Resta immòbil enmig del menjador, la sala més gran de la casa,
envoltada per una atmosfera pulverulent, de deixadesa. No cal una lupa
per adonar-se'n. Tampoc mirar pels racons o sota les catifes per
descobrir-hi volves de teixits diversos, pols acumulada o inclús
cabells. L'Engràcia Dedéu s'esgarrifa de no poder ser capaç d'arranjar
aquest abandó, fa tant de temps que no és mestressa d'aquella casa que
ara li semblaria un sacrilegi agafar una escombra o un drap i fer
dissabte. Per molt superficial que fos, per indetectable que paregués.
Tan sols li resta sospirar. No només per l'amor no correspost del poeta,
el veritable senyor d'aquell habitatge, sinó per com la decadència
s'apodera d'allò que, temps enrere, tantes satisfaccions ha ofert.
Perquè, per molt refusada que se sentís, la sola presència d'ell,
capficat en els seus versos, gargotejant amb tinta verda quatre paraules
plenes de sentiment, li alimentava la vida, li simplificava els matins
quan llevar-se era un suplici i una llosa pesada...
Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.
Avança unes passes, fins al gran finestral, i observa el carrer. Amb més trànsit que en l'època que ella exercia. Però amb la mateixa amplada increïble, vasta, feta a mida de l'egolatria de l'artista. No gosa aproximar-se a les fustes per no revelar la brutícia que les cobreix, per dissimular que no veu que els vidres necessiten un bon repàs. Calla uns improperis contra La Chascona i Isla Negra. No li ha agradat mai maleir ni insultar ningú però aquest panorama és trist, sobretot perquè ella intentava tenir-ho tot net com una patena. La badia, però, segueix allà, bella, màgica, silenciosa. Li agradaria abocar-s'hi de nou, però ho troba inútil. Ara que no hi és el poeta i ha canviat la vida pel vagareig etern, tot té un sentit inversemblant, buit, malenconiós, com les visites subreptícies i contra tota lògica a La Sebastiana, a Valparaíso, on encara resta en l'aire aquell amor incondicional, incombustible, perenne, que ni la mort no ha pogut esborrar del seu cor. Tampoc la dictadura de Pinochet podrà enderrocar aquesta casa ni la grandesa de Pablo Neruda.
