Als meus pares, per la làmpada màgica...
Després de dinar, en Louis s'ajeu al sofà i s'adorm amb extrema facilitat. La becaina li porta imatges d'immediat, com instantànies que es barregen dins del seu cap en imaginar-les o en haver passejat per la ciutat. Una mànega que no raja. Un nounat enjogassat amb una peixera. Un jardiner estranyat. Una estació plena de viatgers. Una partida de pòquer. Un ganàpia amb ganes de bromejar. Tres copes que s'emplenen... Somnia i es veuria somriure, de ben segur, d'aquestes històries que munta peça rere peça amb paciència. Un desembarcament quotidià, sense més misteris, pot ser també recurrent. O, tal volta, observar els proletaris en un fet tan rutinari com el retorn a casa seva. El somni l'inquieta perquè el cervell no para de treballar, tot i que dorm. Aquestes instantànies naixeran, creixeran i arribaran a moure's. Cal que es moguin.
En despertar, aquesta amalgama d'imatges no quedarà guardada enlloc, potser. O tindrà la sort que les reminiscències d'aquests retalls li vinguin, de sobte, mentre treballa en el seu taller. Ha imaginat una làmpada màgica que engendra vida i moviment. I la vol tenir a les mans. En Louis segueix endormiscat i somnia en la possibilitat de donar a conèixer l'invent que, tant ell com el seu germà Auguste, proven d'enllestir. En una ciutat més gran que Lió. I quina millor ciutat que París, que és la Ciutat de la Llum, la Seva Ciutat, perquè el seu invent sigui presentat i el seu cognom tingui el màxim ressò? I per duplicat...
* * *
PS: la raó del relat
