Ganàpies (o Translúcida)(Minirepte90)

Hi ha coses que es detesten i d'altres que fascinen. I aixo varia en cada persona. A mi, per exemple, matinar no se'm dóna gens bé, més aviat és com si els llençols es confabulessin amb el cobrellit i m'atrapessin perquè la lluita inútil serveixi com a excusa per a cinc minuts més, que es perllonguen segons la mandra que hi hagi.

Aquesta dèria negativa, però, es remunta als anys escolars, en què matinar era una obligació, que passava pel sedàs inflexible de les mares. En aquells temps em podia consolar en algú altre, no tant com ara: hi havia qui tenia pitjor gust per aquella maleïda acció de llevar-se d'hora. I un servidor, que era el seu millor amic, s'oferia voluntari per anar-lo a recollir, amb previ episodi d'haver-lo d'esperar més del compte, amb el perill d'arribar tard tots dos, malgrat haver-me llevat molt abans, i sense problemes.

La meva mare s'estranyava que, de la nit al dia, hagués canviat tant el seu fill, a qui gairebé no li calia un despertador per alçar-se i esquitxar-se amb un xic d'aigua i vestir-se i agafar la cartera i beure's d'un glop el bol de llet i marxar a corre-cuita cap a la casa del seu millor amic. Allà, en un menjador en penombra, m'esperava, amb el tic-tac d'un rellotge proper però invisible, embolcallat per la veu càlida de la mare d'ell anant-lo a despertar i, mentre es treia la peresa de damunt, ella tornava a baixar les escales, apareixent pel passadís més il·luminat, amb evidents mostres que també s'havia estat al llit fins que havia trucat al timbre. Les formes que es dibuixaven sota aquella bata translúcida em fascinaven i eren un regal efímer però prolongat que, matí rere matí, es podia repetir, si m'espolsava ràpidament la mandra de sobre.

Lumíniques lluminàries (o Contínua)(Melorepte236)

He vist els ulls de l'àngel, el missatge més clar
Que la teva veu existeix en els meus somnis,
I em parles, malgrat la distància, i Morfeu torna
I em bressa entre els braços del vent i de la llum.

He previst aquest futur, la sucosa polpa del fruit
D'uns llavis que cerquen la calidesa del món en tu,
I ets brisa aèria, lumínica lluminària si et separen
Quilòmetres i foscor, passes de cec que em guien.

He escrit els mots damunt la sorra, tan enyoradissos
Com sentits en els batecs compassats, i el vincle pur
Que no cal refermar perquè res no l'ha de fer trontollar.

I, precís, he imaginat el nou matí essent al teu costat,
El rastre invisible d'un somriure perenne que m'il·lumina,
Dia i nit, la fam per enamorar contínuament el teu cor.

Escapatòria (o Bífida amnèsia)(Melorepte235)

Andábamos sin buscarnos pero sabiendo que andábamos para encontrarnos

Julio CORTÁZAR (Cap. 1, Rayuela)

I la seva llengua bífida condiciona el ritme

De les passes, estàtiques o extàtiques, segons

Convingui, com qui camina rere cossos pregons

I escàpols que no deixen desxifrar l'algoritme

Més senzill de la vida; dents i escates clavades

Allà on qualque passió esdevé foc d'encenalls

I fingir és disbauxa i floc de neu fet d'estralls

I d'orgasmes, i crepitar és xiuxiueig de fulles

Mortes, dansaires, com despulles de mirades

Cegues per mons foscos com l'amor que esbulles

I ofereixes, sacrifici en la pira gèlida del cor,

Amnèsia i record en barreja homogènia, i almenys

Sents com aquest sentiment, que reptava en terrenys

Ferrenys, sols esdevé esperança agònica fins que mor.

Tristíssima facècia (o De l'eròtica de la tàctica)(Repte Clàssic DLIV)

Festina lente

August (Suetoni dixit)


La condició principal era travessar el pont? Ho he fet, a la ciutat de les Llums, com si fos en un llogarret als peus del Cantàbric. Encara queden resquícies d'esperança perquè Eros aclareixi les maleses enmig del camí de la vida. Ho sé, no és un assumpte de vida o de mort, el tema del cor, però ajuda a avançar i a créixer. A superar les pors i a engendrar nous somnis i il·lusions. I encara m'il·lusiona veure sortir el sol o les tonalitats que tenyeixen el cel al capvespre.

La tasca primordial era ajudar al destí a trobar-nos? Ho he fet, a la Ciutat de l'Amor, com si els teus ulls supervisessin les meves passes i amaguessis els teu somriure tímid. I he gaudit planificant aquest viatge, mentre el neguit per la data em desvetllava a cada instant i em distreia en els meus quefers diaris. He visualitzat la Tour Eiffel abans de veure-la, he alenat l'aire carregat de xiscles de gavina abans d'emplenar-me els pulmons de Seine, he suat i he quedat exhaust i extasiat abans de recórrer els graons fins a la impressió del Sacré Coeur. I ara sóc aquí, entre llambordes curulles d'història i rostres estranys que no cridaran el meu nom, envoltat de càmeres fotogràfiques que immortalitzaran els instants brevíssims triats per a allargar-los quasi infinitament.

Ho sé, he violat la regla d'or, que era no córrer ni anar amb presses, però el silenci també pot arribar a esdevenir eixordador. I callar no sempre és indici de rendició, sinó també d'espera i de tàctica. Tres vegades els nostres llavis es van besar, i per tres vegades el calfred i el vincle anaven plegats. Avui, després de mesos de pensar-te minut a minut, travesso el pont disposat a pronunciar el teu nom abans que et giris i em reconeguis. Potser corris, com les altres vegades després de besar-te, però sabràs que he estat capaç de minimitzar els quilòmetres per la penyora que em vas deixar. El rastre invisible dels teus llavis a l'ànima, l'esbós d'una vida somniada per als plànols d'una llar, que ha de ser nostra, teva i meva, malgrat les penúries, i els imprevistos, per damunt del passat més negre i el futur més incert.

La condició principal era acceptar el repte d'oblidar-te? No ho he fet, sinó que he alimentat el record dels tres besos, tan apassionats com breus. I potser aquest sigui el principal error: haver bastit tota una vida en uns gestos que semblarien efímers per a la resta d'humans, però que eren la mostra que m'estimaves i que segueixo estimant-te. He travessat el pont, segueixo aquí, a París, o a un llogarret banyat pel Cantàbric. I ara em martiritza el dubte de la resposta a la pregunta que em formulo mil cops cada dia... Em rebràs amb els llavis entreoberts? O seguirà la porta tancada com les darreres setmanes i romandré Minotaure en ple laberint parisenc? Escolto la fressa d'un Bateau Mouche que s'apropa, i la pregunta tampoc no s'apaivaga.

