Penúries i injustícies (o Llòbrega)(Relats conjunts)

En silenci, demana disculpes a la nena per no mirar-la als ulls. La veu davant del teler, amb les minúscules mans poc avesades a la llançadora, abduïda per l'atenció que presta a la peça que teixeix perquè no vol errar la trama corresponent a aquest l'ordit. Deu haver complert els dotze anys, com a molt, i se la veu tan capficada en allò que fa que li provoca una tristesa callada. Li canvia l'expressió però ningú no ho notaria a simple vista. També la mira amb atenció i el primer que li ve al cap és dir-li uns mots d'encoratjament, pregar-li que descansi una estona, que ja la substituirà i que gaudeixi de la nina que ha deixat òrfena a casa seva. És cert, cal guanyar el pa amb la suor del front, però també cal ser infant i créixer entre jocs i joguines. Pensa en la seva roba. Quantes mans petites i delicades com les d'ella han fet menester per la brusa, els pantalons, la jaqueta... tot el que duu posat?

En silenci, l'observa i reconeix que els temps no han canviat, que a qualsevol racó del planeta hi ha les inclemències i les injustícies d'un mercat que explota canalla innocent, perquè la classe privilegiada del Primer Món d'Occident es vesteixi i no vulgui adonar-se de certes diferències que són plausibles. Constantment, emetran reportatges de denúncia de l'explotació infantil, de les màfies, del tràfic de blanques... S'indignarà per veure aquesta realitat, però sobretot perquè és justament a l'hora de sopar o enmig del telenotícies del migdia, mentre dina. Si no, serà un anunci d'Oxfam Intermón, per eradicar la fam a qualsevol llogarret o de l'Àfrica. I sentirà la culpabilitat efímera de tenir un mos per dur-se a la boca. També podrà veure's interromput un àpat amb un ensorrament d'un edifici tèxtil enmig de Bangla Desh. Per posar un exemple recent... I tindrà remordiments d'haver adquirit peces de les marques que importen els productes d'aquell país asiàtic. Però en qüestió de minuts s'oblidarà d'aquelles imatges i seguirà amb l'espera de les rebaixes que pertoquin. Ja sigui les de gener o les d'agost.

En silenci, abaixa la mirada, tan llòbrega com l'atmosfera retratada en la pintura, i llegeix la placa del quadre.

La petita obrera (c. 1885)

Joan Planella i Rodríguez (1849-1910)

Oli sobre tela

182 cm x 142 cm

MHCAT 4204, Barcelona

Deixa enrere aquella fàbrica i continua la visita al Museu d'Història de Catalunya. S'ha convençut que hi ha gent que pateix més abans de tastar l'amargor de l'edat adulta. Inclosa amb el preu de l'entrada del Museu, hi ha la comprensió que els seus problemes matrimonials poden solucionar-se amb una separació o un divorci, i no cal fer-ne un gra massa. No hi ha mal que duri cent anys...

 Relats conjunts

Centúria (o Anècdotes de Residència)(67a Crida de VullEscriure; 3)

Amb una jubilació i els seixanta-set anys acabats d'estrenar, en Melquíades sap què li manca a partir d'ara fins a la centúria. Demanarà a la família que l'internin en una residència de gent gran i, així, tampoc no els resultarà una càrrega. Per molta autonomia i suficiència que tingui actualment. La viduïtat l'ha obligat a treure's les castanyes del foc en qüestions domèstiques. A banda d'aquesta condició sine qua non, farà ús del carnet de la Biblioteca Pública per refrescar la història del darrer segle. No té la sort d'haver conegut a cap personatge il·lustre, a excepció dels que han vingut convidats per la colla de l'Ateneu, és a dir, poetes i escriptors més o menys consagrats de la comarca i rodalies. Rumiarà també els anys en què ha gaudit de les visites al Camp Nou, però no recorda, ara mateix, cap anècdota personal al voltant de cap jugador o entrenador, i això que sap força alineacions.

Amb cinquanta-quatre anys d'experiència laboral en el funcionariat, el més proper que ha estat dels explosius ha estat en les revetlles de Sant Joan. No li fa por la pólvora ni el foc, però és poc comú trobar-se cartutxos de dinamita o paquets d'amonal o de goma-2. Tot canviaria si hagués nascut a la conca minera d'Astúries, però no és el cas, que ell és del Vallès que reivindicava el poeta. Ell només ha vist tres turons que fan una serra, quatre pins escassos, tot i ser un bosc espès... Sempre els ha confegit un aire nostàlgic, a aquestes corrandes de Pere Quart. Sobretot ara, que és a la Ciutat Comtal, i des de la finestra no albira ni un bri d'aquells paisatges gaudits durant la infantesa.

