Rapsòdia per a rècula i rèmores (o Màscares)[un fragment][64a MiniCrida, de VullEscriure - «Pallasso»]

                    

                      ...i calia esmenar el desgavell

I l'única forma era presentant-se a l'hospital

O beure una barreja d'aigua ionitzada i sal

I esperar que produís el seu efecte. El vell

Professional no creia el que veia. El Carnaval

Sempre portava sorpreses però fins a aquell

Nivell mai no havia arribat: el nas s'havia

Mimetitzat amb el de roig làtex, de pallasso

Que, orfe de circ i de públic, vaga tot el dia

Per carrers i avingudes xiuxiuejant un «passo

De la gent i dels rumors; tinc decència suficient

Per suportar revinclades, plantofades i coeficient

Quasi nul. Aquest nas no me la farà perdre mai.»

Però això no hauria desembocat en aital esglai

Perquè el jove no era professional, sols un episodi

Temporal per participar a la rua i, tot seguit,

Gaudir d'un sopar romàntic amb espelmes i un codi

Inherent en aquestes cites a cegues d'una sola nit.

Què pensarà la desconeguda, de mi, pensava mentre

S'aproximava l'hora de la vetllada i aquell nas

Seguia adherit i fixat com un apèndix propi al centre

Del seu rostre transformat i el maquillatge no cedia pas

Un centímetre per esdevenir normal. «És Carnaval!»,

Cridava la gentada i volia que, la frase, ell també la repetís.

I, empès per aquella rècula, travessà la porta del local

I els ulls d'ella eren un poema en veure'l amb un somrís

D'energumen, palplantat al seu davant. «Hola, sóc en Marçal»,

Digué amb decisió i el xiscle ressonà pertot arreu, i xics

I grans varen observar-los, i també veieren com la perruca

Policroma li era arrencada de soca-rel i no calien raigs X

Per saber que se l'havia feta empassar. El doctor el lluca

Mentre li recepta un laxant líquid i un complex emètic.

«Almenys sortirà per baix o per dalt», diu amb sorna

I torna a la feina i en Marçal recull les receptes amb aire patètic...

Aèria (o Diligències)[79a Crida, de VullEscriure - «Aire»]

Es desperta amb el so de fons dels primers compassos de l'ària de la Suite per a orquestra número 3 en Re major (BWV 1068), de Johann Sebastian Bach, coneguda també amb el nom d'Aire per a corda en Sol. Però té la peresa d'un dissabte al matí i no es lleva encara. La mare deu feinejar per casa, després d'haver preparat l'esmorzar per al pare, tot prenent un cafè a peu dret. Com que sap que sol gandulejar al cap de setmana, ja no para la taula per a ella. La sent taral·lejar la melodia d'aquesta peça que tant els agrada, als pares, i que sempre intenten que interpreti al violí. És una composició massa difícil per tocar-la amb les poques classes que porta, i sempre troba una excusa millor per escurçar —i inclús posposar-los— els minuts diaris de pràctica amb l'instrument.

A través de les escletxes de la persiana, detecta un sol càlid que li anuncia un nou dia d'hivern amb temperatures estiuenques, com ja va essent normal enguany. A terra, entre les plantofes, el llibre que l'ha abduïda durant la matinada i que no ha parat de llegir fins que el pare l'ha enxampada encara desperta. Les aventures d'Isabel, d'Ernestito Tejada i de la resta de nens que protagonitzen Camino del aire, de Martín Ortega Carcelén (2015, Ed. Cuadernos del Laberinto), li semblen tangibles, versemblants, com diria el pare. Però són adjectius que no acaba d'entendre i mai no gosa preguntar-ne el significat, ni cercar-lo al diccionari. Creu que, si ho preguntés, la veuria com una nena burra, ignorant. I això no vol que ocorri perquè no és cert.