Glòria pacífica (o Plàcida suspicàcia)(Melorepte234)

[A M. D.]     Habites en la perfecció exacta d'un instant,
En la joia equilibrada d'un bes que és drecera
Cap a la placidesa i al dol d'enyorar la vida,
Quan les veus són cristall i harmonia, el teu nom.

Albergues en tu aquest cor mortal que batega
Al ritme de l'oneig, la mar als peus del pont
Que connecta el record i el sospir amb l'anhel,
Quan rendir-se no és remei sinó malaltia i silenci.

Mentre em pregunto, al principi era el Verb?
Potser ara és llavi, saliva, desig des de l'impacte
I la glòria sigui tornar a l'origen del teu ventre.

Mentre m'adono que no hi ha més camí que tu,
Estel i sol i llum i pau, marededéu de qui naufraga
Un cop més en una mar de sequera com és Eros.

Bel·ligerància (o Clarividència)(RPV265)

Just, com l'equilibri de forces de la Natura,

Has caminat amb passa ferma i breu, fins

Que la bufetada t'ha presentat el fred mut

D'uns pams de terra on no lluita la paraula.

Compromès, com l'aire que es respira, pur,

I ofereix la vida, el combat i la rebel·lia,

Has superat els botxins amb clarividència

I amb idees de foc tan plenes de franquesa.

Present, com restar dempeus davant del repte

D'avançar inclús contra els corrents, has vist

La bondat en els ulls d'aquell qui vol ser lliure,

I li has brindat la bel·ligerància de recordar-te

En les seves oracions, en el dia a dia, com

Una ànima bessona, germana, d'home just.

Vigília (o Sístole i diàstole)(Relats Conjunts)

I la ferida no sagna, estesa en tot l'horitzó,

Quan la muntanya delimita cada batec del cor,

Sístole i diàstole sense fre, fins que el topall

Sigui la pròpia pell, sense més camí que l'alè.

I la cicatriu és recorreguda pel misteri extens

I intens, canviant com el pas dels núvols davant

Dels ulls, i un cor viu es desviu per no aturar

L'accelerat ritme frenètic del seu món interior.

Desplega artèries, venes, gotes de sang fetes desig,

La vida en un sol segon, els somnis més bells, inclús

Els malsons, perquè la vigília també eternitza la nit.

Desfés nusos amb el passat, glops de fel que faran

Amarg tot centímetre caminat com si fossis nou-nat:

La ruta cap a l'infinit és temerària, com el desconegut.

Relats Conjunts 

Èpsilon (Melorepte232)

Hi havia un pont de fusta i els vents ancestrals

De fragàncies celtes, i la tendresa d'uns ulls somniadors

I la complicitat del teu nom, el poema més bell

Que les oïdes poden reclamar, de pell de violí.

Hi havia la por i la inquietud, el terreny ignot

D'un cos de nou virginal, d'uns dits eternament pacients

Amb la impaciència de l'ímpetu pel frec innocent,

Distret, tan ple d'adolescència com d'experiència, pur.

Hi havia tant d'abast en l'onatge que l'horitzó

Semblava tan infinit com el silenci de poder-te contemplar

Una vegada més, abans que la màgia es trenqués amb els mots.

Hi havia un desig callat, el titubeig més ínfim i breu

Que es pugui imaginar, quan els llavis van trobar, finalment,

La drecera que duia, ensems, el Cel i l'Infern, el vincle i l'anell.

Ràbia (o Estàtica majestàtica)(Niporepte100)

Encén la ràbia
Contra natura. L'arbre
És el clar indici
Que el bosc és majestàtic,
Superior a l'home.

Pèrgoles (o Escandinàvia)(Melorepte232)

Perquè el comiat no esborra els solcs deixats
A la teva pell, digues-me adéu totes les vegades
Que desitgis, que només sóc teu, en cos i ànima,
I en el teu record, perenne com els paisatges ignots.

Perquè passejar no és una almoina abandonada
A la intempèrie de voler i no poder, entre llençols
Perfumats d'una passió que remou les entranyes,
Desitja aquest meu cor mortal un cop més demà.

Perquè retornaré on vaig besar-te tantes vegades,
Sense cercar altres llavis que els teus, necessitat
Meva, ànima bessona, mare, esguard serè, letícia;

Perquè guarir les ferides sempre ajuda a avançar
Cap a la mà disposada a entortolligar l'esperança,
Seré teu, tan intens, profund com l'enyor que em guia.

Delícia de l'Alcúdia

Prepara't sempre
Pel temps de les magranes:
Serà misteri
Enmig de les paraules
Dites, camí de l'autumne.

[imatge de Rosabel Gumbau]

Solitària planúria (o Quilòmetres exànimes)(Relats Conjunts)

La senda és llarga, extensa i, malgrat el seu aspecte, gens fàcil de recórrer. Trobaràs els perills de la nit més obscura, el desànim que habita les venes, la quietud del silenci quan és amarg cada mot que no pots pronunciar degut a la soledat forçosa. Mira enllà, cap al capvespre sangonós que tenyeix els núvols i els somnis: ha vingut per a guarir ferides amb sal, amb sorra, que mastegues en despertar. La timba, que s'enlaira per fer-te caure al buit, té el nom de les llàgrimes plorades.

Sigues pelegrí, com llop solitari enmig de la multitud. I construeix el teu camí entre els records i l'esperança, la imperdible, verd maragda com els ulls que et devoren quan t'observen; sigues romeu i eremita, i en la carn notaràs allò que sembla que hagis perdut. En la planúria, el sol és més mordaç i crea miratges, que pots creure o deixar enrere. Caminaràs, llavors, o faràs marrada per retornar al punt de partida? Facis el que facis, la mà estesa sempre apareixerà, en l'indivisible horitzó.

Només fa falta ser agosarat per creure en un mateix...

Relats Conjunts 

In-de-pen-dèn-ci-a (o Vèrbola pretèrita)

De vegades, el comiat no arriba amb paraules; són gestos i accions que, lentament, obren camí enmig d'una ferida, que no sagnarà per molt que hi furguin les vexacions o els insults.

De vegades, escoltar el so de la pluja en el veïnat aixopluga de la tempesta futura, quan l'aigua ha estat mar d'intempèrie des de l'inici, allà on l'horitzó delimitava els somnis.

De vegades, la vetlla és el preludi d'una albada esplendorosa, on el passat SOLS és un cúmul de vivències, on la llibertat té el nom del vent, sense carn feta llast ni segles de cadenes.