Amb trenta-tres anys de marge, abans d'arribar al centenari, es creu capaç de memoritzar dates i successos, inclús podrà posar-hi més pa que formatge quan inclogui gent famosa i influent. Qui posarà en dubte la paraula d'un vell xaruc que ha complert el segle i que ha fugit per la finestra d'una Residència? Potser si la narrés amb un nom estranger, o suec, si més no...

Víctimes (o Intempèrie)[67a Crida de VullEscriure; 2)

Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar. Ell se separa de la seva esquena. L'erecció és notable sota els pantalons curts. Ella duu una samarreta llarga i unes calcetes minúscules. Res més. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entén res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...

Em neguitejo en veure'l despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es mantenen ferms. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis depilat em provoca nàusees. Davant de la pica, demana amb paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui amb el seu marit.

Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra i xiscla. Això ja em sembla exagerat i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies de crisi de parella i ara arraconada. Finalment, comprenc el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.

Fúria (o Ràbia)(67a Crida de VullEscriure; 1)

Quan escolto el xiscle, em trobo a la cuina, amb l'olla al foc i les patates gairebé pelades. Corro cap al passadís i el panorama que descobreixo a través de la finestra és esgarrifós: una dona ha esberlat el crani d'un nen. Només una part de l'empunyadura del ganivet queda visible enmig de la massa sanguinolenta del caparró. Xisclo per evitar el desmai en reconèixer la roba del petit: és la que avui he triat per al meu fill. I, ara que hi penso, fa estona que no l'escolto per enlloc de la casa... Un calfred em recorre l'espinada de forma immediata arran d'aquest pensament, sens dubte, el pitjor. Alço la mirada i els meus ulls topen amb l'esguard dement de la dona. Em mira i s'adona que també la reconec. La fito amb ràbia, amb la fúria de la mare que veu com li arrabassen el fruit del seu ventre. La boja deixa caure el cos inert, encara amb el ganivet enfonsat entre els seus cabells, els del meu fill, i l'inici de la seva aproximació cap a mi és idèntic al del meu acostament cap a ella. En sentir l'impacte, el mirall, que creia finestra, s'esmicola i apareix la paret nua del rebedor. Llavors és quan, presa del pànic, ho entenc tot.

Bèsties (o Túniques gèlides)(Repte DXCI)

Des del llogarret s'olora la proximitat del desert i de les muntanyes i del llac. Una brisa humida i àrida alhora. Es pressent el pànic de les noies que, encaputxades, han estat transportades de forma rudimentària per camins polsosos, d'argila resseca. Són bèsties, menys valuoses que les de càrrega però. No valen res; a ulls dels seus captors són carn que els oferirà nous soldats per al seu exèrcit. Res més. El silenci envolta cada racó d'aquella extensió de terreny. Les quatre cases, construïdes amb materials que no garanteixen una durabilitat mínima, semblen delimitar l'espai per retenir-les sense massa esforç. El cap del grup, armat també com la resta dels membres, ordena encendre una foguera. Servirà per cuinar-hi les provisions que duen i alimentar aquelles desgraciades. Les tonalitats ocres del paisatge es barregen amb el caqui i negre de la indumentària dels homes, i aquesta uniformitat els camufla i els confereix un aspecte marcial, intractable. Són una canilla assedegada de sang i de mort, implacable com l'avanç de les dunes.

La fusta crepita, en encendre's, i trenca la quietud obligada i la tensió palpable. Les dues-centes setanta-sis noies somiquen entre murmuris desesperats, desorientades i vestides amb túniques negres, emmanillades en parelles. Amb aquestes condicions, l'escapatòria és impensable. Mentrestant, el cel canvia el cromatisme i dibuixa formes sinuoses amb l'enjogassament dels núvols. Fins que el foc encès és l'única font d'il·luminació en aquella contrada, juntament amb el pleniluni. Després de l'àpat —frugal per a les joves, copiós per als captors—, les rialles i els acudits s'alternen amb les insinuacions i les vexacions. Han de treure'ls del cap aquelles ínfules d'aprendre i d'investigar. En el nom d'Al·là. També en el seu nom, caldrà triar i tastar la mercaderia abans d'obtenir-la o de vendre-la. Al voltant dels narguils, la diversió està assegurada.

