A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed. Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el confinament d'aquest març. El primer ha provocat aquest relat:
Abans que escolti
novament el zumzeig mecànic, sap que aquest és el seu darrer dia de
vida. Ben mirat, no és que tingui clarividència, sinó que és un
sisè sentit que l'acompanya des que va néixer. Contempla el carrer
a través del gran finestral del menjador. De dreta a esquerra i
d'esquerra a dreta, contempla cada detall que li arriba des de fora.
Els fanals s'han encès massa aviat, però prefereix que així sigui.
Fins i tot la claror l'esparvera en aquests moments. Guaita el portal
en semipenombra i li sembla entreveure una silueta enorme, una
còrpora prou voluminosa per amenaçar-la des de la llunyania. Ha
parpellejat diverses vegades per aclarir-se la vista i aquella
còrpora continua allà dreta, palplantada. Imagina que l'està
esguardant ella també, amb uns ulls diabòlics, mentre guarda dins
de les butxaques de la gavardina unes urpes capaces d'esquarterar-la
en un tres i no res. Ja fa massa temps que se sent assetjada pertot
arreu —a l'institut, al supermercat—, però que inclús a casa
seva no pugui estar tranquil·la... Kafkiana seria l'adjectiu per
titllar aquesta situació ara mateix. La gola se li ha assecat i no
engoliria ni tan sols la saliva que no té. Mira la pantalla del
mòbil i s'astora de la poca bateria que li queda. Només un 12 per
cent. Optaria per anar a buscar el carregador i endollar-lo a corre-cuita. Però aquesta és una idea absurda que deixaria sense
vigilància el portal i, per tant, aquell individu. Quanta estona
s'hi estarà, allà, abans que es cansi d'aquest joc maliciós?
Recula unes passes i encara el segueix veient, com un espectre borrós
gairebé difuminat.
Sent un calfred que li
recorre l'espinada i, a l'instant, els pèls se li ericen per
complet. Tem per la seva integritat perquè és poruga de mena i, per
acabar-ho d'adobar, també pessimista: Una mitja merda, que diria el
seu pare. Vol que aquesta història s'acabi aviat, que pugui sortir
al balcó, i al carrer, i anar a visitar els seus pares, o comprar
amb normalitat. What the fuck?, pensa i ho deixa anar com una
adolescent d'avui en dia, mentre el gat del veí travessa com un
esperitat d'una vorera a una altra. Xiuxiueja quatre malediccions
especialment dirigides al felí que és un privilegiat que pot sortir
de casa, i a ella, per ser un coi de gallina, i recita uns versos de
Lope de Vega, que tan bé s'adiuen ara mateix:
“Y después de largo
rato /de disputas y opiniones, /dijeron que acertarían /en ponerle
un cascabel, /que andando el gato con él, /librarse mejor podrían.”
Zumzeja de nou la nevera,
que gràcies a aquest confinament que ja li destarota el cap, es
buida a marxes forçades.