De vegades, despertar és enlluernar-se al primer moment per seguir el camí veritable, cap a la llum i que la defallença no aparegui mentre es fa via cap a la independència.



**La meva participació en la proposta de la cadena de blogs, seguint a en Gazophylacium i enllaçant-lo amb en Deric

Asfíxia (o Foscúria)(33a Crida de VullEscriure)

El Vendrell, 22 de juny de 2013

Estimada Anna,

No calen presons ni zeladors. Tampoc cadenats ni cel·les amb barrots tan atapeïts que la llum del sol no pot travessar-los. Visc immers en els horaris i en les pautes, en allò que s'ha de fer i en el programari més estricte que m'anul·la com a persona, que em vexa com a home. I m'asfixia pensar-te, mentre t'anhelo i t'enyoro, perquè m'ets necessària com l'aire que es respira i la claror que desperta els sentits i el gaudi per viure, perquè cada paraula ha de pronunciar-se per a tu, per a nosaltres, com si no existissin el silenci ni els tràngols. Ho sé: no és fàcil ni de color de rosa...

No calen amagatalls ni segrestadors. Tampoc guàrdies ni forats que impedeixin saber si és de nit o de dia, havent perdut la noció del temps, perquè la vida sigui foscor i broma, tràfecs i tempestes, sense més fita que tornar-te a sentir propera, meva, com jo sóc teu, perquè hem somniat en aquest futur cada cop més tangible, amb corredisses i bressols i habitacions preparades per a la canalla, amb el respecte i l'amor que mereixes.

No cal esperar la nit per experimentar l'obscuritat extrema ni cloure els ulls fortament fins que es dolguin les parpelles. Només un tren i una destinació allunyada de la meva llar, que és tan nostra ja, sols el teu comiat, el teló d'acer que acaba, de sobte, amb l'escena idíl·lica.

Sempre i per sempre.

Llargària mastodòntica (o Absència)(RPV255)

Compto amb fogueres els minuts d'espera,
Les hores de necessitat teva quan no hi ets,
I t'escric, com ho faria el poeta, la insipidesa
I la llargària mastodòntica del dia sense tu.

Recompto els segons transcorreguts, tot just
Acabat el primer recompte, i el canvi és ínfim
I desesperant, tan candent com caure endins
De l'avenc obert als meus peus, per l'enyorança.

I em sé adolescent, quasi nounat a trenc d'alba
I enmig de la matinada, fugint de la flama i caient
A les brases, si em pregunto on ets i on sóc.

I et sé il·lusió i somni i vida nova, i esdevindrem
Pell única per contrarestar l'infern de dejú i de silenci,
Per gelar-ne la temperatura amb amor golut, Anna.

Immundícia (o Desgràcia polièdrica)(Relats conjunts)

Al principi, hi havia el buit.
I el buit va fer-se acer i carn i gana.
I els proletaris, sense atendre Àngelus per venir
Ni senyals ni sirenes, deixaren la tasca
De construir un habitacle per als somnis
Dels rics, per al vidre i per al dic contra el vent.

I onze valents van respondre
A la veu de llurs estómacs amb la pausa
Merescuda i guanyada a pols i equilibris,
Funambulistes construint babels
En el purgatori de l'alçada,
En l'infern del descuit, sabent que no tindran
El premi de gaudir del paradís de viure
Dins d'aquell hivernacle bell i tosc, alhora,
Que permet passar la nitidesa del núvol,
La carícia del sol, però deixa fora la immundícia
Del tràfec i de la pressa, la pobresa
De les mans que erigeixen la majestuositat
D'un poliedre silent i perfecte,
Perenne fins que el travessin unes ales
Metàl·liques guiades per la demència.

Al principi era el vent, fins que la barrera
Va engendrar-se, fita de l'home,
Futura memòria de la desgràcia veïna.

Relats conjunts

Púrria (Minirepte78)

El sotrac del tren en posar-se en marxa l'espavila de l'ensonyament. Als narius, l'olor de suor i de restes de vòmit d'un nadó encara lactant és un cop de puny que li provoca basques. Les suporta estoicament. No vol formar part d'aquesta ferum escampada pel vagó, almenys mentre duri el trajecte. Això és més suportable que els darrers mesos de la seva vida, en què s'ha vist sense feina i perdent els estalvis. I, per acabar-ho d'adobar, ha d'acceptar que el traslladin per un treball les característiques del qual no coneix. Li molesta aquesta púrria que l'envolta, per molt que diguin que són de la seva mateixa índole. No es reconeix en la seva roba ni en el seu accent. Són de baixa estofa, de la mateixa ciutat potser però d'altres barris de classe pobra.

Troba a faltar el seu cotxe particular, que li ha estat embargat. Si no, de ben segur que no s'hauria creuat amb aquests espècimens. Ara, tanta pudor el comença a ofendre, ara s'hi han afegit altres fluids corporals, que millor no esmentar-los. Amb aquest pensament al cap, les cames li fallen i es desploma, quasi perdent el coneixement. No ha menjat de fa... ja n'ha perdut el compte. Algú del seu voltant demana auxili perquè s'aturi el tren. El responen amb una sèrie de cops, carregats d'odi i de ràbia, igual que la frase que, abans de caure inconscient, sembla un gruny animal: Calla, porc jueu fastigós, que no us tindran tants miraments a Dachau!

Metàfores (o Litúrgia)(Melorepte226)

No parlaré d'actors ni d'actrius, als que admirem

I ens brinden emocions tan paradoxals i oposades
Com versemblants, humans com nosaltres dos,
Que respirem i anhelem d'igual forma; no, Anna.

No faré metàfores gratuïtes per esmentar-te a tu
Ni enginyaré arguments amb litúrgia blana i diàlegs
Encotillats. No en sé quan es tracta d'esdevenir
Reflex al fons dels teus ulls quan m'hi escolo.

Parlaré d'un despertar quasi oníric, amb el teu cos
A la vora, d'una rialla enmig d'un dinar, d'uns llavis
Escàpols que em besen el coll en tornar del bany.

Faré un Univers propi i imperfecte, que ens faci créixer
I millorar, una quotidianitat tan temptadora com normal,
Una llar que abasti el que és necessari, que és la vida.

...i màximes

[seguint un poema de Jaume Dargó]

 

 

(...) T'escolto, calladament, perquè siguis
Balsàmica com el xiuxiueig que anhelo,
Eterna com l'amor que et professo,
Necessària com l'oxigen que servo
Perquè tu també puguis viure, Anna:
I el silenci és fèrtil erm massa ferreny...

T'escolto, amor, amb la mirada plena
D'esperança, amb els dits que llauren
Nit i dia els teus somnis, i la mà estesa
No cessa d'oferir-te la llum d'una sortida.

