Es tractava d'un somni recurrent. Almenys això era el que el psicòleg
s'obstinava a dir-me quan li insistia que, nit rere nit, es repetia la
mateixa escena, en una seqüència invariable, reiterativa, gairebé
obsessiva. I aquesta obsessió, provocada pel malson m'aclaparava també
durant les hores en què romania despert, amb la reminiscència d'aquell
episodi nefast, malastruc, quasi fúnebre. No em feia gràcia esdevenir un
nou Gregor Samsa però real. Perquè la metamorfosi s'esdevenia, tant sí
com no, just quan aclucava els ulls.
Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.
I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.
Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.
Immediatament, en cloure els parpres, els membres se m'entumien i se suavitzaven, flonjos en l'extrem, com si la flexibilitat que mai no havia tingut durant l'existència, em vingués de cop. Engolia de forma voraç les fulles fresques d'una morera, que havia aparegut del no-res, igual d'increïble que notar-me transformat en cuc de seda. Amb una celeritat insòlita, el cos canviava. S'engrandia, s'eixamplava, mudava de pell. Com si el ritme del temps s'hagués modificat també.
I, de sobte, aquella massa tova i elàstica que era el meu cos s'embolcallava gràcies a un filament enganxifós i resistent alhora, en un capoll asfixiant, estret, inclús claustrofòbic. En aquell espai limitat la manca d'aire era tangible, notòria, fins i tot versemblant. I era quan les mans, que em tornaven a aparèixer com per art de màgia, esquinçaven aquella seda, que realment no era res més que el llençol que em cobria, ajudada per una apnea heretada pels progenitors. Tardava uns segons a reconèixer la meva habitació, en la penombra m'ubicava al llit, sense cap altra amenaça que l'ofec momentani i somnolent, el record vívid i insistent.
Per això, acostumat a aquesta recurrència, he esperat que l'espasme em deixondís del mal tràngol d'haver estat atrapat per mi mateix en la secreció d'una larva que no sóc jo, però que, al mateix temps i indirectament, sí que la sóc. No sé si m'explico... La pitjor part és haver-me adonat que no apareixen les dimensions que formen la meva cambra, ni la lleu lluïssor dels dígits del rellotge despertador, ni tan sols la sensació d'ofec no es dissipa lentament. M'adono que he d'estripar la seda que noto a pocs centímetres de mi, i sé que hi haurà fusta després de la tela i inclús prego perquè el nínxol que em pertoca encara resti buit, a l'espera de rebre el taüt on, malauradament, m'he despertat. Sense voler entendre recurrències, només delitós d'aire fresc, pur, també necessari.
