arrels
De la nostra ment, les paraules que brollen
Sense pausa d'una banda a una altra,
Perquè cada arbre brosta i s'expandeix.

Sabrem com comença aquesta boscúria
De versos però no podem imaginar-ne el final,
Una ràtzia momentània cap a un recés temporal
Amb calma i silenci per créixer de nou
Duent forces renovades, idees plenes de llum.

Vítrica [Híspalis VIII](Itineràncies poètiques II, 59)

[seguiment extraoficial del poema Llavor, de montse

Pluja en la senda
De vidre de la pròpia
Vida, errant, vaga,

Per inundar-la
De clepsidres d'espera,
Temps d'esperança,

I cada gota
Durà, entre els negres núvols,
Sements de joia.

Clarícies [Híspalis VII](Itineràncies poètiques II, 58)

Solcar la terra
Per trobar les entranyes
De la naixença,
La llibertat robada,
L'esperança perduda.

Pèrdua [Híspalis VI](Itineràncies poètiques II, 57)

[seguiment extraoficial del poema Deixo paraules, d'Elfreelang]

I si la pèrdua no deixa petges en la sorra
Del temps que transcorre
I sols podem marcar les escorces
Dels arbres amb incissions
De cos i ànima, d'os i d'ombra?

I si en l'escletxa creix un tornaveu
Capaç de trencar el camafeu
De la mudesa en la roca amb la isolada
Bellesa d'una nítida mirada?

I si callem, el silenci sabrà escoltar
Les veus carregades de demà,
L'ímpetu d'unir les nostres forces
En versos de diverses inspiracions,
En itineraris de rumbs sense nombre?

Infància [Híspalis V](Itineràncies poètiques II, 56)

[seguiment extraoficial del poema Com un cel d'estels, de fanal blau]

Un cel de blava
Màgia que t'embolcalli
Els teus ulls nítids,
Infant que busques ones
Entre estels que titil·len.

Itàlica II [Híspalis IV](Itineràncies poètiques II, 55)

Per si el silenci torna
A les ruïnes d'una ciutat
Que només sap callar,
Deixo paraules en cada escletxa

A l'espera d'un esguard que sàpiga
Embolcallar-ne el so
Que les emplena -sang del meu cor-.

Itàlica [Híspalis III](Itineràncies poètiques II, 54)

[seguiment extraoficial del poema Com les fulles, de Carme Rosanas]

El feix de pensaments, inquiet vent,
Reprèn camins dubtosos entre les ruïnes
Que indago, buscant-hi un esguard tendre,

Aquelles pupil·les amb què il·lumines
La solitud que m'aclapara, necessària
Com l'arsènic, enmig del sofriment,
I sóc pedra, cendra, ànima teva, gregària.

Lapislàtzuli [Híspalis II](Itineràncies poètiques II, 53)

Compta la vida
Amb fulles de perennes
Arbres, foll home
Dels boscos, amb paraules
De blavenc lapislàtzuli.

Cabòries [o Cadències d'Àsia](Melorepte134)

Resseguir les sendes cap al sol del cercle
Que dibuixen els teus ulls, la seda, el viàtic
Cap a l'horitzó desconegut d'una besada
Que cal guardar en àmfores contra el temps.

Avarar el veler del teu ventre en la mar isolada
Del desig i desfer-se en gotes de pluja -recerca
Incansable del núvol- que retornen ensems
Per inundar el país d'una fam il·limitat, extàtic.

Imaginar que els vèrtexs que t'emparen són
Immensitat, immaculada matèria que aboco
En la balustrada de la meva ànima d'explorador.

Infondre valor als meus membres, en l'abandó,
Sense rumb, i seguir endavant, mentre em confon
La broma que ens separa, pregar mentre t'invoco.

Minúscula [Híspalis I](Itineràncies poètiques II, 52)

Encara que la innocència
Plori llàgrimes amargues,
Deixa que la virginitat
S'escoli dins teu, poeta,

I sabràs desxifrar aquestes
Gotes de mar minúscula,
L'enyorança per l'onatge.