...o ànimes oníriques

[seguint un poema de Jaume Dargó]

Clourem els ulls plegats
Quan els dits palpin la pell.

Sabrem, Anna, que l'escalf
És cert i tangible com l'anhel.

Clourem els ulls plegats
I seguirem el somni fet realitat,
La frase en la paret, el mode de viure:

Guiar-nos per les dreceres
Preses per la saliva, per l'amor
Encès amb foc perenne, ànima.

...còmplices (o Gèminis)

[seguint un poema de Jaume Dargó]

 

 

No ho dubtis mai, vida meva,
Anna gerda com el rou enmig
Del camp, amb el lligam ferm.

Perquè aquest amor ha nascut
Entre la pluja i el risc, ple de força
I de deliris onírics, còmplices
Que allarguen l'esperança
De la joia perenne, lletres escrites
Allà on la tinta hauria de ser sang,
Aliança del demà més esperat,
El que bastim i anhelem nit i dia.

I sé que vols,
Que mossegaries
Cada centímetre de carn
Que t'oferís sense
Dubtar-ho mai,
Esclaus del pleniluni
O del quart que sigui,
Devots del cos
Aliè i conegut,
Explorable i silvestre
Decididament.

No dubtis mai, vida,
Anna fervent, que despertes
Els meus dits
Amb la pell oferta
A les dents i als ulls.
Més propers cada cop,
Avui que l'enyor dol
L'absència de l'ànima
Que m'uneix a Gèminis.

T'estimo, et desitjo, bessona...

Andròmines (o Sèries i cabòries)(Repte ClàssicDXLVI)

Les rialles del xiquet, que es barregen amb les veus infantils de l'Abella Maia, l'acompanyen mentre carrega la rentadora amb una bugada de color. La fan somriure i l'alleugen una estona, la que ell passa davant del televisor tot berenant. Li agrada que s'esplaï després de l'escola i una de les seves diversions és seguir les aventures de l'abella Maia i tots els seus amics, des de l'inseparable abellot Willi fins al saltamartí Flip, l'aranya Tecla, la mosca Puck, l'escarabat Kurt o el ratolí Alexandre. Ella els recorda de la seva infantesa, i ara, amb ells, ha recuperat aquella època alegre, en què poc món coneixia ella, com si també fos la Maia descobrint racons inexplorats en cada nova aventura, capítol rere capítol.

El veu tan feliç que ella s'omple de joia. Vol tenyir de color rosa tot instant viscut amb ell, des que es lleva que li mostra la seva millor cara, i li ofereix quasi tot el que li demana, sempre amb coherència. Res de capricis innecessaris, ja ho sap bé el petit, i potser caigui un regalet extra, si es porta bé o l'ajuda a guardar la compra. Per això li dol haver-lo de renyar quan els nervis la traeixen o arriba al capvespre amb el cap carregat de cabòries. No pot fer durar massa el càstig imposat ni l'emmurriament cap al seu fill. Avui vol estar tranquil·la, perquè el sent riure amb tantes ganes que li sap greu escridassar-lo per eternitzar el pa amb xocolata del berenar, quan queda badoc amb els diàlegs animals del país multicolor de la Maia, que ara és desconegut...

Mentre la rentadora endega el programa seleccionat, ella endreçarà els quatre estris del dinar i de preparar el berenar. Embruta poc perquè el xiquet es queda al menjador gràcies a la beca escolar, i ella amb quatre mossades ja queda farta, escanyolida com és tampoc en necessita més. Dins de la cassola queden dos cullerots de cigrons estofats, que allargarà amb un parell d'ous durs i més aigua. Amb això i quatre fulles d'enciam amanides amb un tomàquet de l'hortet de la seva mare, trampeja avui el sopar. Ja intueix les queixes del seu fill quan vegi, un cop més, cigrons en el seu plat, i la ganyota de fàstic en arribar l'amanida. Ara, però, encara recull la cuina, passant la baieta humida damunt del marbre i fent desaparèixer les poques restes de menjar que hi queden. També és un avantatge haver de cuinar tan poc: embruta menys i ha de netejar menys també.

Escombra i deixarà la fregada per a darrera hora, quan ja hagi allitat el xiquet. L'apressa quan ha acabat el capítol de l'Abella Maia i la publicitat del Club Super3 el portarà fins a l'Spirou petit, que no li acaba d'agradar però com que bada tant... Aprofita per dutxar-lo en els quaranta-cinc minuts que tenen de marge, tant mare com fill, per a la dutxa i el canvi de roba. Sincronitzats amb el televisor, acaba de col·locar-li el pijama a corre-cuita i el televisor abdueix de nou al petit, amb la música de Doraemon, la lletra de la qual coneix a la perfecció.

Les rialles del xiquet no tarden en reaparèixer. Les rucades del Gegant i d'en Suneo, amb les sortides de capsigrany d'en Nobita, són infal·libles per a que esclafeixi a riure. A ella també li agraden tots els invents que surten de la butxaca màgica d'en Doraemon, per molt adulta que sigui. Reconeix que és la seva sèrie preferida, deixant de banda el punt nostàlgic de la Maia. S'esperarà a veure quina nova andròmina sorgeix d'allà dins, tan plena d'enginy que la sorprendrà com sempre. N'està segura. Igual que sap del cert que, amb una butxaca màgica com aquella, podria carregar la nevera de menjar, per al seu fill almenys, sense por a no arribar a final de mes, amb el míser subsidi d'atur que li pertoca, i la manutenció del seu exmarit, que no ha cobrat mai encara, cabòries que la obliguen a allargar els cigrons una i una altra vegada...

...i èxtasi

[seguint un poema de Jaume Dargó, amb un petit canvi...]

 (...) No vull la grisor
Que pugui tenyir els dies
Feliços amb tristesa.

Només camins
Cap a tu, cap als dos,
Cap al sol que il·lumina.

El somrís que ompli
De joia cada racó
Del nostre món ferm.

Arriba la nit, de nou,
I torna amb més força
L'enyor i la necessitat.

El frec dels llençols,
Quan ets lluny, és paper
De vidre a la pell.

I no penso en el sexe,
Ni en l'èxtasi del clímax.
Sols en el compromís.

I la rendició
És una paraula tan gèlida
Com prohibida per nosaltres.

No vull més camins
Que els que ens uneixin,
Anna, sota el mateix sostre.

...i les isòbares (o Finíssimes làmines)

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) Han de guarir-nos l'ànim
Amb plenilunis i ruixats intensos,
Avui també.

I compto els segons que ens separen
Encara, com un adolescent dolent
Els glops de l'amor primerenc.

