Llémenes (o Diplomàcia)(Relats Conjunts)

Fa molt de temps, en una comarca

molt, molt allunyada...

enmig del silenci d'un despatx

sonava un telèfon amb insistència,

com un signe premonitori

que aquella trucada duia

nefastes notícies, espúries intencions...

—...

—Sí, jo mateix. Digui'm.

—...

—Com? Llémenes? Llémenes i polls a la sala on s'exposen els fragments del retaule de Santa Anna? S'hi ha apropat cap grup escolar les darreres setmanes?

—...

—N'estan segurs?

—...

—Això és una bestiesa... No poden venir d'aquestes obres d'art. Com a molt, algun corc o un fong estrany que ataqui el material de...

—...

—Intactes? Cap desperfecte en la superfície ni en l'interior? Però em dieu que l'origen de la plaga ve de les peces...

—...

—Des de l'any 1936 o des del segle XVI?

—...

—Bé, vostès són els experts, els entesos...

—...

—Ah, no pas, no, això sí que no... Caldria desallotjar les obres d'art, fumigar tot el perímetre de la sala, esperar un temps prudencial per retornar-les al seu lloc, i que tot plegat no causi un rebombori negatiu per al Museu. És a dir, un impossible, si fa no fa...

—...

—No m'ha deixat massa marge de temps per tenir un pla B a la seva problemàtica. Però jo crec que la solució seria visitar la rodalia de Santa Maria de Sixena. Ara que el bisbat de Barbastre-Montsó sembla que vol enfortir la seva influència a la resta de les parròquies de la diòcesi, aquestes ínfules ens poden ser favorables.

—...

—No és fàcil d'entendre sense antecedents, o sense saber on ens cal arribar. En aquests moments, però, aquestes peces d'alabastre són una patata calenta en les nostres dependències i hem de desfer-nos-en amb els mínims escarafalls possibles.

—...

—De quina forma? Fent publicitat d'allò que guardem aquí i que els pertany. Amb diplomàcia i bones maneres, amb el punt just d'ofesos i de víctimes d'una injustícia tan palpable.

—...

—La compra era legal, sí, però digui'm una altra tàctica per desempallegar-nos d'aquestes bestioles i dels seus ous sense rebre cap conseqüència en les arques del Museu.

—...

—Pensin-s'ho, d'acord, sense pressa però sense pausa tampoc. Que la Justícia és lenta però no cal exagerar...

Relats Conjunts

Existència (o Nàusees)(Relats Conjunts)

Es lleva amb l'ànim pels núvols, amb la positivitat al màxim nivell, com un superheroi que se sent capaç de salvar el món tot sol. Després de prendre una dutxa ràpida, s'afaita la barba i es clenxina els cabells tot dissimulant l'alopècia incipient. Es deixa un bigoti minso, que li confereix un aspecte respectable, seriós, responsable, i s'observa al mirall. Li agrada el reflex que li retorna: un rostre ple d'esperança, uns ulls lluminosos il·lusionats. Té la sensació que aquesta cita li donarà fruits anhelats. Els mesos de malastrugança no poden ser infinits...

Tria la seva camisa preferida, els pantalons de pinça, que ha heretat del veí acabalat, quasi intactes. També té llestos els mitjons, sense cap tomàquet per sargir, i les sabates, enllustrades la nit anterior amb esforç i zel. Fita de cua d'ull el despertador digital i cal que s'apressi. Té deu minuts per recórrer quatre xamfrans i arribar a l'hora acordada. D'una revolada, endrapa una llenca de pernil dolç i un glop de cafè fred, que la mare ha deixat preparar fa hores, i surt per la porta amb la jaqueta a les mans. Se la posarà mentre baixi les escales, amb el risc de trencar-se el cap contra els graons si ensopega.

(...)