Diferències (o Minúscula grandària)[Lliga de Microrelataires; J6]

Finalment, l'Eva s'ha adormit aferrada al meu pit. Ara la bressolo entre els meus braços i li murmuro una melodia. Així m'asseguro que no es despertarà quan la col·loqui al bressol. Mentrestant, l'observo, encara bocabadada i embadalida. Les parpelles closes, la respiració pausada i tranquil·la, la delicada mà que m'envolta el dit índex. Se sent segura i jo, agraïda. Agraeixo, un cop més i en silenci, haver-se'm permès tastar aquest miracle de la Natura. Estic sola amb ella però, què hi ha de diferent en els anys de la meva existència? Sola durant el primer festeig, sola també en passar per l'altar. I aquesta soledat no va esborrar-se en sol·licitar el divorci, ni tampoc després de la febrada dels primers encontres amb un aspirant a lletraferit, ni tan sols amb el pare de l'Eva. Estic convençuda que trescaré per aquesta nova senda, amb dificultats però aconseguiré avançar i superar tot obstacle que se'm presenti. Trauré forces de sota les pedres, si cal, sense demanar almoina d'amor a qui ja no m'omple ni m'aporta res. Perquè el Cel també té tres lletres entre els meus braços, i és la minúscula grandària del fruit del meu ventre, l'Eva, la meva filla.

Càbales (o Misericòrdia)(REC de la Cadena Ser VIII; 023)

Tot estava dibuixat a la petita llibreta grisa que duia a la butxaca dels pantalons, i així no hi havia perill d'error o de descuit. Bric de llet, pa, formatge... només l'imprescindible. Tot traçat amb una visible cura. Ella, que era sordmuda, assenyalava els dibuixos que volia i la seva filla entrava al supermercat amb els diners necessaris, segons les càbales de la mare. Mentre la nena corria pels passadissos frenèticament per acabar ràpid l'encàrrec, la dona continuava al costat dels carros de la compra demanant a estranys una mica de misericòrdia, en forma de moneda, per apaivagar la seva fam i la de la seva filla.

Tònica (o Insòlites rosàcies)(RepteDXC)

En arribar de la feina, al racó del jardí on, fins al matí, hi havia l'extensió verda de la gespa, hi apareix un espès entortolligament de rosers, tots ells florits. Compto les poncelles i en faig un ram de vint-i-quatre roses de roig passió, que farà alegre la meva senyora. Les deixo en un gerro, al rebedor i em disposo a netejar aquell racó de plantes invasores. Poden ser precioses, però no les hi he plantades pas jo, aquelles rosàcies. M'esgarrinxo i m'embruto, m'hi esforço prou i, abans que la dona plegui i torni a casa, no hi ha indicis d'aquell desordre de tiges i espines i fulles i flors. M'és difícil explicar-li aquell insòlit episodi, que, desconfiada i gelosa, no creu i s'endega una acalorada discussió, al voltant de la infidelitat. Com que sóc de perdre els estreps amb facilitat, sobretot si se'm vol deixar amb la paraula a la boca, la segueixo escales amunt i replico els insults d'ella. Amb la malastrugança que, en aturar-la, rodola fins al començament de l'escala, on el cap li ha picat contra el terratzo. Puc assegurar, sense comprovar-ho, que se li ha esberlat el crani i ha mort. Penso amb rapidesa i, com que ja fosqueja, decideixo enterrar-la al lloc on ha aparegut la invasió vegetal. Si segueix la il·lògica tònica d'avui, demà tot quedarà novament cobert de rosers que no penso ni esporgar. Busco el pic i la pala al traster; més tard ja em capficaré per justificar la seva desaparició.

Insistència (o Contingència)[65a Crida de VullEscriure]

—Et ve de gust una xocolata desfeta amb xurros? Convido jo —diu ella, amb veu seductora, quan s'adona que els seus petons han estat efectius. No sé quants me n'ha repartit però la sé insistent, ambiciosa.