Es cabdella en posició fetal per regalar-se cinc minuts més de treva per a desplegar la ganduleria a la màxima extensió, i després ja començarà les diligències d'endreçar la seva habitació i d'enllestir els deures de l'escola i, si queda temps, es disposarà a practicar amb el violí Anirem a Barcelona, que és la partitura que haurà d'interpretar a l'audició de Nadal. I arribarà l'hora de dinar i respirarà alleujada. Deixarà l'arquet i l'instrument, tornarà a pensar en el llibre, tot recitant la lletra d'aquella cançó popular (Anirem a Barcelona,/ comprarem un violí/ per a fer ballar les xiques/ lo diumenge de matí). I jugarà amb la consola o amb la tauleta i esperarà que arribi l'hora de sopar i d'allitar-se. Gairebé sense adonar-se'n, haurà transcorregut el dissabte.

Tornarà al llibre, quan la calma regni a casa i, sobretot, a la seva habitació. I així sabrà els motius pels quals els nens s'escapen de les seves cases. Almenys si el pare no la torna a destorbar en el punt àlgid de la lectura i la sermonegi perquè és massa tard per estar llegint. Pregarà perquè, aquesta vegada, no decideixi transformar-se en Llop Ferotge per trobar el Conill Blanc de l'Alícia al País de les Meravelles entre els llençols. Perquè és un joc que ja no la diverteix com quan era més petita.

«Rècordman» (o Vigilància)[MiniCrida63, de VullEscriure]

Només era qüestió d'esperar. Tard o d'hora s'havia de descuidar les claus dins de casa, perquè és despistat i actua a la babalà. I és ara quan el pla dóna els seus fruits.

Després que el díptic aparegués a la seva bústia, tot oferint-li feina i ingressos immediats, de rellegir-lo diverses vegades abans d'animar-se a telefonar a l'empresa, i de confegir un currículum per si el trucaven, tot rutllava a la perfecció. Sols calia mantenir-se atent a l'aparell de casa. L'única condició que el fastiguejava: un fix com a telèfon de contacte. A l'era de les telecomunicacions i d'internet?? Però, estant inscrit a l'atur, li suposava poc esforç aquest sacrifici. Des de llavors, poc ha trepitjat el carrer. Però hi ha coses que no es poden eludir. El segell de la targeta del SOC en les dates establertes n'és una.

Precisament avui li cal anar a segellar-la i s'ha angoixat durant tota la nit perquè s'absentarà massa temps i no té contestador. Tot un desastre. El veig a través de l'espiell quan tanca la porta i es maleeix: no duu les claus al damunt. Amb el mòbil a la mà, segueixo observant-lo quan comença a sonar el timbre estrident del seu telèfon. Ha de pensar amb celeritat. El senyor Arístides, que repapieja i sordeja sis pisos més amunt, té una còpia del joc, com que li té una confiança cega des del primer dia...

Premo el botó vermell de la pantalla tàctil i, novament, pitjo la silueta verda que trucarà al darrer número marcat. I, de nou, sona el timbre estrident del seu telèfon. Sense ascensor, és una bogeria pujar per les escales com un «rècordman». Desistirà de fer-ho, i somric. Tan fàcil que hauria estat confiar-me'l a mi, aquell clauer... Però com que li semblo una assetjadora que sempre el controla...

Almenys m'hauria estalviat els díptics i la vigilància.

Soporífera experiència (o Còrpora sanguínia)[RepteDCXX]

Era assegut al sofà amb la frase llegida pocs minuts abans en la única obra en vers del premi Nobel francès (però d'origen algerià), Albert Camus (Cinematografia i altres fantasmes [1973]: “La realitat de la sang sempre cal trobar-la en la ferida”*), mentre la soporífera influència dels petons i dels manyacs d'aquella parella d'actors teutons envaïa l'aparell televisor de casa meva, i, al mateix temps, les urpes de Morfeu embadalien els meus sentits de forma íntegra i en progressió geomètrica, com els aforismes expressats enmig de les converses delirants pronunciades per Kongzi o Kong Fuzi (Confuci, per al públic occidental) i reunides amb extrem rigor i professionalitat pels seus deixebles, alhora fent d'escrivents al seu servei, i que encara avui en dia podem llegir a Les Analectes (altrament conegudes, tot seguint la traducció més exacta del mandarí i de la seva transcripció pinyin corresponent, amb el títol de Discussions sobre les paraules o, inclús també, amb el de Converses de Confuci [que podríem trobar de manera més fàcil dins dels Quatre llibres, junt amb el Mengzi (o El llibre de Menci), el Daxue (o El gran ensenyament) i el Zhong Yong (o El mig invariable)]), un dels quals caldria plasmar per entendre aquest estat de la ment i de la resta de la còrpora: “A la maduresa, quan l'energia de la sang és a la seva plenitud, cal salvaguardar-se de la ràbia [Analectes; Llibre XVI {Ji Shi}.7]” **