Verídica victòria (Itineràncies poètiques II, 51)

Paraules que es desfullen a la boca,
Que toquen el cel del paladar
Amb la lleugeresa d'una rosa,
I floreixen fins que el vers desboca
El corser amb galop cap al demà,
Els xiscles desclosos d'una alosa
Que et sobrevola i en tu desemboca,

Musa que xiuxiueges les paraules,
Que les desgranes damunt del pit
I m'alletes amb elles, com un nounat
Que desitja la rojor de les fraules
I la dolçor d'uns mugrons, amb delit,
I em derrota el teu ventre, delicat
País dels mots per a les meves faules.

Partícula fòtica (Itineràncies poètiques II, 50)

Com una rosa eterna. Així creixes
Dins de les entranyes, dona de carn,
Desig, al teu recer, d'un futur incert.

I sóc herald de la lluerna que esqueixes
En el teu esguard, la branca de l'arn
Que malda la pell quan et somnio despert.

I caic a rodolons pel camí cap a tu,
I fuges, piuladissa d'ocells porucs,
On l'herba és un jaç idoni per al repòs,
I em prens el cor, que encara palpita.

Trio la millor roba perquè em trobis nu,
Per ser partícula fòtica en el flux
De la teva llum, per ser porus del teu cos,
Per escolar-me en el pensament que t'excita.

Delícies plumígeres (Itineràncies poètiques II, 49)

Nissaga de piuladisses
Lliures, joiosa alegria
Que escampa la llum del dia
Entre les verdes bardisses.

Somric a la vida en constant ball,
A la font muda que regalima
Fins a les llambordes i, degotim a
Degotim, l'aigua esdevé mirall.

I sóc home i inhalo l'oxigen,
I m'adono de la lleugeresa
Dels núvols, majestàtics,

De la carícia suau d'extàtics
Paratges que m'envolten, bellesa
De la Natura, del nostre origen.

Nívia foscúria (Itineràncies poètiques II, 48)

[seguiment extraoficial del poema Xiscles d'orenetes, de Carme Rosanas]

Nat a l'empara
De l'alè de la brisa,
Xiscle de fosca
Oreneta, paraula
Clara per al poeta.

Fragàncies de memòria (Itineràncies poètiques II, 47)

[seguiment extraoficial del poema Orenetes xisclant en silenci, d'Elfreelang, amb acròstic inclòs]

En quin horitzó xisclen les orenetes
Lleugeres com la brisa que porten
Fragàncies noves a la nostra vora,
Retalls d'infantesa oblidada
En racons obscurs de la memòria?

En quin espai cal que alliberem
Les il·lusions perquè sobrevolin
Aquesta mar nostra, mediterrània,
Nodrint-les només amb futur,
Guies de la vida, sentinelles del demà?

Presència angèlica (Itineràncies poètiques II, 46)

[seguiment extraoficial del poema Abraçades de sal..., d'onatge]

Salines dels teus braços, gavines
Que esdevenen fosques orenetes
En els versos d'anònims poetes,
I sagetes en el buirac d'Artemisa.

I espero amb fam per les teves sines,
Núvols blancs en un cel que s'allisa
Quan ets presència angèlica sense metes.

Paràbola (Itineràncies poètiques II, 45)

I l'estigma ens vulnera, com un Déu
Que, en el silenci del badiu, calla
La paraula que ens cal per la batalla
Contra els quatre elements, i és breu

El temps quan ja no ens queden més nits
I la set i la fam són una mortalla
Per a la gola, l'horitzó arran dels dits.

Enigmàtica màgia (Itineràncies poètiques II, 44)

[seguiment extraoficial del poema Eres vers, d'Isabel]

Desvetlla'm, musa,
Els enigmes de viure
Lligada als versos.

Solco la teva
Pell amb estrofes pures,
Cristal·lina aigua.

Beu, musa, xopa't
De paraules i canta'm
A cau d'orella.