Relats Conjunts 

Camèlies ebúrnies (o Al·legòrica)(Relats Conjunts)

Capvespre ennuvolat. Corre l'any 1830. Per ser més exactes, és el vint-i-set de juliol. La senda és plena de penombres que amaguen el lloc cap a on mena. Una multitud s'arraïma tot seguint una dona que, quasi nua, enarbora una bandera de tres pals; concretament, es tracta de la bandera de la República de França. Però això ja és parlar en termes endevinatoris, ja que, ara per ara, a la capital francesa, com la resta dels dominis, hi regna l'absolutisme de Carles X. La caterva empunya armes diverses (fusells amb baionetes, pistoles, sabres...) i ningú no para esment en els cadàvers que emplenen el terra que trepitgen. Alguns diuen que aquesta figura al·legòrica i femenina és la llibertat; d'altres, que no s'aventuren en la seva identitat, només es fixen en aquella sina descoberta; uns pocs gaudeixen d'unes hores de no haver-se de preocupar dels maldecaps constants. La cridòria i la xerrameca és un poti-poti eixordador, sense ordre ni concert, potser només amb la finalitat del rebombori pel rebombori.

Capvespre ennuvolat. I el camí cap a la revolució sembla endegat i encès i veloç, com si es tractés de pólvora llepada per la flama d'un llumí. Seran tres dies intensos, gloriosos. Aquest ímpetu fructificarà i derrocarà el dèspota que governa la nació. Seran dies convulsos i vertiginosos, amb sensacions contradictòries, des de l'excitació extàtica al pessimisme recalcitrant, arrelant-se en el cor de cada parisenc, que formi part (o no) d'aquesta comitiva tsunàmica. No hi haurà muralles prou altes que no sigui capaç de derruir, ni exèrcits que l'aturin. Venceran tard o d'hora, com ja ho van aconseguir els seus avantpassats en prendre la Bastilla. Són fills i néts i nebots i gendres d'aquella munió que ja s'alçà contra la crueltat d'un altre monarca. Aquesta sang blava que corromp tant i malmet la gent sense llinatge noble...

Capvespre ennuvolat també en la nostra terra. I observo el llenç de Delacroix amb una mescla d'escepticisme i d'esperança. Camèlies ebúrnies enmig del sutge. En silenci, imagino les consignes que devien fer menester llavors, i penso en tot el que succeeix ara. Aquest territori usurpat, en què s'ha erigit algú com a capitost i cabdill, sense haver estat cridat; aquesta força innecessària i inútil i gratuïta, que cal esborrar perquè és vergonyant; aquests ferits que, mitjançant la manipulació i la informació tergiversada, seran engolits pel secretisme i l'”aquímandoyocoño”. I unes llàgrimes s'aboquen en les balustrades dels meus ulls, plens d'impotència, i em sento orfe d'aquesta dona que, amb coratge i clarividència, es carrega tot un poble a la seva esquena; una dona decididament oprimida, proletària, de classe baixa. Tres voltes rebel, tèrbol atzur que compta els dies per fugir d'aquest parany d'un caire entre roig i groc.

Relats Conjunts 

Orquídies (o Delícies d'Anatòlia)(Relats conjunts)

El venedor ambulant comença la jornada amb el crit sembrat en la seva gargamella, tan avesada a la cridòria del soc:

—Tinc salep deliciós i calent —i tot un reguitzell d'amants que he anat utilitzant i abandonant al mateix ritme i sense remordiments, en cada lloc on he anat a raure amb el parament ambulant. Com que sóc lliure com el vent i res no em pot lligar enlloc... encara...—. Salep! Per al llépol i per al desanimat, per al malenconiós i per al vividor! —i la cantarella els atrau, com la mel ho fa amb les mosques, i en tastar aquest beuratge reconfortant i apegalós, sobretot elles, que tornen i en demanen més. I elles s'enrolen a aquest retorn gràcies a l'afegitó extra de sucre de canya i de canyella mòlta. I aquest somriure que les desarma i aquestes mirades diàfanes i profundes alhora. El seductor s'alia amb el venedor i en sorgeix el parany perfecte per atrapar les preses més vulnerables—. Salep i un recés en aquest dia atrafegat! —i es confien i són capaces d'obrir-te casa seva perquè reposis al final d'una dura jornada de vendes i de batallar amb rius de gent per quatre monedes guanyades de la forma més honrada possible. I amb la mítica història de les orquídies que es cultiven als jardins de Babilònia per obtenir aquesta recepta secreta, i els frecs que, entre frase i frase, deixo caure ara en un braç, ara en una cuixa, les engalipo i les sedueixo i esbatanen inclús els forrellats més resistents que tenen: el del cor i el del sexe—. Salep calent i magnífic, per al turc i per al foraster! —i aquestes mans que s'arrapen a la carn i al desig, sense miraments ni futur, com un tafur que juga amb cartes marcades i sap com ha d'acabar cada partida: amb el botí al sac i cames ajudeu-me per desaparèixer sigil·losament i espaiar prou la tornada perquè hagi caigut en l'oblit, si algun dia repeteixo destinació—. Qui es nega a la temptació d'omplir-se el paladar amb la delícia floral que creix en la nostra pàtria? —i les preguntes prou directes les obliga a aturar-se davant del cassó que es manté calent i a prestar-me atenció, com una hipnòtica dansa d'acoblament que les abdueix en una espiral fatídica, que no saben preveure. I l'atzar juga a favor meu, i les penombres i la rapidesa i el matís furtiu; tot plegat els segella la boca, a aquestes desgraciades... —Salep del cor de la península d'Anatòlia! —i aquests ulls que em sotgen sense parar? I aquests llavis que es perfilen d'una forma tan familiar? I per què tinc la sensació que hi ha un mirall al meu davant? Hi he estat mai, en aquest llogarret? Si no em falla la memòria, juraria que no, però....

Murri com gairebé sempre, el venedor ambulant comença a recollir els estris i els atuells, les veles i les tovalles, mentre guita i foragita la possible clientela, aquell jovencell sotjador inclòs. Desapareixerà en un tres i no res, com si no hagués estat mai en aquesta vila de mala mort. Però gravarà a foc el seu nom, en el magí i en el record, per no cometre una altra vegada l'error de repetir l'estança allà. I sempre haurà de viure amb el dubte si aquell ganàpia és sang de la seva sang, fruit d'una nit libidinosa i esbojarrada, d'aquelles que s'han anat donant al llarg de la seva vida. Perquè aquest és el seu modus operandi... sense vacil·lacions ni mala consciència.

Relats conjunts

Vivències (o Metamòrfica)(Relats conjunts)

El murmuri obscè a cau d'orella li destorba la lectura i li empesta l'atmosfera circumdant. All i ceba en l'alè de l'estrany, suor i colònia, com un caldo de cultiu ja fermentat, a les seves aixelles. Intenta continuar llegint, però aquell tuf l'embarga i li omple el cap d'imatges. Alça la vista i, al seu voltant, la resta de passatgers segueix immersa en els seus assumptes. La conversa banal d'uns, el punt de mitja d'una altra, més enllà aquell qui fuma arrepenjat a la finestreta oberta... Cap d'ells, però, no s'adona que aquell individu l'està incomodant i l'assetja.

—Pa... pa... pa... ri... —balbuceja la noia rossa quasi sense emetre ni un sol so.

Torna cap a la ciutat tot deixant enrere el poble de la seva infantesa. Marxa i sap que mai més no hi apareixerà. Ara ja no hi té ningú que la vinculi a aquell llogarret perdut en el no-res, des d'avui que ho sap. Perquè aquest migdia hi ha enterrat la seva mare. I no té ànims de recordar vivències de la infantesa o de la joventut, ni la dolença de l'adolescència i la metamorfosi de nena a noia a dona... Remembrar aquelles etapes esdevingudes en aquella contrada de camps d'oliveres i de vinyes. Tornarien els records dels nens que, entre picabaralles, s'empaitaven com de costum a tot arreu, de les joguines rebudes i perdudes, de la batussa entre germans; tot tan normal... Però una nova frase llefiscosa i xiuxiuejada l'arrenca del passat i la retorna al vagó, junt amb un calfred que la recorre completament.

—Pa... pa... pa... ri... —aquesta vegada aquest tartamudeig sembla vomitat per les entranyes, entre dents.