Delit fervent, llunes goludes
D'udols dirigits a elles, i sempre
Sembla massa aviat per adormir-se.

Parracs deixats al vent,
Làmines finíssimes
Per cobrir els somnis
Aconseguits; saps que som
Ànimes bessones?

Si véns, Anna,
Acollirem
Cada nou xàfec
Endins dels cors.

Èpoques de ràdio (32a Crida de VullEscriure)

Tota la vida l'ha acompanyada la ràdio. Des de ben petita, mentre la mare endreçava la casa, fins a la vellesa, amb els programes que han anat modificant però dins del seu gust. Li agraden les tertúlies i la música de la seva època, sobretot. Potser sigui antiquada, però no sap escoltar les noves tendències, olles de grills i sons estridents que anomenen música també.

Tota la vida, amb naixements de fills i de néts, amb pèrdues d'éssers estimats i de companys de feina, de veïns i d'amigues, amb èpoques bones i d'altres de mals tràngols. I inclús ara, que va plena de males notícies: atur, guerres, conflictes a diari, violència domèstica i robatoris. I tantes mentides de la classe política. I aquesta maleïda crisi, que ha arruïnat mica en mica la seva llar, deixant a l'atur tant al seu marit com als seus fills, engolits per un sistema que fa aigües pertot arreu.

Tota la vida l'ha acompanyada la ràdio. I avui, mentre es prepara el bany, també l'ha engegada, amb noves intervencions del president del Govern, amb més retallades i apujades de contribucions. Ja fa setmanes que no sap com tirar endavant tota la família amb els seus minsos ingressos. Els fills han tornat a casa, amb més boques per alimentar, i no gosa dir-los que ja no pot. No és valenta per enfrontar-se a ells.

Es descalça i entra dins de la banyera. Agafa el transistor amb fermesa. La solució no és brillant però serà ràpida almenys.

Esporàdica

M'he estès als peus de la Mar per assaborir el salobre

Retingut als llavis, el bres de l'origen que no s'esborra,

El traç entusiasta d'un t'estimo escrit damunt de la sorra,

Per besar la dolçor del cor que es deslliga, es lliura i s'obre.

Seràs, Anna, esporàdica i eterna, com el temps que transcorre.

La vigília (o D'herències)(Relats conjunts)

La nit anterior ha començat amb la defunció de l'àvia, que arrossegava xacres des de feia anys però que no la van impedir d'enterrar a diversos membres de la família més joves que ella i amb més salut, aparentment. Amb una barreja de tristesa i d'amargor, degut a aquesta pèrdua, però alhora amb un punt de satisfacció per l'herència que deixa la vella, hem començat els tràmits que comporten aquests obituaris. Des de contactar amb l'empresa funerària, que ja tenia les característiques del taüt escollit per l'àvia, tan previsora com garrepa, fins a les trucades pertinents a família llunyana i propera i amics de compromís.

Sembla estrany que una dona tan solitària hagi deixat tanta empremta, repeteix el pare quan s'adona de la magnitud de la llista de telèfons que haurem de marcar, rellevant-nos evidentment, en un termini brevíssim. I des d'aquí mateix, en aquesta casa que, cada vegada que la mirem, canvia d'aspecte o d'orientació, o la distribució de les estances. Manies nostres, deia l'àvia sempre, com si ens titllés de dements o d'al·lucinats.

Un dels inconvenients d'haver estat criat en el si d'una família tradicional, sobretot gràcies a l'àvia difunta, és que la vetlla s'ha de fer a casa seva, res de tanatoris ni sales especials per a aquesta finalitat. La mare i les seves germanes han estat les encarregades de la higiene del cadàver, amb una cura extrema i amorosida, entre somiqueigs i emocions a flor de pell. És normal que els fills enterrin els pares, i si els manca la salut, encara és més natural. Però sempre hi ha un grau de sorpresa i d'imprevist que ens aclapara. Quan l'han amortallada i l'han vista de cos present ningú no ha pensat en el darrer testament ni en la possible herència, ni a qui haurà deixat la casa pairal, amb les terres que l'encerclen. Almenys no és tan evident com els darrers dies, en què l'agonia s'allargava i carregava de neguit els més cobdiciosos de la família, que ja sabem qui són sense haver d'esmentar noms.

Un cop sols els membres de la família, ens hem allitat esgotats, essent conscients que el descans serà escàs i poc reconfortant. La vigília serà l'element més important d'aquestes hores, tot i els somnífers i els tranquil·litzants que ens han facilitat els serveis funeraris. Tanta ensabonada em satura... Aquests llagoters saben treure els diners sense que te n'adonis, per uns serveis que no agraden a ningú... Però és abusiva la seva tarifa. La mare i les seves germanes han volgut començar la vetlla del cos. Seran rellevades pels néts, un d'ells un servidor..., encara que no ens faci massa gràcia aquesta tasca. Hem dormit plegats, al menjador. Jo he preferit el sofà, de qualsevol manera, amb visions de l'àvia decrèpita escolant-se per tot arreu de la meva consciència. El malson m'ha acompanyat durant aquestes hores format de retalls d'anècdotes viscudes amb ella i amb pors provocades per la proximitat d'un cadàver, tot i ser l'àvia. M'he llevat sobresaltat, com si no hagués dormit ni cinc minuts, amb el so estrident del despertador, que ha ressonat per tota la casa.

En encendre els llums, un halo d'estranyesa ens ha remogut sencers. La disposició dels mobles no és la mateixa d'abans d'adormir-nos. I la porta, en ser oberta, no ens presenta el passadís ni les escales que duen al primer pis, on hi havíem deixat àvia i mares. En lloc d'això, hi ha una cuina, no pas la cuina de l'àvia, sinó una de ben diferent. L'únic que reconeixem és la porta, que hauria de comunicar amb el jardí. Quan l'obro, les rajoles d'un lavabo m'enlluernen, reflectint la resplendor dels llums encesos. La tanco de nou, espaordit, i no avança ningú de nosaltres. No reculem per no temptar a la sort i que tot hagi tornat a canviar a les nostres esquenes, darrere de la porta que hauria de dur al menjador, que ara resta tancada. Ens esperarem aquí. Almenys el frigorífic és ple. I, potser, en un dels pròxims canvis de la casa, aparegui la cambra mortuòria. Resem perquè així sigui i arribi aviat. Si no, no tindrem proves fefaents per poder obtenir la nostra part de l'herència.

Qui ens creurà sense cadàver?, penso jo, mentre maleeixo l'àvia per ser tan amant als cubs de Rubik...