Com deia, i per resumir, dormia com un soc davant del televisor encès, quan, de sobte i sense esperar-m'ho, valgui la redundància, va sonar el timbre del domicili, la qual cosa espantà les mascotes que habitaven entre aquelles quatre parets i l'amo de les mateixes. L'odissea d'alçar aquell embalum carni i de cercar les plantofes amb resultats satisfactoris, malgrat el retard i el constrenyiment del marge entre la timbrada i l'obertura del dispositiu, que clausurava amb pany i clau el meu habitatge, fou força àgil i ràpida, segons les expectatives que hauria ofert el panorama narrat si hagués estat presenciat per qualsevol testimoni accidental. Per això, fou magna i summa la meva sorpresa en no trobar-hi ningú palplantat damunt del pelut de l'entrada (que, en una desgastada tipografia prou macarrònica com antiquada per ser un producte de parada de mercat o de saldo). Només un cubell d'uns colors que atemptaven contra la integritat de les còrnies amb unes tisores que (segons semblava a simple vista) sí que havien consumat un atemptat físic (degut al rastre purpuri de la sang que les enllefiscava) dins seu. Ben a la vora, unes ulleres de sol, que em servirien per evitar aquell sidral visual en primera instància, i un parell d'entrades per a l'estrena de la setena part de la Guerra de les Galàxies (altrament coneguda amb el títol de Star Wars: Episode VII - The Force Awakens, dirigida pel genial J. J. Adams, sota la tutela i la producció del no menys espectacular George Lucas). Enmig d'un renec prou sorollós i palpable (per no dir audible), seguit pel nom de pila de la meva xicota, anunciava que acceptava l'oferiment.

L'atmosfera tan Brian de Palma que havia creat augmentava el mèrit d'aquella claudicació espontània i instantània. La pel·lícula alemanya podria ser visualitzada en un altre moment. En dinou vegades ja l'havia vista cinc d'elles i, per tant, la realitat era que, restés a casa o me n'anés a la sessió golfa amb bona companyia, el majordom seguiria essent l'assassí. La segona opció era la millor, sens dubte.

*Trad. del francès per Jaume Botes i Mafill (1985).

**Trad. de la versió anglesa, traduïda directament del xinès, del prof. Mr. Oliver William Goldsworth Wordsmith, per Josep Antoni Pladener i Carvall-Arumí (2011).

Cucurbitàcies (o Cagamandúrries)[MiniCrida62, de VullEscriure]

Dorm, tros de quòniam, merda seca, rodatavernes, plàcidament. Demà despertaràs i les carabassoneres no es podran recuperar, amb les arrels rosegades del tot, inservibles. Maleiràs els conills voraços, els ratolins de camp subrepticis, mentre cerques una solució al disgust previsible de la teva filla. Ho intentaràs perquè el seu cor no es trenqui de desil·lusió a la seva edat tendríssima i complicada, i perquè s'acabi, d'una vegada, aquesta anèmia que se l'apodera, que et trasbalsa dia rere dia i que fa viure amb l'ai al cor la seva mare.

Dorm, cap de suro malgirbat, marfanta, càgola, que el panorama nefast ja et farà esbatanar els ulls, empassar saliva i maquillar el desastre imminent, les llàgrimes de la teva filla, que encara és enmig del somni dels justos. Malgrat la seva extrema primesa, no oblidis que ella és intel·ligent i llesta i rumia més del que penses, i coneix millor que tu la fauna i la flora que us envolta. Inclús et podrà dir que han estat els talps els artífexs d'aquest moviment de terra i la subsegüent ratada de radicel·les de les cucurbitàcies. Potser així aprendràs a no confondre mamífers.