Se sent desemparada, com si fos un déjà vu, en l'aparent soledat d'estar acompanyada per una multitud, rodejada de desenes d'ulls que miren però no observen ni s'adonen de res, embolcallada per la intempèrie de persones que fan la seva i no desitgen bregues ni problemes. I aquelles paraules, que llisquen d'una gola que li retorna tanta malícia i tanta foscor, la penetren com un filaberquí en fusta nova, esmenten parts de la seva anatomia sense cap fre, accions que li produeixen nàusees i canvien les finestres d'aquell vagó per les parets de la seva alcova. Quan sota la vànova s'arrecerava dels malsons, de monstres irreals i de realitats d'home, o viceversa; quan era la princesa dels llavis de maduixa i, ensonyada, notava una llengua que li resseguia la pell i arribava a llocs prohibits, que no havien estat encara descoberts. I els ulls entreoberts, que identificaven, perplexos, allò que s'esdevenia de veres. Aquell pes al damunt, que la violentava i la magrejava sense cura ni miraments, aquella bèstia que la volia devorar, aquell home tan proper a ella...

—Papa, pare? —l'aparent balbuceig del passat arriba amb totes les forces fins que ressona per tot el comboi. Aquell desconegut esbatana els ulls, com, anys enrere, els havia obert de bat a bat el seu propi progenitor en ser enxampat in fraganti. Clou amb força les parpelles mentre una llàgrima que se li escola galta avall. No cal que suporti mai més a aquell Infern.

Relats conjunts 

15 hectòmetres (o Tècnica acrílica)(Relats conjunts)

Traça lleument la silueta del pont amb el carbonet, començant per la riba de l'illa de Manhattan, com si fos esquerrà. Trena les formes que veu, l'acer i l'asfalt que s'amalgamen a la perfecció amb la tènue llum dels fars del trànsit rodat i la resplendor dels centenars de fanals que el recorren. Discerneix tot matís en un primer esbós, per si de cas ha d'enllestir el treball lluny d'aquest escenari.

Memoritza els contrastos que observa, la gamma de grisos quasi imperceptible a l'ull normal i sabrà quin color haurà d'utilitzar en cada detall per fer més realista el conjunt. Damunt de la paleta hi barreja els acrílics adients. Des que el va emprar per primera vegada, no ha tornat a l'oli ni a l'aquarel·la: és la tècnica que millor li funciona per als seus paisatges i per a aquestes panoràmiques a l'exterior. La precisió i l'assecament que aconsegueix li ofereixen resultats òptims.

Abans d'atrevir-se amb l'estructura metàl·lica del pont penjant, acoloreix els diferents tons de l'aigua del riu Hudson. Blaus, turqueses, verds, blancs, ocres... Són difícils de captar, però és més dificultós intentar retenir aquesta orgia cromàtica que emplena el paisatge circumdant. En un tres i no res, gairebé abasta tota l'extensió aquàtica, fins a tocar la riba de Fort Lee, a la banda de New Jersey. Però el pinzell no gosa aventurar-se en aquella part. No pas encara.

S'entreté, un cop abandonada l'aigua, amb les plantes i l'herba que s'escampen pertot arreu, en la part més propera a ell; inclús s'esmerça a detallar un reguitzell de flors minúscules i violàcies, el nom de les quals no coneix. Mai no ha estat massa bo en qüestions botàniques, tot i l'astorament que li produeixen les làmines de Schmidt, Müller o Gunther. Però li sembla necessari incloure algunes mostres en les seves creacions. Li confereixen un aspecte més harmònic, més realista, més particular. Sempre segons el seu parer.

A escassos metres, sona la sirena d'un vaixell de poca eslora. Dirigeix la vista al punt on es troba i l'observa desmenjadament. No l'hi inclourà, però, en el llenç; li importa més plasmar la bellesa del pont, l'entrellat de la seva arquitectura, la feinada i l'esforç de construir-lo a finals dels anys vint del segle XX. No pas eternitzar l'efímera navegació d'un buc qualsevol. Fosquejarà aviat i cal que aprofiti al màxim les hores de llum natural per avançar en el seu treball.