Dependència gregària (Itineràncies poètiques II, 43)

[seguiment extraoficial del poema Penell de llum, de Jordi Dorca]

A la meva llum vindries
Si fos sol solitari
En un desert que no acaba?

O millor malgastar els dies
En un il·limitat erari
Que compta amb or la lava

Que el desig deixa dins meu?
El desig per tu, deessa sulla
Que venero, amb qui es despulla
El cor per bategar-te amb greu

Veu de sinceritat curulla
I sóc veler en la mar brava
Dels teus pits, vent gregari
Que bufa pel camí per on em guies.

Màscares (Itineràncies poètiques II, 42)

Màscara o bena
O potser el mateix viure?
I alimentaves
Cada jorn amb la pròpia
Sang, alba fugissera.

Dàrsena (Itineràncies poètiques II, 41)

Agafo, entre les mans, la terra que besa
Les arrels dels arbres, mentre la bressa
La brisa amb cabells d'herba i d'espera.

No hi ha més joia possible que la primavera
Quan l'escuma esmenta el teu nom, fressa
De la mar quan les roques retenen l'escomesa,
Arran de sorra, de l'onatge, penell de la platja.

Màquina (RPV159)

Plany. Perquè la veu metàl·lica dels malsons
Es clava en la carn, fins al fons de l'ànima,
I porta reminiscències d'ombra i de plor;

Perquè tot el plom es cobreix de rovell
Que en l'eixida cap al laberint és crit
I fregadissa i vol d'ocells cap a la mort.

I calen canvis en la immobilitat de la rosca,
En els engranatges de defallença que el motor
Del batec, que dins meu ressona, pressent,
I s'infon el bleix vital dins dels pulmons.

I el vistiplau es paga amb escreix quan
La mortalla que m'ha d'embolcallar és espart
I vítrica rugositat contra tota carícia,
I em peix una desesperança vers el pany...

Fragmentària (Itineràncies poètiques II, 40)

En la llum m'enxarxes
Amb la conxorxa de peixos
Que ondulen l'aigua, la mar.

I, quan torna la foscor, marxes
Com qui s'alimenta d'esqueixos
D'un arbre de fugisser atzar.

M'arreles al cor un tros
De tu cada dia, perquè l'enyor
Sigui necessari per a sobreviure
En un món on m'emparin els teus braços

I tinc somnis de mosaic quiet capaços
D'ajuntar tessel·les d'un somriure
I cantar a la puresa pel teu amor,
I inventar la figura del teu cos.

Procedència (Itineràncies poètiques II, 39)

[seguiment extraoficial del poema Pinzellades, de fanal blau, amb acròstic inclòs]

Fins on creus que neden els peixos
Aquests que munten guàrdia en indrets
Només solcats per les escates
Amoroses de llurs cossos que llisquen
Lentament entre l'onatge calmat?

Busquen potser les ombres del temps,
La lletania d'una mare que canta
Amb veu dolça cançons de bressol
Ubicant la tendresa en el seu pit?

Primigènia sevícia (Itineràncies poètiques II, 38)

[seguiment extraoficial del poema Líquida escuma densa, d'Isabel]

I en el fang, l'argila
Que em forma els membres,
I el fred de desembres
Perpetus que sempre vigila

L'hivern capaç de glaçar-me
Les palpebres amb sembres
D'erm blat on qualque arma
Inoqua em subjuga a fembres

Delitoses de carn i de sang,
I m'angoixa aquesta vida
Entre l'espasa d'uns braços

I la paret d'uns passos lassos
Que no serviran per a la fugida,
I caic, amb peus d'argila, en el fang.

Oceànica (Itineràncies poètiques II, 37)

[seguiment extraoficial del poema D'uns ulls on la mar s'escola, d'Elfreelang]

Immensa com un oceà que s'ajaça
Al refugi dels teus pits d'escuma,
La teva veu em bressa i em perfuma
L'esperit, i diu el meu nom i m'abraça.

I sóc tornaveu que, fins a la sacietat,
Repeteix la lletania de mots que m'inhuma
Els llavis en la teva pell d'esclat.

