Si ho sé, això em passa per ruc. Tantes bromes i
tantes frases tòpiques i, al final, de cap a l'atzucac. Que si sóc un
bon jan, que si em deixo entabanar a la mínima, que si els amics
s'ajuden entre ells... Ja ho veig. Sol, completament sol davant del
perill. I com és que tot el món somriu si no hi ha motius? Se'n fumen de
mi o què? Ho reconec, culpa meva per no saber dir que no... I ara el
seu pare i ella que s'apropen, també somrients! I jo que suo i no sé com
escapolir-me ja, desemparat i palplantat enmig de l'altar. Em sento
atrapat!
deomises@hotmail.com [correu]
Lluís Servé Galan [facebook]
@deomises [twitter]
17/1/15
Benevolència [Minicrida #027 - Atrapat!]
Ímpetu (o Retrògrada)(REC de la Cadena Ser. VIII; 016)
Vostè és el primer que l'obre, em va dir d'amagat de tothom, protegit per la penombra i el murmuri. I és admirable tanta valentia, prosseguí el seu discurs, és agradable ser testimoni de la decisió de la joventut, del seu ímpetu. Reconèixer que, gràcies a vostè, hi ha més horitzons si alcem la vista i deixem de contemplar-nos el melic. Demostrar, sense enervar a ningú, que no existeixen límits excepte els d'una societat retrògrada, abstreta, tancada de mires com la nostra. Vostè és el primer que l'obre, va repetir i, estrenyent-me la mà, afegí, emocionat : i el seguirem com el cec ramat dòcil que som.
Idíl·lica (REC, de Cadena Ser Castelló)
Sense saber per què em vaig enamorar dels seus ulls. Les seves pupil·les penetrants i negres com la nit més abandonada em provocaven insomni, desassossec, i, alhora, em transportaven al racó més idíl·lic mai imaginat. Els volia observar per omplir-me l'ànima. I va arribar el dia en què no vaig voler respondre a aquesta pregunta; no m'importaven els motius, només gaudia dels seus iris maragdins, de la seva mirada capaç de provocar l'aleteig de mil papallones. Encara dormo malament, tot i tenir-los al meu costat, guardats en formol.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)