Contesto amb un murmuri que no se sap si és afirmatiu o negatiu. Encara no obro els ulls. Estic exhaust i matinar no m'ha agradat mai. Ella, aquesta faceta, la duu millor i, abans que col·loquin els carrers, ja està donant la murga a tort i a dret. Intento seguir-li el ritme però és quasi impossible. Per un esmorzar així sóc capaç de matar. L'únic problema és que gairebé hem vist clarejar fa escassos minuts. Per molt que ella em digui que hem dormit sis hores seguides.

M'endormisco de nou, i noto els seus llavis, que s'allunyen al mateix temps que m'abandona la consciència. És agradable flairar-la tan a la vora, sentir els seus dits com m'acaricien la pell suaument, fins al punt que em provoquen esgarrifances de plaer. La respiració es regula, segons els estímuls que rebo; el diumenge és sinònim de tranquil·litat i tot el cos se'm vol relaxar. Però no és fàcil quan una mà exploradora em ressegueix cada porus i aconsegueix que m'inquieti i fregui el llindar de l'excitació.

Sóc mal actor i ella ho sap. Quan fingeixo que dormo, el ronc deixat anar aleatòriament em delata. Per aquesta raó, la seva mà continua baixant i es dirigeix, amb malícia, cap a les cuixes. Vaticino la derrota si arriba a l'objectiu que es proposa assolir. Perquè el torrent de pessigolles generat en aquell punt és tal que em desmunten el decòrum fingit i, en part, controlat. A més, els meus budells m'abandonen als darrers instants i s'alien amb l'enemiga, tot emetent un so familiaritzat amb l'indici de la gana. Es tracta de tota una deserció en regla enmig de la contingència i, davant de la humiliació imminent, enarboro la bandera blanca amb una proposta millor:

—Menjar xinès al Wok de l'avinguda, rotllets de primavera i litxis inclosos? Convido jo. I a l'esmorzar també, si et deixes esmorzar...

Escapatòria (o Sentència monòtona)[Minicrida#040 - No puc més… Se’ns ha escapat!]

L'anciana troba el lloro a la barana del seu balcó. S'hi acosta i l'ocell no fa cap moviment per fugir. Se'l veu exhaust, deshidratat. L'examina i no li veu cap placa identificativa que li doni pistes de qui pot ser el seu amo. Amb una veu estrident, repeteix de forma monòtona unes paraules que no semblen regir-se per la lògica. No puc més… Se’ns ha escapat!, ho pronuncia amb una barreja de sorolls típics d'aquesta espècie d'animals. És la banda sonora que escolta mentre regira l'habitació dels mals endreços. Recorda que els seus néts hi van guardar una gàbia, després de la mort del darrer dels periquitos que tant li agradava de criar al seu marit. Però ni uns ni l'altre l'acompanyen ja. És per aquesta raó que la inesperada visita l'alegra, en part. La troba coberta per un llençol blanc, li treu la pols i, com que veu que l'animaló no s'espanta, li obre la portella per si li agrada la idea de ser-ne l'inquilí.

A la tarda, li anirà a comprar escaiola i una gàbia més adient per a la seva mida. Ara, entre la fruita i l'aigua que l'hi deixi, podrà passar-ne sense. El lloro continua repetint la seqüència de mots sense pausa ni variació, dins de la gàbia i sense trobar-s'hi estrany. Ella no sabrà mai que els anteriors amos maltractaven l'ocell per ser tan repetitiu i amb una dèria tan marcada per a l'emulació, ni que la dona, farta de la mascota, va pronunciar les tres primeres paraules*. Tampoc que l'episodi continuà amb un intent d'ofegar-lo dins de la banyera, que el lloro esquivà amb perícia i un bec resistent i bel·licós. I que, abans d'amagar-se sota el llit, l'home digué les tres paraules últimes**. El seu cervell les memoritzà i els seus ulls detectaren la finestra entreoberta. La via lliure per a l'escapatòria ja era servida.

Dins de la gàbia, que encara tufeja a periquito, es promet de mesurar aquesta gola seva i de canviar més sovint el seu repertori lingüístic, perquè l'anciana no s'afarti de la seva companyia. Per molt pacient que sembli...

Se sobreentén que els asteriscos corresponen a *=No puc més…; **=Se’ns ha escapat!

