Insistència (Relats Conjunts)

En acabar de preparar-me l'amanida, la veig entre les fulles de l'enciam i les meitats de tomàquet cirerol; amb l'ajuda de les olives d'Aragó, apareixen unes pupil·les negres com el carbó i vívides, i la remolatxa esdevé el coloret de les seves galtes gràcils i infantils. I, com sempre, em convenço que la maledicció de trobar reminiscències d'ella pertot arreu, en qualsevol objecte —per molt quotidià que sigui—, és culpa de la sageta del cupidell. Sospiro i m'esbullo els cabells, en plena desesperació, com si aquests moviments em sacsegessin també la matèria grisa, curulla dels seus records. Aquest martiri que ha estat conèixer-la, coincidir amb ella.

Per sort, estic sol quan aquests deliris m'aclaparen. Si no, no sabria justificar aquests monòlegs que pretenen ser diàlegs amb les al·lucinacions que em visiten. Avui ha estat al bell mig de la plàtera del meu dinar d'allò més frugal; uns dies enrere, en ple camp, envoltat de ranuncles de diversa coloració, o en la distorsió de la lluna d'un aparador, que reflectia els objectes de forma enganyosa. Tot i així, no em puc oblidar del seu cos púber, innocent i fràgil, que va destarotar-me fins al moll dels ossos, tot provocant-me insomni i una necessitat imperiosa de besar-la.

Encara que fregués la il·legalitat, la cobejança de tastar els seus llavis i inclús la seva carn, amb famèlica ardència, era superior al seny que, innatament, posseïa. La suor freda apareixia quan ella feia acte de presència. L'aroma floral voleiava al seu voltant, com una aura virginal i vernal, que gairebé em tocava. I l'anhel es convertia en realitat. Com avui, com les altres vegades. Aquesta reiteració, la insistència amb què les visions s'escauen, fa que em plantegi seriosament el futur immediat: abans que el pes de la consciència i la ferum, que comença a escolar-se del soterrani, desvelin la veritat del nostre amor impossible, cal que em desempallegui del seu tendre cadàver.

Relats conjunts 

Història vària (o Verbigràcia)(Relats conjunts)

Potser sigui un ofici, realment. Però podríem ser malpensats i imaginar-nos la vida quotidiana d'aquest individu que, a la intempèrie, enmig del solell del mes de maig, fa jocs de mans amb quatre barnilles i un tros de lona impermeable. Les bones llengües l'anomenen el paraigüer. Tot i que els rumors siguin uns altres. Hi ha una conxorxa en les rotllanes que es formen, en dies de mercat sobretot, al bell mig de la Plaça Major i que generen un lleu xiuxiueig constant. Allà es fan i es desfan llaços afectius i famílies, es resumen o s'allarguen successos sucosos, tot depenent de la coneixença que es tingui del cercle íntim en qüestió. Era d'esperar que aquest pobre home, paraigua en mà, també tingués els seus minuts de glòria entre les xafarderes i els safarejadors.

Si seguiu llegint és que us interessa quines enraonies l'incumbeixen. Per exemple (o verbigràcia), podríem elucubrar sobre un matrimoni per conveniència. No tenim cap dubte que és casat: l'aliança al dit anular de la mà esquerra així ho revela. Diem això perquè l'home no és gaire agraciat, sinó tot el contrari. Rotundament, podríem afirmar i afirmem que és lleig com un pecat. Per tant, només queda aquesta opció possible. Dins dels tòpics, sempre, que són infal·libles com les paràboles dels objectes llançats cap al cel amb impulsos diferents.

A banda de l'enllaç forçat, dubtarem en el nombre de quitxalla. Tanmateix, no seran menys de tres. Les bosses dels ulls, profundes i ben marcades, delaten aquesta paternitat múltiple. I, com que és capaç d'esmerçar hores i hores assegut en una banqueta potinejant un tros de fusta i els diversos llistons flexibles, afegirem al conjunt una discussió recent. De fa pocs dies, a més de dràstica. Les conseqüències d'aquest encontre verbal i amb certes diferències —ineludibles perquè, si no, no haurien existit les arestes de la incomoditat— esdevenen una tancada en banda i un cop de porta, ordenat per la cònjuge.

Quatre peces de roba en un sarró minúscul són les seves úniques pertinences, ara per ara. Han estat engrapades i entaforades amb temps rècord, tot esquivant una pluja de calçat femení i improperis de to cada vegada més elevat i gruixut. Ni raspall de dents, ni llibres ni una trista pinta per clenxinar-se els escassos cabells que li resten. Aquesta alopècia va conjuntada amb l'exigu vestuari, i el pensament li provoca un trist somriure de resignació. El murmuri, en aquest precís instant, se solidaritza amb aquest aire resignat de l'esmentat i minva d'intensitat. Com si es tractés d'un dol que cal sofrir i passar. De ben segur que aquesta tristor mig melangiosa és causada per una greu malaltia que afecta el caganiu.

Però la bruixa de l'encara esposa no li permet visitar-los, ni una minsa estona, per pura malícia. Les raons? Una infidelitat, evidentment. Amb la seva millor amiga o amb la pròpia cunyada, la germana d'aquesta dona tan rígida. La traïdoria i la mala fe són els motius principals de les banyes. I algú altre afegirà una gelosia per ser la pubilla o per una herència poc repartidora. Com que té una tieta que, casualment, s'ha criat en el mateix carrer del mateix llogarret d'on ells són originaris... Aquesta intervenció és tan versemblant que inclús les més beates se senyen, mentre pronuncien entre dents una pregària de protecció. Aquesta panòplia preventiva les eximirà de les desgràcies que escolten i expliquen.

Arribant a aquest punt, una ment lúcida esmentarà la proximitat de ponts i de pous profundíssims on una ànima turmentada pot acabar-hi raent, obrint el camí irreversible i imperdonable de l'Infern: aquest és el preu i la penitència que cal pagar arran de la pròpia occisió o, per no ser tan barroc, del suïcidi. Altres recularan fins gairebé a mig relat i creuran que la fabricació d'un artefacte tan domèstic com útil és per esquivar el futur bescanvi d'opinions, una mera antelació dels fets. Igualment, en aquesta nova premissa les de perdre també les té ell. L'intercanvi de parers és extens, i els cistells de la compra segueixen buits com al començament del safareig, mentre el paraigüer ja ha enllestit mitja dotzena d'estris contra la pluja, que ven a bon preu als afores de la vila.

El migdia assolellat de mica en mica va tornant-se rúfol i amenaça ruixats imprevistos a curt termini.

Relats Conjunts