Vèrtebres (reloaded)[Relats Conjunts]

Saps quin so fan les vèrtebres en trencar-se? Saps que només pot descriure'l aquella persona que ha sobreviscut a aquest trencament? Aquest no és el meu cas, no pateixis. Jo ja no puc explicar-te res, només esperar que algú em trobi i clogui els meus ulls, que ara romanen esbatanats, observant-ho tot. Encara que sigui la foscor d'aquest soterrani. Des de fa..., ja he perdut el compte del temps transcorregut perquè aquí no hi ha cap canvi aparent. Res. Ni sorolls de rellotges, ni campanades, ni un bri de llum que provingui de l'exterior. Això em salva i em condemna, de ben segur. Diràs que em contradic. Potser sí que tens raó, però ara per ara només puc parlar d'allò que he experimentat.

Bé, ja ho pots endevinar. No et diré que el trencament de vèrtebres sona d'una manera concreta. Perquè hauria d'utilitzar una metàfora o un sentit figurat. No podré dir-te, tampoc, quants segons transcorren des que la vèrtebra es trenca i lesiona la medul·la fins que mors. O si sona com un tronc d'alzina en ser arrencat per un automòbil. No és la preocupació d'un moribund, creu-me, només de la persona que encara és viva i que tem la mort. Però la mort és un instant. I prou. Si tens la mateixa sort que jo, patiràs ben poc. L'únic que és més feixuc és si expires amb les parpelles obertes. Has de veure-ho tot, com si t'obliguessin a mirar malgrat no voler-ho fer. Com si, per exemple, hagués d'inspeccionar i passar revista a aquest soterrani.

No, no puc cridar-te. Ni fer-te senyals perquè percebis la meva presència. No hi ha res a fer. Te n'adones? Involuntàriament, t'indicaré la meva ubicació exacta. Però hauran de passar unes hores. El clima no ajuda, ni l'estació. En ple hivern, quan els carrers són gelats i el vent glaça qualsevol racó del poble, la putrefacció s'ajorna. I la pudor a carn morta es dissimula. Però, tranquil·la, sóc pacient. Només em sap greu perquè hauré d'observar la teva cara aterrida en descobrir-me al final de les escales, aquests breus set graons que descendeixen al soterrani endreçat de casa nostra, amb els ulls esbatanats com si et demanés ajuda. Però ja serà massa tard perquè ja fa hores que sóc mort.

Saps quin so fan

La Virgínia deixa de teclejar. Ha sentit una esgarrifança, un calfred li ha recorregut tota la columna vertebral; ha imaginat aquells ulls, ha pensat en el discurs del moribund o del mort, no ho sap amb claredat. Inconscientment, ha pensat en el seu soterrani. L'estava descrivint amb massa detalls, com si encara pogués evitar l'accident, el fatal accident que ha esmentat uns minuts abans. Resta quieta, astorada. Sap que només és un relat però la sensació de sentir aquells ulls oberts en la foscor l'ha bloquejada. També sap que no podrà seguir endavant amb l'escriptura.

A pesar d'això, deixa el paper al tambor de la Underwood. Amb una idea que li ronda pel cap. Comprovar que no hi ha res al soterrani. Una bajanada, pensa, però així s'autoconvencerà que només són cabòries d'escriptora massa imaginativa. S'alça de la cadira i travessa l'estudi. La porta del soterrani és ben tancada. Foscor allà dins; la imagina. I els ulls? Fa dies que no hi baixa, al soterrani, però viu sola. Així que no hi trobarà res. Ni morts ni ulls ni pudors. Com a molt, algun ratolí agosarat o olor de resclosit. Res més.

En obrir la porta que duu al soterrani s'espanta una mica; és poruga per naturalesa. Ha baixat un graó a les fosques, l'interruptor de la llum ha de ser a prop. Dubta i, en un curt interval de temps, sense poder pensar gaire més, el peu topa amb un objecte desconegut que la desequilibra. És conscient que rodolarà escales avall. També és conscient que no hi ha ulls esbatanats al fons de l'escala però potser descobrirà quin so faran les seves vèrtebres en trencar-se.

Relats Conjunts 

Memòria (Minirepte97)

La primavera quasi arriba. Se sent l'olor a l'ambient, junt amb el rasclum de la suor que, paradoxalment, sembla que els acompanya des de primera hora del matí. Mira al seu voltant i les cares de son de la gran majoria anuncien la nostàlgia pels llençols que els embarga. És el que té haver de matinar per arribar a l'hora a la feina, en l'anonimat de l'urbs enorme.