Imprudència (Itineràncies poètiques II, 36)

I així he entrat, de forma imprudent,
A la resclosa del teu palau d'ambre,
Al silenci més pur de la teva cambra
On la timidesa no hi ha de ser present.

I he fermat la valentia al jou lent
D'unes dents fetes de desig, fins a l'alba,
A la pira d'un mossec que deixa l'ànima balba
I omple, en la vetlla, de súcubes el pensament.

I així he esdevingut esclau sense presó,
Presoner sense mestressa en la límpida cadena
D'uns ulls on la mar s'eixampla i s'hi escola.

I he sabut que el cel és part de l'horitzó
De l'infern quan la passió m'abrusa, em sobrevola
En l'enclusa dels somnis, entre uns pits de carena.

Constància (Itineràncies poètiques II, 35)

[seguiment extraoficial del poema Quan el sol es despista, de la Isabel]

En el paisatge
Perdo les orenetes
De la memòria,

Obscures ales
Que han de sobrevolar-me
Perquè et recordi

Amb la constància
De qui sent l'agonia
Massa a la vora.

Tèbia ànsia (Itineràncies poètiques II, 34)

[seguiment extraoficial del poema Lligada a tu, de Cèlia]

Per a la llengua,
Salobre del teu ventre
-La mar que em lliga
A la inquietud tèbia
De sentir el teu onatge-.

Orogènia (Itineràncies poètiques II, 33)

Per no fer tard, m'avanço al sol
I als núvols i als estornells
Que aixequen el vol amb temor antic,
I deixo el senyal d'haver-te encimbellat
Als teus llavis -el dolç bressol
Per als besos furtius-, als palmells
-On neixen les carícies-, al teu melic.

Per no fer tard, estenc pel teu esguard
Els somnis, abans que claregi l'horitzó
I despertis, abans que el teu cos nu
S'adoni que el miro amb l'ànima de bat a bat.
I deixo el desig i la set en una mar
Calma i silent, nàufrag de la claror
Que desprèn la teva pell, lligat a tu.

Impaciència (Itineràncies poètiques II, 32)

Pressents carícies
Sobre la pell? T'espero
Amb fam magnànima.

La travessia
Vers el teu ventre em sembra
D'impaciència

-Mar argentada
On naufragar seria
La fi més plàcida-.

Misèries i llàgrimes (Itineràncies poètiques II, 31)

Misèries i llàgrimes per a l'ànima
Marinera que m'arrossega per l'exànime
Penya-segat d'uns llavis que coneixen
Cada racó del meu cos, fam magnànima

Que em vol devorar lentament el record
I em lliura a cants sirènids que ofereixen
L'ensucrat enigma del rumb cap a un port
On trobar-hi pau i calma i besos i dissort.

Potser cal que ancori el fràgil veler
Abans que em senti a recer de les roques
Lligat a un esguard ple de mar... Potser
Cal que rebutgi la vida que, amb deler,

He desitjat, sirena, però que mai no retindré.
En l'abís entreveig la perdició quan em toques.

Inèrcia geomètrica (dibuixet)

Carrer avall, que esdevé cristall,

Geometria de la calç
A l'encalç del dia
Que comença

Amb mestria, i descalç
Estén llum i semença
Que ens creix i ens guia

La vida, el sol que ens amida.

Ràfegues (Itineràncies poètiques II, 30)

Caldrà que reescrigui la història
Esborrant els tatuatges de saliva
Que encara resten a la pell, al cos.

O saber fins a quin punt em captiva
La línia divisòria entre el repòs
I el tràfec, i descansar la memòria
Per recordar els raïms del teu esguard.

Calvalcar a lloms del fosc vertigen,
Com qui reté la vida entre els dits,
Amb ràfegues huracanades al voltant.

O conèixer els porus per on l'oxigen
S'escola de la teva pell, la brava mar
Que em bressolava càlidament durant
El somni, port per a les meves nits.

Memòria eòlica (Itineràncies poètiques II, 29)

El teu record, una frase al vent
Que bat contra les finestres
De la llar buida sense tu.