Ara, però, dorm, sòmines, cagamandúrries. Ja mouràs cel i terra per trobar carabassons al mercat, abans que la petita es llevi, els col·locaràs entre les plantes com si es tractés de garlandes nadalenques i, com qui no vol la cosa, et faràs el graciós perquè ella accedeixi, amb una ombra de disgust, i accepti com a vàlides aquestes hortalisses alienes. Tal volta et creus que li podies aixecar la camisa tan fàcilment? Ella, per sort, no ha heretat la teva malaptesa, bufanúvols, llardufa, capsigrany; et dono la meva paraula de tàlpid barroer, renegaire i malparlat.

Càbales (o Vèrbola)(ARC a la ràdio)

La Camèlia estrena viduïtat i la tasca feixuga de pujar, a partir d'ara tota sola, dos fills adolescents. Continuarà amb ells al poble del seu difunt marit, que l'ha acollida sense problemes i que s'ha abocat per complet d'ençà de la desgràcia. Encara és aviat per llançar-se a l'aventura de refer la seva vida en una altra banda. L'ajut que percep de l'assegurança de vida és exigua, perquè les circumstàncies de l'accident laboral no es van aclarit massa bé. Per aquest motiu, després dels quefers domèstics i de dur els nens a l'escola, se submergeix a l'alenada fresca i social de les xarxes, deixant a banda cabòries i càbales.

Ningú no l'ha refusada en cap moment per la seva condició de vídua o per haver perdut el vincle amb el seu món anterior. Sinó perquè la naturalesa humana és inescrutable i rara. A més, per què no es pot considerar, també ella, mereixedora d'ocupar aquest espai comú, sense haver-se d'amagar de les males llengües? Com passa a qualsevol altra banda, té el seu grup d'amistats confidents i més properes, a l'igual que hi ha les persones que la ignoren o li restringeixen l'accés a les seves converses. No es posa pedres al fetge per aquestes rancúnies; al contrari, s'apressa per enllestir la compra o la neteja i així no es perd les xafarderies més suculentes. Encara que no gosi posar-hi cullerada perquè peca de prudent.

La Camèlia feineja i segueix atenta tant el darrer rumor com el fil de la trama perquè, enmig de l'emoció de descobrir una infidelitat o d'escoltar els entranyables records d'infantesa de les ancianes del poble, l'ordit no se li emboliqui i se li vagi en orris tot el sargit. L'ormeig ha de quedar perfecte perquè la captura no se'n ressenti, malgrat la vèrbola de les dones dels mariners.

Conseqüències (o Violàcia)[61a MiniCrida, de VullEscriure - «Bufanda»]

T'hauria semblat divertit esmentar que la bufanda feia joc amb la seva llengua, però no era moment de parlar. Per respecte, sobretot, i perquè la broma ja havia passat de taca d'oli. També t'hauria semblat absurd fer-se el fatxenda tot dient que l'havies estat teixint per al teu germà amb esforç i admiració, però segurament hauries ofès els vostres pares i tot l'elenc que s'amuntegava al parc. Ara és massa tard per a disculpar-se, et diria el progenitor, qui no es mossega mai la llengua. I tindria raó i hauries de callar de nou.

T'hauria semblat coherent esmentar-los la il·lusió amb què li havies embolicat el regal i quins ullets feies en veure'l somriure amb sinceritat, però els esdeveniments no deixaven marge per a paraules tendres, i menys venint de tu tan ple de culpa. Potser hauria estat millor reconèixer que havia estat mala idea baixar al parc, però no sabies que les conseqüències arribarien a ser tan extremes. Per això, mires cap al terra i t'enterres sota els fonaments d'un edifici imaginari, ingent.

Inclús t'hauria agradat abraçar el teu germà un cop més, tot demanant-li perdó perquè una imatge que corre per la xarxa ja no pertany a ningú, ni a qui l'ha presa —en aquest cas, l'amic més malparit que es pugui imaginar— ni a qui hi apareix en ella —la bufanda horrible i el teu germà, concretament—, però això tampoc no canviaria res del succeït. Potser hauries deixat caure el comentari graciós sobre l'anècdota de la fotografia si, anys més tard, un dels vostres fills la trobés per casualitat, mentre navega per la xarxa.

Però sabies que no era moment per a les paraules. Només intentaves dissimular el plor, sobretot en veure que els serveis mèdics el despenjaven del travesser del gronxador, amb la llengua violàcia a causa de l'asfíxia, a joc amb la bufanda.