Hi ha qui opta per fer una capcinada tot just havent tingut el privilegi de trobar un seient lliure. O qui discuteix per mal partit del Reial Madrid contra el Bayern, a la Champions, a pesar del golàs de Zidane. També qui llegeix un llibre o el diari. A ell no li cal res d'això, resta en silenci i segueix observant aquells homes i dones anònims, que repeteixen el mateix trajecte matí rere matí, de forma mecànica i monòtona, amb lleus variacions. Ell, però, regira aquella amalgama de ferums i de veus; no troba en cap rostre les faccions del seu germà, que tant enyora. Dins d'aquell vagó hi ha un microcosmos, aliè i vulnerable als imprevistos o als retards, encara que no els assumeixi ni els pensi. Ell recorda el seu germà. Dos anys i mig després, es retrobaran, n'està convençut.

Instintivament, fa un cop d'ull al rellotge. Els dígits marquen les 7:38, i el comboi és a punt d'entrar a l'estació de Santa Eugenia. Resa, per darrer cop, a Al·là abans de la detonació que l'apropi al seu germà difunt.

Màcula (o Sàvia)[dibuixet]

[a un dibuixet de Ramon Navarro Bonet]

...I quina és la penitència que mor
Entre els teus llavis de sàvia follia,
Quin el batec esdevingut melodia
Per a la feblesa d'aquest meu cor?

Començarà el nou dia i l'Infern
No haurà salvat la meva ànima
Del foc, la teva boca magnànima,
I seré la cendra, el caliu sempitern.

I quina és la màcula que resta
Després del desig i la tempesta
Mentre la carn reclama el diluvi?

Endegarem el combat i la requesta
Abans que la foscor engoleixi la resta
De la passió, eterna i infinita d'antuvi...

Rèmora (Supervivència VI)(RPV230)

Per què els passos han de dur l'estrèpit de la fugida,

El desassossec de veure que les urpes i els ullals recorren

Els camins rojos de la sang abans d'obrir la ferida

Entre els membres lassos de ser escàpols, i encara corren?

Per què el silenci no emmudeix la fràgil vida en apnea

Ni les ales esteses de la tenebra més obscura, i sols ajorna

El sofriment entre el vaticini i la veritat, mentre crea

Mons irreals on l'herba esborra rastres quan el cos sojorna?

Per què els ulls no abasten l'horitzó, i la follia es deixa

Engolir endins de l'ànima, en la falsa certesa de sentir-se feble

I la faula esdevé paraula tangible, el dol que cal péixer?

Per què, digues, la lletania d'un nom és la contínua queixa

D'un cor que reclama abraçades i caliu, i se sent únic deixeble

De la intempèrie, rèmora per sobreviure abans de néixer?

Misèries (51a Crida de VullEscriure)

A Aroty Bas, supervivent de l'esfondrament de l'edifici Rana Plaza, a Bangla Desh

En obrir els ulls, agraeix un cop més que la mare li hagi inculcat la seriositat i la disciplina, i la destresa en les mans a l'hora de tallar, cosir i, sobretot, desxifrar els jeroglífics laberíntics dels patrons entre línies quasi imperceptibles, que semblen fàcils en veure les peces de roba com volen entre les seves mans menudes. També li agraeix haver lluitat per educar-la, junt amb els seus germans, en la duresa i la rectitud perquè les bufetades de la vida no els sorprenguessin, i així poder valorar el minso plat a taula, l'esforç de la feina que produïa fruits, escassos estalvis.

Sent el dolor de suportar el pes del món damunt del peu i, com si no hagués desclòs les parpelles, la foscor al seu voltant. Ha de fer memòria per saber on es troba exactament. Però li apareix el rostre de la seva mare, amb un somriure trist sempre. Com si sentís la culpabilitat de no ser capaç de treure-la d'aquell forat. Set boques per alimentar no són fàcils de saciar, sense un home que ajudi ni conforti. Sempre l'ha consolada així, a la seva mare, la dona més forta i lluitadora del seu món.

Un any després, l'Aroty recorda l'esfondrament com si fos avui i, com cada nit, en què la visita el mateix malson, agraeix, entre llàgrimes, a la seva mare haver-la criada enmig d'aquest Infern real, que és cosir en la pobresa absoluta per a aquell món fictici, que sempre han anomenat Primer Món.

En òrbita (Melorepte245)

Perquè el món és bell com una gota de rou
Quan apareix la teva veu en cada ínfim racó
I tot moviment és en òrbita amb el so que s'ou
Mentre la dansa és vida i naixença, inici i claror.

Perquè la fruita collida és dolça, perfecta, enorme,
Quan el delicat ventijol l'acaricia i la pluja deixa
Harmonia i música i balls ancestrals, i transforma
La tristor en joia i en peus nounats que cal péixer.

Perquè estimar-te és ballar entre el precipici i el jou
I predir que el silenci omplirà el desànim i la por,
La passa enrere, abans que el núvol sàpiga que plou.