I he d'acostumar-me al dejú
De no poder parlar-te en el lent
Transcurs de dies i de minestres.

I no apareixeràs enmig del turment.

Forària (o Zoofília bàltica)(Itineràncies poètiques II, 28)

No és per la quotidiana paella
Que m'ullprèn i m'altera la son,
Ni per la seva veu de mascle cepat
Vingut de conquerir països exòtics.

No és perquè sigui capaç de suportar
La ingesta de litres de sangria
Amb estoïcisme, ni que faci gests
Per parlar i em costi un segle entendre'l.

Tampoc pel seu accent de foraster,
O la seva pell envermellida pel sol
De la Mediterrània que m'embadaleix.

Crec que l'única raó que em facin figa
Les cames quan apareix al meu davant
És la mida i el pelatge del seu Gran Danès.

Ferroviària eminència (Itineràncies poètiques II, 27)

Sé de tu per boca d'altres
I pels teus trenets excelsos
Que van carregats de mots
Sempre planers però savis.

Sé de tu per la teva mirada,
Silenciosa calma que esguarda
El seu voltant i tot ho registra,
Que desprèn bondat pertot arreu.

Sé de tu, Anton, pels camins
Que s'obren en cada nou seguiment,
Pel que guardes i ens ofereixes.

Sé de tu perquè allò benèvol
Acaba aflorant, ferroviària
Eminència que ens permets llegir-te.

Transhumància (Itineràncies poètiques II, 26)

Buscar la frescor de l'herba
Als prats gerds del teu ventre;
Saber que les goludes muntanyes
Fan tentines davant dels meus llavis;

Viure a contracor una vida majúscula
Entre el mossec i la llambregada;
Intentar guarir-me del trasbals sinuós
Del cos sibilant que t'habita;

Esdevenir cap de ramat per dirigir-me
Cap a les sendes clares de les teves
Mans de pastora, sense cap queixa;

Flairar la brisa i impregnar-me
Amb la teva fragància, que em marca
A ferro la pell. Viure per transhumar-te.

Carícies agrícoles (Itineràncies poètiques II, 25)

Olors de mil cuines per despertar la fam
Que tinc de tu, de masegar-te la pell
Amb carícies que llauren el fèrtil camp
Dels teus malucs, d'endinsar-me en el castell

Pacíficament, sense sang ni combat reals,
De nedar pel fossar de llençols que et defensa,
De demostrar-te, des del despertar, que em cals
Amb llinatges o sense, d'obtenir una recompensa.

Reina de cors, princesa del coixí on reposes
La testa, em catapulto cap a la festa del somrís,
Del petó, de la saliva desbocada, un nou Sant Jordi

Desarmat, desproveït de muntura, deixat al pendís
Del teu ventre, vers la batalla, mentre recordi
Que en els teus llavis no hi ha dracs, només roses.

Matèria orgànica (Itineràncies poètiques II, 24)

Deu punts de sutura
Per a la matèria orgànica
Del país veí, cabra púbica
Que fa pública la vergonya

D'ésser rèptil i poll alhora,
I saber que, tard o d'hora,
Arribarà el desguàs impassible,
La crua realitat de parrac de bonze.

I el malalt terminal
És cadàver en potència, agònica
Ombra que s'arrossega.

Deu punts sense usura,
I la ferida no arriba a sagnar
Però la cicatriu és profunda.

Porfíria (Itineràncies poètiques II, 23)

Potser cal manar en la porfíria?
O la plaça que ens ofereixen
És digna per a cada persona
Que forma part del nostre grup?

Alcem-nos, si cal, si és necessari
Com l'aire que ens volen prendre,
Com la minestra que ens arrabassen
De la boca els famèlics voltors.

Ha esclatat la pólvora, que enderroca
Les parets de l'estabilitat aparent,
Les fal·làcies que hem d'empassar-nos
Amb hams massa evidents; però els peixos

Ja no neden riu avall, han esdevingut
Salmons d'una revolta contra l'asfíxia.

