Pregària

Que vingui el diluvi durant tot el dia
I aparegui, de sobte, la sequera absoluta,
Que tota terra molla esdevingui eixuta
Perquè els teus peus t'apropin a mi, dolça metgia.

I que la teva esquena sigui la ruta
A seguir per la boca mentre el desig em guia
Els dits per la drecera cap a la gruta
De l'altar del teu ventre de divinitat pia.

Que tota la pluja s'agrupi en tempesta
Damunt de l'embriaga raó que em regeix ara,
Brúixola sense nord que, amb el ras, m'empara.

I que sàpiga que qualsevol requesta
Tindrà com a resposta la penombra més clara,
Que recorda la teva nuesa de ginesta.

Llàntia

I tot en tu és una festa i l'estiu
I l'escalfor de la vida viscuda
I l'argelaga que creix en silenci
Pels camps del país que t'he conquerit.

I véns de puntetes amb el rubor
De qui entra en una casa aliena
I troba una família i plat a taula
I no cal que retorni al vagareig.

Amor, amor, la passió és àpat
Que s'ha de compartir i te l'ofereixo
A mans plenes, amb l'escudella humil

Del desig pur, la llàntia que il·lumina
El camí tenebrós del vil destí
Quan manca el perfum de la matinada.

Cartògrafa exòtica

He deixat el meu cos a mans dels teus dits
Cartògrafs i sabré els seus límits com qui
S'escolta per primer cop el nom en boca
D'altri i se sent viu, immortal, correspost.

He anhelat durant nits d'enyor els teus pits
De pètal mut, de càntir perquè el destí
Segueixi assedegat per tot el que evoca
Ta pell, menja exòtica en el meu rebost.

I no hi ha fites en el mapa del foc
Del ventre, que alberga cada matinada
Que visc quan en la penombra t'anomeno

Perquè tornes i em regires amb un toc
Les vísceres i l'ànima i la mirada,
Plena de tu, que sobreïx quan aleno.

Època d'ardència magnànima

El camí de la punxa conclou en la rosa

Vicent Andrés Estellés.

És època de collita, amor, i m'has sembrat
En els llavis l'ardència més pura
Que és glapir nit i dia pel teu nom
Magnànim de flor plena de rosada, de sol.

És hora de recol·lectar el nèctar i l'alè
Per quan vingui l'absència, l'asfíxia
De voler el frec d'un dit teu a l'ànima,
I hivernar amb la letargia de qui estima.

És temps que l'espiga marqui els segons
Que manquen per al teu retorn, per transcriure
Els moviments de la busca mentre t'espero.

Amor, amor, cerco en el camí al teu jaç
Les espines que em demostrin que ets real
Dins del deliri i del somni, que he fet meus.

Ànima d'àmfora

Sigues fecunda
Com el desig
Que avui m'inunda,
Com el trepig

Sincer a l'abim
Directe al cel
I seré llim
Tendre, fidel:

Modela'm, forma
Cada bri d'hàlit
Perquè em respiris.

Habito el càlid
Jaç dels teus iris,
País enorme.