Relats conjunts

...o cridòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I, escoltant els llamps, diràs
Que tot el que t'envolta és fosca,
Deliri, lletania arrecerada
On augurar és creença ancestral?

Puc saber els noms de tot arbre
Plantat al Paradís primigeni
O fingir que els núvols són lianes
Que lliguen cor i mans a la terra?

Torna a repetir-me els desigs
Que somnies, la vida que anheles
Sense cloure els ulls ni un sol
Instant, per veure que no és un somni.

Dors de la mà que m'acaricia,
A la recerca del caliu que reconforta
Avui que l'enyor duu les lletres
Del teu nom, avui que som pluja.

...i perímetres

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) Hi ha primaveres i estius,
Períodes per viure amb la certesa
Que sóc cada mot que dius i beus,
Les hores que transcorren i s'atansen
Als nostres cossos que volen veure
Un nou món construït per un cor viu,
Contra el malastruc i el turment,
Envers penombres del passat
Que han de ser fel i amargor aspriva...

Direm vida i somniarem en el demà,
Puces i urticàries lluny del nostre costat.

I el futur és la unió de nosaltres (ell, tu, jo),
Evitant el dolor que malmet i succiona
Forces i il·lusions, sempre amb la veritat
De viure amb aquesta certesa,
Amb el bes preparat per saber-nos
Àvids de perímetres on les pells
Siguin úniques, arran de llavis.

...entre delícies i memòria

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) Ahir les teves mans
Em recorrien, com l'heura,
L'esquena contra el temps.

I reposo amb aquest
Record, que no s'escola
Dins de la memòria,
Entre llençols curulls
De la teva flaire,
I dels teus ulls pregons.

Saps que tornaré demà,
Que reclamaré el caliu
Que ens pertany, el cel
Rescatat de l'Infern diari?

Misericòrdia (o Crítiques)(Minirepte77)

Avui m'he adonat que tota la feina ha estat en va, que tot esforç no ha servit de res. Quatre paraules resumeixen la meva existència? Així se m'agraeix haver reflotat la pàtria de l'absoluta misèria, haver-la salvada de les urpes dels traïdors, amb excel·lència i sense pensar en el meu benefici? Em sento enganyat, tractat a puntades de peu, com un drap vell que ningú no gosa ni trepitjar per no embrutar-se les sabates. Tanta nosa causa un cadàver? Tanta que, inclús, essent un moribund amb les hores comptades ja se'l vexa amb rumors maliciosos, i confabulacions tan rabiüdes com esperades? Ja he pressentit els corrents crítics titllant-me de retrògrad i decadent, sí. Però, aquests que tant critiquen, ho haurien fet millor que jo? No ho crec pas... Però, amb la misericòrdia que em caracteritza els absolc, els perdono els seus pecats de supèrbia i de desacatament, perquè no saben el que fan, pobres ignorants...

Avui m'he adonat de tot l'odi que guardaven aquests espècimens, que d'altra manera no els puc anomenar. Però tant de mal els he causat, patriota com he estat des del començament, per no deixar ni que es refredi el meu cos? Tant per enfonsar la meva figura de cabdill de la Pàtria en aquestes quatre paraulespronunciades, entre somiqueig, per Carlos Arias Navarro? Que Déu els empari també, quan els arribi l'hora a ells...

Mística amniòtica (o [F]Boscúria)

He sabut, una vegada més, que la meva, tan nostra, llar

Es basteix en les teves besades, en rastres de saliva

Deixats en la pell delitosa i que et mantenen viva,

Que l'existència s'escriu amb lletres d'or i d'atzar.

He conegut la felicitat extrema, de nou, en la mar

Del teu ventre d'esca, entre els braços que m'acullen

El repòs i l'escalfor, entre replecs de desig que mullen

L'eixut paratge de l'enyor amb el diluvi del teu esguard.

I veuré com despertes al meu costat, calfred que recorre

L'esquena i la sinuositat del cos famolenc que desprèn

Caliu de futur, present deixat a les mans plenes de tu.

I sentiré el batec del teu cor pur, el tacte de l'amor nu

I intacte, nounat com la boscúria que respira i comprèn

El bres de la brisa, quan el ritme de la pluja mai no l'esborra.

Obsolescència (o Fragància de l'adolescència)

Hem perdut tots els camins, les sendes de la lava

Que són gargots damunt de la pell de la metzina,
I la bevem a glops llargs i amargs per fer eterna
L'agonia greu que ens encercla l'ànima i la nuesa.

Hem sabut percebre el cràter de cada plaer carnal
Dins dels porus oberts cap a la frenesia de saber
Noms i destins, d'esdevenir Minotaures en laberints
Interiors on la veu és el silenci que no es gosa trencar.

Hem volgut tots els vents dels hemisferis habitables,
Evitables com la fragància de l'adolescència que mor
Abans de néixer i es perd enmig de membres lassos.

Hem tingut el món als nostres peus, sense aprofitar
Aquest poder, i l'obsolescència arriba a ser previsible
Com el ritme del batec del moribund que demana pas.    

...Eminència

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I potser la pèrdua
Avui no sigui perdició
Ni lletania melangiosa
Ni jardí estèril o eixorc.
El nostre futur es dibuixa
Amb traços ferms i eterns
On la lluita és necessària
I la bandera solament
Agermana ànimes bessones.

No ploris, eminència, no.
Perquè cal desprendre's
Del llast dels segles perduts.
No ploris i torna a la batalla:
La nit s'ha creat per la llum
D'uns ulls que cerquen somnis.

...i mística domèstica

[seguint un seguiment d'un poema de Jaume Dargó]

(...) I no se sap del cert
Si la feina més feixuga
És esdevenir llar i caliu
Amb aquest fred continu,
Quan la remor
De la multitud eixorda
I les oïdes semblen pous
Plens de paraules mudes
I despertar entre llençols
Gèlids no és sobreviure
A l'embat dels dies erms
De rumb, pura rutina.

Bon dia, repeteix
Aquest cervell que supura
Melangia pertot arreu.
Bon dia, diu a la buidesa.

...i vigília

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I si viure és somniar

En rastres abandonats

A la fortuna pels dits

En llençols plens de tu?

I el coixí guardarà

Tantes vetlles com consells

Que sempre trobaré

Quan més et pugui enyorar.

Els seus moviments

No es podran aturar mai

Perquè ets terratrèmol

Contra la quietud

I inquietud en mans

De la pacient impaciència.

I si esperar és voler-te

Propera i perfumada

Amb la dèria de la fam

Extrema, i la feina que resta

És omplir-me dels teus somnis?

...llànties

[seguint un poema de Jaume Dargó]

(...) I cauen les minúcies d'un món,
Que crèiem immutable, al balç.