Ànima tel·lúrica (Itineràncies poètiques II, 22)

[seguiment extraoficial del poema Ocells de vent, de Maijo]

Arrels terroses
S'arrapen a la terra
Com l'aire al viure.

Creix la ferida
De la sang mentre indago
La teva pèrdua.

I m'ets oxigen
Quan respiro, lluerna
Quan et recerco.

Incendiària (Itineràncies poètiques II, 21)

[seguiment extraoficial del poema Pecat, de Maijo]

Flama, pira, foguera, incendi.
I m'escampo per la teva pell
Com l'argonauta que travessa
Mars ignotes a la recerca del velló.

I esdevinc enciclopèdic compendi
Per conèixer perfectament cada racó
Del pecat novell del teu virginal ésser.

Idòlatra (Itineràncies poètiques II, 20)

Ja veus, aquell so del piano es dissipa
En el record, però l'aram d'unes campanes
Persisteix en l'oïda i sembla que hagi
De multiplicar-se perquè siguis memòria.

Ho he decidit. Avui més que mai, desperto
Del vertigen del vol d'ocells anònims
I et retinc sota els parpres per idolatrar-te.

Indigent de tot menys de l'almoina d'amar
Inclús l'ombra que t'acompanya arreu.

Ja veus, la flama més intensa no em crema.

Pètria absència (Itineràncies poètiques II, 19)

[seguiment extraoficial del poema No hi ha tenebra, de Carme Rosanas]

No hi ha tenebra
(Gola de llicorella
Per empassar-me
El dolor i la tristesa
Avui que et necessito)?

Reminiscències (Itineràncies poètiques II, 18)

De fit a fit, a les palpentes,
La tenebra és l'exacta mesura
De la soledat que em supura
Pels porus de la pell acariciada,

Ara òrfena de dits i amb lentes
Hores de silenci que costa transcórrer,
Mentre, en la sang, cada gra de sorra
De la nostra platja les venes em bada.

Tornaràs, veu i brisa perdudes,
Amb paraules d'enyor al meu recer
Si prego per tenir els teus besos de rou?

En l'insomni, vetllo les portes -rudes
Reminiscències d'un comiat- i tindré
Paciència i esperança contra la fam del pou.

Selènica eufòria (Itineràncies poètiques II, 17)

Una primera besada seria el pleniluni
En aquesta fase llunàtica que m'habita.
Potser per això, els llavis s'enroquen
En el tauler on defenses el nostre dejuni.

Però, en lloc de minvar, aquest quart creix
I s'escampa, cada cop més, on el cor palpita
I imagino, encara que llunyans, que em toquen
Els teus dits, i aquesta il·lusió que em peix.

Vindràs demà, reina dels sabors de la Terra?
Paro la taula, refaig el jaç on somnio només,
Per rebre't i albergar-t'hi durant una nit eterna.

Vindràs, desig que la sang de les venes em desterra?
Recullo el velam del lleuger llagut, i em lligo el rest
Al voltant del cos per suportar la teva galerna.

Alfabètica (Itineràncies poètiques II, 16)

Perquè encara tinc totes les paraules
Per a tu, busco versos, equilibris escrits
Contra la funàmbula dissort alfabètica.

Perquè em sento balbuceig, m'imagino
Rapsoda per als versos aliens, aquells
Que no em lliguin el cor a una estrofa.

Perquè goso trair la raó i la ment, enyoro
Cada matí en què despertar era curull
De la teva presència sota els llençols,
Cada raig de sol que em recordava els teus dits.

Perquè segueixo bastint sonets i tannkas,
Rimes inconnexes i ritmes nus, penso en besar
Els teus llavis de nou, en xiuxiuejar-te
Els meus somnis. Perquè visc, et venero.

Antípodes (Itineràncies poètiques II, 15)

En la penombra, et sé als antípodes
De la meva dèria per retenir-te,
Per bressolar el teu pit blanc
De càndida flonjor, amada nòmada.