Ignomínia (o Angúnia)(Relats conjunts)

L'objectiu de la càmera sobrevola una esplanada de sorra i escasses palmeres, on una autopista, que és una ferida negra enmig d'aquesta mar de dunes, es dibuixa sinuosament. En ella, gràcies a un zoom extrem, hi trobem un tot terreny que circula a gran velocitat, dins dels límits descrits en el Codi de Circulació de Dubai. El vehicle, amb quatre ocupants, es dirigeix cap al Burj Khalifa, que es perfila clarament a l'horitzó. Si cerquéssim la ubicació exacta per a facilitar la tasca al navegador GPS incorporat en els complements extres de l'automòbil, sabríem que les coordenades són les següents: 25° 11′ 50″ N, 55° 16′ 26.6″ E. Per no fer feixuga la travessia i per no conversar de coses banals, com la meteorologia o la quantitat de camells que calen per comprar una dona, el fus ens fa ascendir amb celeritat els 828 metres d'alçada del gratacels en uns instants, no aptes per a aquells que pateixen de vertigen.

Un cop dins de la seva suite i amb un diàleg d'una càrrega més humorística que dramàtica, els tres integrants masculins del grup discuteixen sobre el desenvolupament de la missió a partir d'ara, amb entrebancs de darrera hora inclosos. Sense parpellejar, l'agent Ethan Hunt accepta el repte d'arribar al servidor central, onze pisos més amunt de la planta on s'allotgen, que és la 119. Mentre els agents Brandt i Dunn tallen el finestral amb un cúter làser, Hunt es col·loca i revisa els accessoris que l'ajudaran a grimpar sense problemes. El corrent generat per l'absència del vidre és enorme. Però ell inspira i expira amb decisió i, enmig de l'impuls inicial, una veu familiar li provoca aturar-se.

— Tomàs Creuer, vols parar de fer l'animal amb la finestra i tornar al llit? Ara mateix!

— Ara... Caramelet meu..., és que tenia calor...

— En ple desembre? En un hostal del Pirineu lleidatà? No em vinguis amb falòrnies...

En Tomàs, mesell, s'enterra sota la vànova i intenta seguir dormint. La missió haurà de seguir-se en silenci i amb més secretisme. És el que té el matrimoni... Quan acluca els ulls, en la seva ment es visualitzen unes noves coordenades, que no corresponen a l'edifici més alt del món en l'actualitat. Sinó a les de la ciutat d'Aleppo (36° 13′ 0″ N, 37° 10′ 0″ E). Les ràfegues d'aire han esdevingut quietud, alterada per la incursió d'un comboi militar. En Tomàs s'olora una nova missió per a la Força de Missions Impossibles, però es troba immers en el segrest de Steven Sotloff. La notícia de la seva decapitació l'ha trasbalsat i inquietat durant mesos i no es desempallega d'aquesta angúnia constant de recordar les ominoses imatges difoses per l'Estat Islàmic, en un clar desafiament ple d'ignomínia. Ni devorant tantes pel·lícules com li sigui possible.


Relats Conjunts 

Llàstima (o Litúrgia cíclica)(ARC a la ràdio)

Es lleva i s'empolaina per arribar a la primera pregària del dia. L'església quasi deserta l'espera amb una sorpresa desagradable. Al tauler de les esqueles hi apareix el rostre d'un antic col·lega i renega des de llavors, entre murmuris inintel·ligibles. Fins a dos quarts d'onze no se celebra el funeral, però no cal esgotar el temps. A la sortida de missa de vuit, esperarà en silenci uns minuts més i es dirigirà, xino-xano, cap al supermercat. Frega la cinquantena i les seves cames agraeixen l'exercici físic. Dins de la desgràcia ja inevitable, es convenç que se sent més còmode entre carretons, sincerament. I no li fa tanta llàstima trobar-hi gent del poble. Són altres circumstàncies, menys compromeses, amb el posat lax de qui està més pendent de la llista de la compra que de rostres familiars. Quan veu que l'estómac li reclama atencions, torna a casa amb la compra minsa —un tascó de formatge, una llauna de tonyina, una baguet—.

Devora en silenci l'àpat improvisat, a peu dret, tot recordant anècdotes del difunt. L'entristeix perquè era a les portes de la prejubilació i, en un tres i no res, ja cria malves. Se li han acabat els problemes, però. La tristesa que, fa uns segons, sentia pel mort ara se la personalitza interiorment. És millor que senti llàstima per ell, que segueix viu, i seguirà escoltant aquella frase, com un romanç cançoner, tan gastada: El seu currículum és extraordinari, llàstima de la seva edat..., una escena que es repeteix sempre que la gent de l'atur li concerta una entrevista de feina. Escup amb ràbia i torna a maleir el mort. Gràcies a ell, potser a la nit hagi de baixar al contenidor. La recaptació és millor amb les ancianes devotes que entre carretons empesos per persones capficades en llurs cabòries. Tot dependrà de les queixes dels seus budells, que no segueixen una litúrgia tan cíclica...