Et sorprens de tanta crueltat,
Germà, company, i em parles
Amb paraules fosques i glacials
Que han de glaçar-nos les venes.

Embolcallat per la beina del jaç,
M'acaricies amb dits del trasbals.

Cancerígena (o Paciència)

[pensant també en Noor S. G. ... també]

Imagina quan xipollegi dins de la banyera,
Mig plena perquè no tingui por de l'aigua,
Mentre la fregues amb la delicadesa materna
De qui l'ha desitjada des del primer bes fet.

Imagina quan et demani que li llegeixis
De nou el seu conte preferit, que coneixes
De memòria, i ella també, mentre gaudeixes
Dels seus ulls escrutadors, que supliquen un sí.

Imagina quan dormi i oblidis la dura jornada
Entre la comissura dels seus llavis, i sàpigues
Que és el fruit del teu ventre, per sempre més.

Imagina quan desperti al teu costat, i t'adonis
Que ja no somnies, que el càncer que és l'espera
Ha esdevingut claror i alè, amb el pas endavant.

Unànimes (o Ànimes noctàmbules)(RPV254)

Recordes, Anna, la pluja i els llavis, la força i l'impuls
Per córrer cap al carrer sense pensar-ho dues vegades,
La tremolor i els ulls amagats sota les balconades,
I el primer bes tímid, tan dolç, per oblidar el món insuls?

Recordes la mà que t'acollia l'esquena i te la cercava,
L'olor de l'asfalt mullat, la lluïssor del semàfor en vermell,
Els dits que recorrien un braç, el rostre, el teu cabell,
Havent aturat tots els rellotges amb un amor que no acaba?

Recordes, Anna, l'esguard que et devorava com si
Fos la primera i la darrera vegada que ens podíem veure,
I les teves pupil·les il·lusionades de viure i tornar a creure?

Recordes aquella matinada llunyana, aquell destí
Comú que, des de llavors, ens agermana, ànima bessona,
Que no el recula ni el bruel ni el cruel fel que se li abraona?

Vivències melòdiques (o Vítrica música)(Melorepte225)

[recordant l'Alhambra]

Les pedres escolten la melodia ancestral
Com llur ànima quieta, immòbil, bella,
Episodis que la memòria lentament estella
I reparteix perquè ens visitin quan cal.

I hem d'escriure la nostra història amb sal
De mar, amb lletres d'or i amb la rella
De les vivències, i esperar que facin grella
L'arbre plantat, el nadó nascut i el llibre escrit.

Les pedres degusten la veu clara del vidre,
Que no es trenca quan el temps la vol,
Que bressa la brisa i la calma eterna en l'estol

D'estels que ens vetlla, amb la clepsidra
De la pausa perenne. Perquè et crido en la nit,
Ets el ventre, el full, la llavor, i jo só el delit.    

Dèspota (o Pèrdua)

A Ferran i a Lluís d'Armengol i Galceran (In Memoriam)

Benvolgut amic, sovint les pèrdues són bocins
De foscor que ens agleven la sang i l'esperit,
Que ens duen als laberints insondables de la nit.

I cada passa és un motiu més de lluita, fins
Que ens adonem que caminar és tan necessari
Com l'aturada, abans que el cor sigui gregari
D'un dolor avesat a acompanyar-nos pertot arreu.

Benvolgut amic, sovint les paraules són consol
I recolzament, però callar ens mostra nous camins
Cap a la llum d'un món primigeni descuidat en brins
De batalles perdudes, que ens guia des del bressol.

I tota memòria és un esbós d'aquell germà volgut,
Que descansa, abans d'hora, per la cruesa d'un mut
Déu —això diuen—, que sols accepta no alçar-li la veu.

Sílvia (o Òrfena)

 [A Sílvia Pérez Cruz i a Càstor Pérez Diz (R. I. P.),
perquè cada cop que escolto aquesta havanera hi ha emoció en els meus ulls, sobretot en saber la pèrdua del pare]

Vindràs xopa de mar i de pluja, de sons

On els malsons llisquin per vigílies noves

Fetes amb retalls de llunes dins de coves,

Perquè els desigs siguin reals, purs i bons.

Vindràs emplenada d'enyorança pel pare,
Amb el perfum de l'absència i dels pins al pit

I la dolçor de les paraules òrfenes del glapit

Càlid i de l'esguard calm clavat a la seva cara.

I sabràs que el teu cant és brisa i bressol,
Lluerna que enlluerna la tristesa quan arriba

Des de la riba ignota de la mort més aspriva.

I sabràs que aquesta gola eclipsa tot el dol

Que puguis pressentir i experimentar, tan viva

Com la flama que empeny endavant i et captiva.

 


Vestida de nit (Sílvia Pérez Cruz i Càstor Pérez Diz [2010])
{música: Càstor Pérez Diz; lletra: Glòria Cruz Torrelles}

Asfíxia (o Telemàquia)(Niporepte89)

Contra la vida
En apnea, sang lliure
Amb veu eterna.  

 

Gàbia (o Bèl·lua de ràbia)(RPV253)

Saps quin és el cant de la cadernera quan vola lliure

O només t'agrada dins de la gàbia que li has creat
Amb el color de l'ull de vellut, del dol i del sangtraït
I somrius creient-te déu i amo, pobre home mortal?

Saps quin goig és la vida quan acceptes que la flama
De l'odi i de la ràbia cremen l'efímer foc de la passió
O sols coneixes l'insult, com un cop de puny malaltís,
I la força, que et fa dèbil davant dels ulls escrutadors?

No has après que no hi ha portes que puguin delimitar
L'esperit convençut que hi ha més món rere les parets
Que alcen les mans de qui diu que estima amb por i roba?

No has copsat que cal rendir-se abans que la fel inundi
Artèries i lligams obsolets, que no cal tenyir de violacis
Tons la túnica sagrada de la pell d'una dona, o no comprens?    

 

Experiència

La pluja torrencial eclipsa la bellesa del cel estrellat i de la lluna en quart creixent. Condueixo cap a un lloc imprecís, en un rampell incontrolat, inclús dement, amb el ritme constant de l'eixugaparabrises que ajuda a no perdre un camí que no sé ni conec. Només l'he ubicat en el mapa abans de sortir apressadament de casa. Alguna cosa m'indica que, en aquesta acció, m'hi jugo la vida i el futur. La ingent quantitat d'aigua, però, arriba al punt d'espantar-me perquè ningú no ha estat informat d'aquesta bogeria.(...)