Però jugaré les meves cartes,
Un cop més com qui se sent guanyador
Malgrat entreveure indicis de derrota.

Celístia (Itineràncies poètiques II, 14)

En cada meandre, l'ànima del riu.
I flueixen els somnis i les paraules,
L'aigua que ha d'alimentar la mar
De les nostres vides, itineraris

Per recórrer en continu aprenentatge.
I es multipliquen les sendes per abastar
L'horitzó i els núvols i la celístia.

Diàfana màscara (Itineràncies poètiques II, 13)

La son entela la memòria,
La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,

Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.

Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa

Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.

Circumferències (Itineràncies poètiques II, 12)

[seguiment extraoficial del poema Se m'ennueguen, d'Anton]

Caminar en cercle,
Creient que, per alguna
Part, puc trobar-te.
Aquesta és la metzina
Del desig quan t'enyoro.

Cadències (Itineràncies poètiques II, 11)

[seguiment extraoficial del poema melòdic, de zel]

Digues, qui atura el diapasó
De les hores quan ets absència?
Qui esborra els brins d'escalfor
Que resten en la pell? La cadència

De la vida és regida per l'enyor,
Pel desig que reclama la presència
Perpètua dels llavis, de l'amor?

Ímpetu i carícia (RPV158)

Sembrar els solsticis amb silencis
Com si de sibilants sirenes parlés,
I resseguir cada centímetre del cos
Que m'incendia els somnis, la solitud.

Sadollar l'esperit en cada drecera
Cap als llavis que deslliuren el bes,
I saber que els misteris de la Natura
Es guarden en el teu ventre, latitud

Que m'agrada explorar amb famolenc
Ímpetu, perpetuar la carícia -el rèptil
Que s'arrossega pels porus de la pell-,

Indagar en els enigmes que no aprenc,
Guarir les ferides de la vetlla en la pupil·la,
Estimar-te com bífid vi que em duu de gairell.

Artròpode (Itineràncies poètiques II, 10)

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.

Incendiària (Itineràncies poètiques II, 9)

Òrfenes ofrenes ertes
Ofertes a les mans buides.
He fet el gest, per retenir-lo
Només, de dir el teu nom.

Però bado en l'abís dels teus pits,
Indòmita mudesa que aclapara
Dits i mots i fats, i tots els ets
I els uts s'abalancen contra mi.

El delit i la temença. Si parlo,
Callaràs per sempre? Si callo,
Perdré la font on abeurar aquesta

Gola que s'incendia amb el record,
Que cerca aixopluc en l'entrecuix
De la teva impavidesa, distància ingent?

Laberíntica absència (Itineràncies poètiques II, 8)

S'esfilagarsa el moaré dels dies.
I la brisa no deixa de bufar dins
Del bosc. Ets arbre, estimada,
I jo una simple fulla que cau i cau...

Saps les sortides de tots els laberints?
Busco els teus ulls, Ariadna que guies
La part de Teseu que m'habita, que rau
Més enllà que l'ombra del Minotaure.

Desitjo el fil, la paraula i la drecera, els dits,
El cos i els llavis, i sentir la batzegada
De la sang a les temples, la que em fa caure

Als teus peus, rendició muda. Besos humits
Que em desvetllen durant nits plenes de gestes,
D'absència. I l'escalfor marxa. Però, tu restes?

Línies divisòries (Melorepte133)

Recordo efluvis d'amnèsia, la línia divisòria
Entre la realitat i el somni, i la vida, l'engruna
Més valuosa quan s'agonitza, sense Fortuna,
Envoltat pels parracs d'una ànima que es desfà.

Quin és el meu crim? Potser ser un ésser humà
Que sent i desitja, que guaita al seu voltant
I no escolta la els falsaris de la vanaglòria?

Recordo haver de travessar mars ennegrides
Amb l'àncora de l'ofec lligada al turmell, buscant
Rutes esborrades, per sempre, enmig de l'onatge.

