A través de twitter la Carla Gracia Mercadé (autora de L'abisme [Ed.
Univers]) ens proposa diversos exercicis per poder suportar el
confinament d'aquests mesos. El trenta-cinquè ha provocat aquest relat, amb cinc paraules obligatòries (rata, parsimònia, perímetre, pastanaga i lapislàtzuli):
Diuen que els primers que
abandonen els vaixells són les rates i també diuen que perquè un
ruc avanci només cal triar una bona pastanaga, prou suculenta i
deliciosa perquè l'animal perdi la noció de tot allò que
l'envolta, i treballi amb parsimònia i sense aturar-se a
reflexionar. Aquestes dues metàfores animalístiques semblen
absurdes o simplement per encabir-hi tres paraules obligatòries,
però, en temps de pandèmia, cadascú tria un bàndol. Entre els
primers podria fer una llista interminable i avorrida d'individus que
es metamorfosen en aquests rosegadors, sobretot amb uns números als
comptes corrents força increïbles i exagerats. També podria fer
una altra llista amb epítets malsonants que es mereixeria aquesta
escòria terrestre.
Però és millor
centrar-me en el segon grup de persones, les que segueixen les passes
de l'èquid, sense menystenir-los per culpa de l'accepció sobre la
poca intel·ligència. Sinó per la seva capacitat de treball i per
la sofrença que són capaços de suportar. Jo no em posicionaria en
cap dels dos conjunts, sinó que hauria de crear-ne un tercer per als
mers espectadors que trien la paraula més bella per a temps de
crisis sanitàries —en el meu cas, lapislàtzuli—, que escriuen
relats amb unes condicions preestablertes o que llegeixen i escolten
música en l'alberg de la llar, però que saben agrair la tasca
ingent de continuar greixant l'engranatge del país a tot l'elenc que
ho fa possible.
Si hagués d'esmentar
cada sector i cada subbranca dels mateixos, cauria en el perill de
descuidar-me algú i em sentiria com un traïdor de la pàtria, un
delator o un dissident sense cap causa aparent. Per això, donaria
les gràcies en general a qui és capaç d'assegurar un perímetre
laboral com si fos particular, a qui té cura de les mesures
d'higiene bàsiques i a les de prevenció, ja sigui regulant el
trànsit o l'entrada de la clientela, massa confiada o descuidada per
inconsciència, dins d'un establiment, a qui esmerça hores de
descans i se sacrifica altruistament perquè hi hagi més
recuperacions que infeccions —des de la dona de fer feines fins a
la metgessa o la infermera que diagnostica o controla cada pacient al
seu càrrec—, a qui és responsable de l'abastiment de supermercats
i negocis que no han tancat al llarg d'aquestes setmanes, a qui hi
despatxa com a caixera o vigilant o encarregada, a qui ha de recollir
les escombraries i també desinfecta superfícies sensibles d'ésser
tocades...
A més d'un llarg
etcètera per a qui queda en el tinter, com aquells que treballen des
de casa i per a qui supervisa els deures de la canalla, confinada des
del primer dia, i la pròpia canalla, que suporta amb paciència
aquests temps extraordinaris encara que no entenguessin al
començament l'abast de tot plegat, o a qui té temps, enmig dels quefers quotidians i professionals, per a proposar, llegir, esperonar per fer efectiva la millora en l'àmbit creatiu, amb paciència i proximitat, amb germanor i complicitat. I segurament aquesta llista seria
molt extensa, sortosament, i també esperançadora, perquè ens
demostraria que els rucs imperen dins del sistema i que no s'atura
malgrat de les rates, que són rèmores en el progrés i queden tan
retratades com les xifres que emplenen les seves atapeïdes butxaques
de buida humanitat.