Parmènides (o La constància)[RepteDLXXXIX]

La llebre atura la seva cursa per abeurar-se davant de la font. No sent set però té temps i no detecta cap perill proper. El doll d'aigua flueix tranquil·lament, cau en el bassal que es forma dins de la pica i ella se'l mira amb la pupil·la inquieta i nerviosa. No ho pot evitar. Inclús quan el líquid cristal·lí acumulat forma ondes concèntriques en rebre el rajolí. Bada la boca però els ulls es mouen amb celeritat d'una banda a una altra. S'ha oblidat per uns segons del camí recorregut i del que encara resta per recórrer; es meravella d'aquell xipolleig encisador. Ara, per fi, s'adona que tot flueix i canvia. Això li dóna més confiança de la que té normalment. Es decideix a beure un glop llarg d'aquell fluid, que la refrescarà i li recorrerà pel cos sense aturador.

Acluca les parpelles i sent l'aigua inundant-li la gola, tot escoltant les rialles trapelles tan identificatives dels minairons, que joguinegen. Els imagina empaitant-se a través dels arbres, per caminois invisibles. Els reconeixeria si els trobés al seu davant, per les faules que tantes vegades li han narrat els pares. Però els seus peus són més ràpids i àgils i escàpols que els moviments del seus membres i musell i esguard. Prefereix seguir la tradició i heure-se-les amb la tortuga, de passes lentes. Aquest cop, però, gràcies a Heràclit, segurament la sort serà favorable al cantó dels lepòrids. Per tant, beu amb calma i afina l'oïda. Junt amb el riure dels diminuts éssers, el refilet d'ocells diversos s'agermana amb el so del ventijol entre les branques. Visualitza el final del camí, ja s'hi veu travessant la línia imaginària que han acordat i, a una distància considerable, el rèptil, carregat amb la closca, com esbufega d'esma. Aquest cop se sap vencedora, i aquesta victòria servirà de revenja per als seus avantpassats per tantes curses perdudes contra les tortugues.

La llebre, encara aturada a la font, enmig del somnieig ullcluc de superioritat, no aconsegueix discernir, d'entre els sons boscans, la crepitació constant d'unes potes lentes, que avancen sense pausa i que creuen, impassibles, la meta. Tampoc la fressa dels minairons, que no es cansen de perseguir-se, no l'ajuda a percebre que la història, una vegada més, es decanta en favor de la constància i de la lentitud. I, parafrasejant mentalment l'oblidada teoria de Parmènides, que el que és és immòbil, limitat i perfecte, plorarà llàgrimes amargues quan obri els ulls i s'adoni que, de nou, la seva espècie serà la riota dels animals.

Com que té mal perdre, es capbussarà a la pica fins que deixi de respirar. Potser així, i per reblar el clau, la derrota es veurà eclipsada pel seu ofec i l'honor de les llebres, aquesta vegada, quedarà intacte. Perquè, qui dóna importància a la cursa entre Aquil·les i la tortuga quan s'expliquen els fets i la seva mort a la guerra de Troia? No té color ni mèrit, al capdavall, guanyar aquesta cursa..., s'enganyarà al fons de la font.

[Il·]lògica (o Fórmules i mètodes)[Lliga de Microrelataires; J5]

Somriu tristament. Davant dels blocs de notes plens de fórmules, sent la buidesa del treball conclòs i la claredat de trobar-se en un atzucac encara més fosc que en començar les indagacions. És metòdic i, amb els reptes personals, s'aguditza la seva metodologia. Per això, ha respost els interrogants i les excepcions possibles, perquè cap equació no pugui ser refutada per l'auditori. Ara, però, empassa saliva mentre redacta la presentació del seu teorema sobre la lògica de la contradicció. Perquè s'adona que ha treballat endebades, al voltant del que ja no existeix, segons els seus càlculs exactes. Tota una paradoxa...