Ara per ara, el final del pont i la riba de New Jersey segueixen immaculats; no sap com començar a plantejar-se aquell cantó. Per això, es troba sense traços ni línies, ni tan sols un bri de brutícia. Com si la longitud del pont només fos de quinze hectòmetres exactes i després no hi hagués res més. Perquè en aquell punt, a pocs passos de terra ferma, s'esfondrà la seva vida en un instant fatídic. S'adonà llavors de la fragilitat de l'ànima humana, corcada pel turment i la tristesa, i de la facilitat d'abocar-se al buit, sense pensar en allò que es deixa enrere. També de la impotència extrema, en veure que el cos que es llançava a les aigües fosques del riu era el de la seva esposa.

Deixa caure el pinzell i la paleta, i li apareix un vel de llàgrimes, que li entela el món sencer. Somica com un nadó mentre cau la tarda.

Relats Conjunts 

Dòmino (o Penúries)(Relats Conjunts)

Per celebrar les 100 propostes de Relats conjunts, una pintura d'Edward Hopper, com a l'inici. La meva aportació:

 

La cigarreta li penja del llavi inferior, que, ple de maquillatge, l'impregna de carmí en cada mínim moviment que fa. Xerraria pels descosits, però ja n'està fart, dels pocapenes que emplenen aquest tuguri. L'absenta, quasi bé gens diluïda, l'ajuda a fer el cor fort. Si parlés, un cop més, de les cabòries que el capfiquen, sonaria a tòpic. Aquell pallasso que fa riure i per dins el corseca la tristesa més profunda... Sembla un argument de novel·la barata, de tripijoc de paper cuixé. En té prou amb les ínfules d'altivesa de la donzella que papalloneja pel local a la recerca d'un camàndules capaç de pagar-li una nova consumició; el pitram generós, captiu en un vestit tan cenyit com escadusser, és l'aval per garantir una nit de disbauxa que, degut a un contratemps de darrera hora, tret de la màniga com l'as guanyador, haurà d'ajornar-se in aeternum.

Fa una nova pipada abans de deixar la fitxa triada, que pretén dificultar la jugada següent al coronel o, si més no, al Van Gogh de la contrada. Aquell parell de personatges que pul·lula dia sí dia també per l'antre que durant hores els serveix de llar a tots plegats. No s'hi juguen massa, només el prestigi de ser un pèl millors de forma aleatòria. Perquè la sort sempre va per barris, i tan arbitràriament que se'n fa creus. Si no que li diguin als seus col·legues de taula; entre l'alcoholisme d'un Adrien Henry d'anar per casa i l'alienació de l'altre —el malnom sembla haver absorbit l'home i el fa interpretar un paper que no li escau, excepte per l'aparença— tindria penúries per eclipsar les seves, que guarda hermèticament al fons de les seves vísceres de plom.

Però el doble quatre que acaba de deixar caure damunt de la taula el pintamones és del tot inesperat. Li caldrà arreplegar una nova fitxa i perdrà l'avantatge que els duia i, segons les seves càbales, l'hauria fet guanyador. De cua d'ull, intercepta el somriure mofeta de l'altre artista cèlebre de la taverna. El seu Ramon Casas de nyigui-nyogui supervisa cada moviment que efectua aquella trinca veïna. Com si fos més interessant el joc aliè que la companyia que té, i que no respon al títol d'esposa. Ni tan sols d'amant. Almenys així ho indica la tarifa que li toca pagar a l'impressionista sitgetà de fireta, a banda del xampany i del conyac francesos, sense esmentar capricis i joies.

Abans que perdi aquesta partida, sotja el llop de mar d'aigua dolça que, d'esquena a ells, humiteja la burilla consumida. No en té ni cinc per al tabac, però sempre troba xavalla en qualsevol butxaca perquè la cambrera li allargui l'amnèsia gràcies a la ratafia. Demà no sabrà en quin port ha deixat atracat el seu vaixell, ni recordarà el dia en què va menjar a casa i calent. Mentrestant, s'acomiada de les quatre monedes que ha perdut aquesta vegada. Encara té temps per a un nou intent de guanyar aquesta nit. No hi ha braços oberts que l'esperin ni tristeses per alegrar amb els seus esquetxos còmics. Remena novament les fitxes del dòmino, emparat pels fanalets més estridents que es puguin imaginar; del llavi inferior li penja la cigarreta.


Relats Conjunts