I la pell i els ossos i el cor són l'únic equipatge
Que carrego, nord enllà, mentre sé que no trobaré,
Per molt que aprengui a miolar, cap de les sis vides
Que no he viscut, que no podré viure, al teu recer.

Erràtica (Itineràncies poètiques II, 7)

Estrall. I reparo en l’escalf esquiu
Per a les ninetes enceses.
Guspira d'una foguera que viu
Per contemplar-te les joies

Malgrat l'embat de les tristeses.
I suro entre mars de boies
Inútils que porten les toies
De les noies que no desitjo

Després del naufragi, i l'estiu
És hiemal, la gèlida veu d'un sòl
Que amb peus de plom trepitjo,

I l'hivern s'eternitza, destreses
De construir ziga-zagues en el trespol
Quan s'ha de viure cap per avall.

Gèlida, ígnia (Itineràncies poètiques II, 6)

Amb mà destra obriràs la finestra
Que separa els meus somnis de tu?
Gel i foc, oxigen i ofec, paradoxes
Que existeixen dins teu, dona.

Servo aquests llavis de la intempèrie
D'haver d'esperar per encadenar-me
A la paraula, per obtenir una ombra.

Escàpola boscúria (Itineràncies poètiques II, 5)

Certs matisos d'enyor porten a les portes
D'aquelles esperances mortes que s'escolen
Quan les intento atrapar, que volen com ocells
De la matinada acabada d'endegar. I sóc escorça.

Escorça d'un arbre sense fullam, despullat
De nius i de saba que el renovi. Tinc la ferma
Veu dels segles, contra l'eixorca quietud
D'un vol de falena, d'una erma guspira de mort.

I callo -retrets que ofeguen la joia de viure,
Capvespres que voldria contemplar amb tu,
Silencis que desitjo emplenar de paraules-.

I enyoro, com un nounat que cerca la sina
Que el peix, la blancor de la pell un cop besada,
Les llàgrimes i els somrisos, matisos d'amor.

Màrfega rònega (Itineràncies poètiques II, 4)

La llum del seu crepuscle m'ajaça
A la màrfega rònega d'un delit
Que no desapareix ni recula una passa
Per deixar-me (sobre)viure el pit
Després de l'enlluernament.

Buit el buirac de fletxes fetes ulls,
Percudida la pólvora del festí
Que esdevé el polvorí de la ment,
Sóc lament i seguiment, el mesquí
Pesombre d'unes paraules que embulls

Retenen, que tornaveus d'altres veus
Repeteixen, que són ombra i repetició
En l'insomni malgirbat d'unes deus
Que m'ofereixen la pròpia perdició.

Retòrica (Itineràncies poètiques II, 3)

[seguiment extraoficial del poema Encadenem-nos, de Carme]

Com si fossin una resposta,
Perquè he deixat interrogants
Al vent plens de retòrica.

I no he sabut batallar contra
El temps ni la distància,
Contra el bleix i la crosta

Que embolcalla el cor -porpra
De posta, jou sempitern-.
I batega amb glapits que enyoren
Les cadenes del llavi, paraules

Mudes que són eco de l'Infern,
Escrits que cantaran la fragància
D'un cos perdut, esforços vans
Per atrapar la brisa amb baules.

Metàfores aèries (Itineràncies poètiques II, 2)

[seguiment extraoficial del poema Poetitzem, de Novesflors]


Dóna'm paraules,
Metàfores enlaire,
Fins que esdevinguin
Porus, desig i ganes
De devorar-nos sempre.

Partícula (Itineràncies poètiques II, 1)

Als núvols i arran de terra.
Així esdevinc minestra que obre
La fam en la teva boca, desferra
Per percebre la dolçor en el salobre.

I tinc l'espai per eixamplar
Cada bri de l'amor que em mou,
Cada partícula que basteix el rou
De les fulles que tocaràs demà.

Carícia efímera i tangible desig.
Això és el que sóc quan em parles
Amb mots terrenals i angèlics alhora.

Penetro dins teu, malgrat voler-me fora
De la pell que habito en somnis, enmig
Del deliri per les teves mans, per palpar-les.