I la ferida no sagna, estesa en tot
l'horitzó,
Quan la muntanya delimita cada batec
del cor,
Sístole i diàstole sense fre, fins
que el topall
Sigui la pròpia pell, sense més camí
que l'alè.
I la cicatriu és recorreguda pel
misteri extens
I intens, canviant com el pas dels
núvols davant
Dels ulls, i un cor viu es desviu per
no aturar
L'accelerat ritme frenètic del seu món
interior.
Desplega artèries, venes, gotes de
sang fetes desig,
La vida en un sol segon, els somnis més
bells, inclús
Els malsons, perquè la vigília també
eternitza la nit.
Desfés nusos amb el passat, glops de
fel que faran
Amarg tot centímetre caminat com si
fossis nou-nat:
La ruta cap a l'infinit és temerària,
com el desconegut.