T[h]òrrida (Repte DLXXXVIII)

En entrar dins de la botiga, l'olor del vímet li porta a la memòria l'hermètic i personal record de la primera pel·lícula d'Emmanuelle, amb què les palles es garantien. No per la qualitat de la cinta sinó per l'ímpetu de l'adolescència. Ara, però, es troba en aquella botiga per evitar el mal tràngol de l'aniversari de casament i perquè és un regal perfecte per a la seva senyora, que tant li agrada guarnir la casa i fer-hi canvis quasi imperceptibles però que la satisfan quan se n'adona algú. L'establiment és buit quan ell hi entra, i el ressò del picarol penjat a la porta delata la seva presència. Llavors, del magatzem en surt una jove atractiva. L'afegitó d'aquest rostre angelical als records adolescents és la barreja perfecta perquè li vinguin pensaments impurs i tòrrids, que l'exciten. Es fixa en la brusa de la noia, la figura que se li dibuixa és exuberant i fina, alhora.

Després de la salutació inicial d'ella, el silenci que segueix és palpable, incòmode, amb un bon dia ancorat al fons de la seva gola. Perquè s'ha adonat que la dependenta no duu sostenidor i uns mugrons inflats i foscos es perfilen sota la roba. A l'alçada del ventre, un melic prominent és la prova que aquella panxa amaga un embaràs. Tant que ha fantasiejat amb vídeos i fotografies de prenyades visualitzats a la xarxa, ara també experimenta calor. Per dir-ho de forma suau. La tremolor de tot el seu cos es reflecteix en l'esbós de frase que emet. Una grolleria ben directa. És tard per rectificar l'estirabot pronunciat. L'expressió de la noia és de fàstic i de sorpresa. Abans que l'insulti, el picarol ressona de nou. Ell fuig amb una lleu taca d'humitat a prop de la bragueta. El regal haurà de ser un altre...

Clarividència (REC de la Cadena Ser. VIII; 021)

Seguia atrapat allà dins. Tot i haver trencat aigües hores enrere i de tenir una òptima posició per a un part sense complicacions, el fetus no avançava ni un centímetre cap al camí correcte, fora del ventre matern. Alguna cosa anava malament i tothom semblava adonar-se'n. Es va haver d'improvisar un pla alternatiu, tot estudiant la possibilitat dels fòrceps o de la cesària, però res no semblava funcionar en aquell atziac quiròfan. La dona, desesperada, mirava arreu aterrida. Com si pressentís, ella també, la clarividència del seu fill, que es negava a conèixer aquell planeta ple de caos que era la Terra.

Fosforescència (o Alienígenes)[65a Crida de VullEscriure]

Al bell mig de la pista d'enlairament, mitiga com pot la resplendor del quadre de comandaments perquè no sigui visible en plena nit. La missió ha de ser secreta, sense errors ni imprevistos. S'ha escolat dins de la màquina sense fer soroll i manipula palanques i pedals perquè el compte enrere ha començat en el precís instant que ha travessat la porta de l'hangar. La trucada ha estat concisa i breu, l'objectiu és actuar amb meticulositat i evitant deixar rastres i pistes que desvetllarien tot l'entramat, allò planejat subreptíciament. Ha memoritzat plànols i ubicacions, ha escoltat converses per imitar accents abans de trepitjar terreny enemic i espiar cada moviment efectuat i pensar estratagemes amb antelació. El factor sorpresa el sedueix i li provoca un somriure. Les guerres es guanyen així, amb plans executats a la perfecció, amb batalles al sarró. No cal vessar sang ni causar catàstrofes gratuïtes. Nota sota el peu dret el pedal de l'accelerador i agafa amb força el volant. No té temps d'engegar el motor que la fosforescència d'un feix de llum l'astora i l'abdueix. Els rumors que ha escoltat són certs i la invasió alienígena és una realitat... Els extraterrestres han descobert la seva presència i sap que s'ha acabat l'aventura abans de començar-la.

Davant seu, el groc llampant de la granota de feina, prou coneguda i familiar, el deixa clavat al seient. És tard per fugir, i per inventar excuses que no evitaran el càstig. Un cop més, el trapella del seu fill ha potinejat el cotxe, sense permís. Acluca els ulls i es provoca quatre llàgrimes perquè l'esbroncada del pare sigui més lleu. Almenys perquè aquesta vegada no li requisi la col·lecció de còmics de la Marvel...