En acabar de preparar-me
l'amanida, la veig entre les fulles de l'enciam i les meitats de
tomàquet cirerol; amb l'ajuda de les olives d'Aragó, apareixen unes
pupil·les negres com el carbó i vívides, i la remolatxa esdevé el
coloret de les seves galtes gràcils i infantils. I, com sempre, em
convenço que la maledicció de trobar reminiscències d'ella pertot
arreu, en qualsevol objecte —per molt quotidià que sigui—, és
culpa de la sageta del cupidell. Sospiro i m'esbullo els cabells, en
plena desesperació, com si aquests moviments em sacsegessin també
la matèria grisa, curulla dels seus records. Aquest martiri que ha
estat conèixer-la, coincidir amb ella.
Per sort, estic sol quan
aquests deliris m'aclaparen. Si no, no sabria justificar aquests
monòlegs que pretenen ser diàlegs amb les al·lucinacions que em
visiten. Avui ha estat al bell mig de la plàtera del meu dinar
d'allò més frugal; uns dies enrere, en ple camp, envoltat de
ranuncles de diversa coloració, o en la distorsió de la lluna d'un
aparador, que reflectia els objectes de forma enganyosa. Tot i així,
no em puc oblidar del seu cos púber, innocent i fràgil, que va
destarotar-me fins al moll dels ossos, tot provocant-me insomni i una
necessitat imperiosa de besar-la.
Encara que fregués la
il·legalitat, la cobejança de tastar els seus llavis i inclús la
seva carn, amb famèlica ardència, era superior al seny que,
innatament, posseïa. La suor freda apareixia quan ella feia acte de
presència. L'aroma floral voleiava al seu voltant, com una aura
virginal i vernal, que gairebé em tocava. I l'anhel es convertia en
realitat. Com avui, com les altres vegades. Aquesta reiteració, la
insistència amb què les visions s'escauen, fa que em plantegi
seriosament el futur immediat: abans que el pes de la consciència i
la ferum, que comença a escolar-se del soterrani, desvelin la
veritat del nostre amor impossible, cal que em desempallegui del seu
tendre cadàver.