Perquè néixer és cançó i bes, carícia de lletania
Feta de retalls de pètal de rosa, i reposar té l'olor
Dels teus llavis, el gust tendre de la llum d'un nou dia.

Ciclotímia (o Urticària)(Minirepte96)

Avui semblo autista. En el meu món interior on hi cabo només jo i ningú més, on tot el que és aliè em molesta. I, a més, he d'escriure sobre paraigües i no m'arriba cap idea mitjanament acceptable. Fa dies que les muses es burlen de mi i em transmeten paraules de dol i de tristesa més que potinejades. Estic com Sheherezade i, per més ironia, angoixat per un sultà inexistent que no em reclamarà un relat. Potser és l'exigència personal que em té en tensió o el sol espaterrant que no ajuda al procés de creació. Ni un indici de pluja en el cel ni en la previsió meteorològica m'allargarà una mà per gargotejar quatre línies on encabir-hi subreptíciament una barnilla només. I experimento una ciclotímia lleu des del moment de llegir la proposta del Minirepte. Des de l'eufòria de mil-i-una idees entrelligades a la depressió de veure que el termini s'exhaureix i no hi ha res dins del meu cap que interconnecti les poques neurones que se m'activen ja. I el bucle no s'atura, s'entortolliga encara més al meu voltant. No seré capaç de crear un plugim, ja no dic un diluvi, per provocar més xafogor o un xàfec aparegut del no-res que sorprengui una parella fent l'amor a la platja? O serà millor rendir-me davant de l'evidència que he perdut pistonada en això d'escriure i que Picasso tenia raó en dir que les muses t'han d'agafar treballant? Com que la peresa em tempta tant els últims temps... Berenaré, que serà més profitós. Engego el televisor i, al canal de RAC105 apareix l'escultural Rihanna. L'apegalosa melodia d'Umbrella em provoca urticària. Qui ha estat capaç de compondre aquesta gasòfia sobre paraigües? No pretenc respondre aquesta pregunta filosofal; quan acabi de berenar intentaré endegar el meu relat. Per ara desisteixo.

Bitàcola (RPV229)

Tot era pedra, inclús el futur sotjat amb pupil·les impassibles,
I l'heroi potser qui devorava la carn germana havent-la convertida
Abans en anònima, ignota com la distància que encara restava
Fins a l'horitzó salvador de la terra ferma o a la silueta de la vela.

Tot era pedra, inclús els núvols, que anunciaven la tempesta,
I la fam i la set ingents creixent en l'ànima i en l'estómac, alienes
A tot ensenyament i a l'ètica difosa quan, damunt de les fustes,
La balança del seny desapareixia i l'home esdevenia carn comestible.

Tot era pedra, sense tenir gorgones, sols el rumb per sobreviure,
Que suposava llast i dificultats entre peripècies ínfimes en silenci,
Com una mar que s'eixamplava, convertint-nos en sorra en l'onatge.

Tot era pedra, sense tenir constància de la demència que s'apoderava
Dels nostres cossos, i l'ànim, petri també, s'enfonsava com una elegia
Irremeiablement pou negre avall, amb el temor de ser el següent àpat.

Efemèrides (50a Crida de VullEscriure)

Ho reconec, no és fàcil acceptar que ens fem grans. Ningú no se n'escapa, però, de complir anys i de cremar etapes per endegar-ne de noves. Siguin millors o pitjors. I s'agreuja en el cas de les dones. Jo no en sóc l'excepció, evidentment. Encara que podria relliscar-me prou, tot per dur la contrària i pel fet de burxar. Tot just fa un parell de dies que ha estat el meu aniversari. N'han caigut cinquanta. I ja és una xifra per tenir en compte. Sobretot amb amics que gasten un humor àcid i corrosiu com una servidora. Des dels primers missatges i trucades per felicitar-me que hi havia una gamma ben variada de tons. L'optimista i el taciturn, el confident i el burleta. I d'aquests darrers n'apareixen en excés en moments delicats. Malgrat que la floreta de la figura envejable m'ha fet somriure, ha tardat ben poc el reguitzell de comentaris amb poca gràcia. Posar el cinquanta t'apropa als seixanta. Aquesta frase ha destapat la capsa dels trons i s'han encadenat les bromes referides a l'envelliment i la decadència del cos. I ràpidament han apareguts alzheimers i càncers diversos, divorcis i noves sogres... L'adició de dramatisme i d'obscuritat ha portat el tema a una degeneració força accentuada, amb juguesques incloses. No em pregunteu ara com ha estat la cosa per arribar a aquest punt. L'únic que sé és que, en breus instants, ocuparé el nínxol que reservàvem per a l'àvia, encara fresca com una rosa, mentre s'apropa a la centena.