Des del llagut la veu repenjada a l'ampit de la finestra, encarada a la badia, oberta de bat a bat. Si la calitja i el dia ennuvolat no enganyessin els ulls, asseguraria que l'està mirant a ell. Com ho ha estat fent els darrers dies, sempre a la mateixa hora: quan les barques tornen de la pesca, al límit del migdia.
No ha parlat mai amb ella, però la troba sovint pels carrers del poble i es creuen i només té esma d'esbossar un somriure si l'enxampa observant-la més del compte. La pell colrada pel sol i pel salnitre dissimula l'enrojoliment. Perquè ell, encara que no ho sembli, és tímid, murri i solitari.
D'ella, de l'Anna Maria, ha sentit parlar-ne molt. La mare i les seves amigues sempre aprofiten qualsevol moment per fer safareig... És una noia culta, llegida i que pot tocar qualsevol partitura al piano de compositors estrangers, els noms dels quals no sabria deletrejar però que, de tant escoltar-los en els elogis cap a ella, sap com sonen.
El dia ha estat dur, però l'exígua pesca no tradueix tal duresa. Les xarxes li han malmès, un cop més, les mans i tan sols pensa en arribar a casa i deixar-se caure al llit. Un efímer descans que no li retornarà les forces per complet... Tot i així, la visió de la noia el reconforta i, traient el valor d'entre l'esgotament, alça el braç dret per saludar-la però el seu gest no obté resposta d'ella.
Pitjor encara, desapareix tot seguit.
El sol, darrere dels núvols, escalfa poc i la brisa és fresca. L'Anna Maria suporta estoicament la positura, abocada a la finestra. Observa la badia. Olora el xaloc que bufa amb suavitat, ple de flaires de mar i de peix acabat de pescar. Quan sàpiga que la llotja ja ha endegat el seu tràfec, mirarà de comprar mollets, crancs i escórpores perquè li agrada barrejar-se en la bullícia que hi ha, encara que no sigui la seva feina, sinó la de la minyona, fer la compra del peix. Després ja hi haurà temps per a Chopin i els seus nocturs o Listz i les seves transcripcions per a piano de les simfonies de Beethoven, que tant agraden al seu germà.
Deixa la mirada abstreta en un punt indefinit, sense fixar-se en res, i pel seu davant desfilen les veles blanques dels llaguts que tornen de la pesca. Tot d'una, un braç s'alça en un dels llaguts. Reconeix la fesomia del jove pescador que saluda d'haver-la vista pels carrers del poble. Però no en sap el nom, només que la devora amb la mirada en creuar-se pel carrer. S'enrojoleix però resta immòbil, és una exigència expressa i no s'atreviria a trencar-la d'una forma tan absurda. I si no la saluda a ella?
Tot d'una, el seu germà la desperta de les seves cabòries.
D'esquenes a ella, segueix retocant el llenç. Assegut en la cadira, que cruix cada vegada que vol allunyar-se de la pintura per trobar millor perspectiva, no hi ha res que el destorbi del seu exercici pacient. Ha volgut pintar-la així perquè l'angle de visió no afecti l'òptica i aconsegueixi un efecte més real.
El dia és rúfol, com els dies anteriors, i la llum és difícil de copsar. Prefereix el sol, la calç de les cases quan el migdia s'alça amb tota l'esplendor i es multiplica la llum. Però també és conscient que, d'haver triat el dia clar, l'Anna Maria no lluiria tant pel menor contrast luminiscent. I això és el que també persegueix: elogiar el cos de la seva germana i demostrar-li el seu amor sense que ella se n'adoni.
Observa un cop més la pintura i, amb els gargots de la signatura i de la data, la dóna per finalitzada. Trenca el silenci amb la seva veu i la crida, cosa que la sobta, encara que hagi estat de forma amorosa:
-Anna Maria, ja pots mirar. Descansa i vine, veuràs el teu retrat enllestit -la veu és dolça, amb matissos ambigus. Amb tot, no s'estalvia d'afegir amb un to sorneguer: -I deixa de flirtejar amb els pescadors, dona...
