Paraules obligades: dinosaure-barjaula-paraula-gronxar-llibreta-França-saule
(En homenatge al
miniconte “El dinosaurio”, d'Augusto Monterroso)
En
despertar el dinosaure, la libido creixent d'haver tingut tota la nit
somnis humits no ha desaparegut. No pensa en l'esmorzar. Encara no,
almenys fins que aquesta xardor seva no arribi a nivells acceptables.
S'alça i, sense emetre ni un gruny ni el que podria ser una paraula
d'afecte en el seu idioma primigeni, albira cap al mar de falgueres i
saules i d'altres espècies arbòries i herbàcies que no sabria
anomenar. Hi deu haver alguna velociraptora desperta ja, i tan
calenta com ell. Ho suposa per la forma de gronxar-se aquella part de
vegetació, i per la flaire carregada de feromones que li arriba amb
el ventijol càlid d'aquest començament de dia.
Corre cap al punt on suposa la presència d'aquesta barjaula moguda. I si el seu instint l'enganya, pot tirar pel dret i acabar l'aventura amb una decapitació neta i ràpida, com si es tractés d'un rei de França. O algun president papissot d'algun país decadent i peninsular...
S'atura. Tot el que rellegeix no té cap sentit. Dinosaures excitats, països moderns en ple Juràssic... Tanca, enfurismat, la llibreta i apaga el flexo. Per avui no seguirà escrivint. Massa porros i massa cerveses en el seu cos per pensar amb lògica i coherència. S'allitarà i demà, segurament, quan desperti, el dinosaure encara serà allà...