Petúnies (o [Hect]àrees)(Minirepte76)

El casalot és envoltat per hectàrees de jardí. Plantes i arbusts i arbres agrupats amb una harmonia bella a la vista, de tranquil·litat. Tot tan ben cuidat que sembla un paisatge pintat damunt d'un llenç, immutable. La brisa acarona l'ancià i el fa aclucar els ulls lleument. Se sent omnipotent davant d'aquest panorama i no voldria que vingués mai la nit. El sol de migdia inunda l'herba de punts brillants. No sap cap nom d'allò plantat en el perímetre que el seu esguard observa. I sempre es queda amb la sensació d'haver-los sabut temps enrere. Ara, però, no es vol preocupar de cercar-ne els noms perduts. Les hores s'escolen i la llum minvarà, tornarà el capvespre i la nit. La foscor s'endurà aquests instants de pau extrema, de relaxament, on el món sembla aturar el seu ritme.

Lluny del casalot tornarà a l'aspra bufetada de viure entre ombres i resquícies d'una memòria que se li escapa a marxes forçades. Però aquesta nit somriurà en recordar el nom d'una planta, guardat en les golfes plenes de goteres del seu cap, com un oasi enmig de tant de desert. Les petúnies, que van ser els testimonis del primer encontre amb una noia. Li agradaven tant..., encara que no ho relacioni amb la dona que empeny la seva cadira de rodes, la mateixa dona que, cada matí, el porta fins al casalot perquè, des de la terrassa, el seu pare recordi els anys que va ocupar-se d'aquell jardí edènic, essent-ne el jardiner principal.

Aèria (o Vívida memòria)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

He despertat amb les ganes de devorar-te intactes;
Des del darrer comiat que espero la teva carn aèria
Com la llosa de l'enyor, que pesa i em llasta els dies.

He dibuixat sinuoses síl·labes al voltant del teu nom,
Bell palíndom com l'insomni d'aquest delit per la vítrica
Pluja que va obrir els camins cap al Paradís dels teus ulls.

Avui, gaudeixo dels teus llavis en silenci, si els esmento.

Perquè aquest record és vívid com el futur proper i nostre.    

Vigília (Salmòdia aniversària)

[set mesos des que la vida ha recomençat plena d'esperança,

malgrat les adversitats, plena d'amor, Anna]

Com qui ha retornat a la vida i se sap afortunat,

Guaito el paisatge que m'envolta i no l'imagino

Sense tu, Anna, en la senzillesa de voler besar-se

A qualsevol racó del món que somniem tots dos.

I converteixo els retalls de tu en records tangibles,

Els passeigs curulls de sol en motius per avançar

Cap al demà més proper, l'ofrena contra la por,

El sentiment més pur amb què es fan els somnis.

Com qui ha despertat després del torb i tasta la pau

Novament i s'omple els pulmons d'aire fresc i respira,

Tot duu el teu nom, Anna, i el pronuncio entre xiuxiueigs.

I mudo les hores perquè arribi abans la nit, que porti

El teu descans i la vigília i el plaer de veure't dormir,

Amb la joia de viure cada dia com un jorn per celebrar-se.

Barbàrie (31a Crida de VullEscriure)

El matalàs ha servit per a les diverses trobades sexuals de la colla. L'abús de l'alcohol no ajuda, però sembla que ens agermana més. Sobretot amb idees tan esbojarrades com la d'allitar-se (si és que es pot anomenar així a aquests afers sòrdids a l'atzar) amb desconegudes. No els preguntem el nom, ni ens esmercem a preparar l'escenari, com si el confort ens privés de gaudir de les noies que convidem

al cau. Il·luminades amb espelmes, les golfes de la casa abandonada, que hem okupat fa uns mesos, provoquen paüra a les nouvingudes. Se senten desorientades, a més de terroritzades, perquè no poden ubicar el lloc on les hem portades encaputxades i emmordassades.

La barbàrie comença damunt del matalàs, sempre mitjançant un ordre jeràrquic, que coneixem i respectem. Durant un període de total llibertat cadascú fa allò que li ve de gust amb la noia. També sabem què farà l'altre col·lega, perquè s'ha repetit el modus operandi en les diverses trobades infal·liblement. Al cap de la colla li agraden les fel·lacions; a l'Òscar, el segon de bord, vexar-les amb violència; a mi, m'excita més mirar... Ara, però, ens trobem en problemes per culpa de l'Òscar, que se li ha anat la mà amb la darrera noia. El matalàs conté totes les proves acusatòries. Tot fluid escampat ens identificaria. Per això cal esborrar-les dràsticament. El matalàs crema amb facilitat. I jo em pregunto si el foc també aconseguirà fer desaparèixer el cadàver de la noia, estès encara, mentre les flames l'envolten.

Miríades trèmules (o Èxode)(Niporepte88)

Mils de mirades
En èxode diari,
Trèmules fulles.      

En potència (o Pluviòmetres)(Melorepte224)

Saps, Anna, que no cal París per descobrir l'amor?
Solament la matinada i la pluja i la bogeria dement
D'uns llavis que volen llum i escalfor, d'uns dits
Amb l'ànsia virginal del nounat bocabadat pel món.

Saps, Anna, que no cal seny per abastar la felicitat?
Sols uns ulls curulls de fam per devorar els carrers
Il·luminats pels fanals i pels semàfors, pel xiuxiueig
A cau d'orella que desperta la pell i el cor i els sentits.

I tot és deliri si vol seguir silvestre com el naixement
De la tempesta, matern com les mans que són alberg
I abric, quan s'estenen contra desfavorables corrents.

I tot és teu, tint que reclamo per tenyir amb colors vius
La grisor de la rutina, les parets que t'empresonen avui,
Quan els mots són pluja en potència, somnis, futurs fets.

 

 

 

 

Bistro Fada (Stéphane Wrembel [2011, Midnight in Paris OST])

Absència (o Clarividència)

Veig abans la teva rendició
—Fins i tot la meva perdició—

Que el nostre món fet amb il·lusió.

Absència (o Espècimen)

Costa tant tenir l'alegria

Quan l'esborra el trasbals

De l'huracà més fals

Que, de sobte, enfosqueix el dia?

És tan alt el preu de somriure

Quan tot sembla senzill

Com retrobar a l'espill

El rostre satisfet de viure?

Per què existeix la usura

En l'espècimen que no estima

La claror ni la llibertat?

Anna, la nit escura

El temps, sense tu al meu costat,

Car l'amor és més que una rima.

Absència (o Alimentària)

Véns i marxes

Entre el son,

Com si Déu

Existís.

I m'enxarxes

Dintre teu

Amb la font

D'un somrís;

És el meu

Aliment,

La metgia

Del turment

De ser greu,

Sens tu, el dia.

Absència (o Esquàlida)

[plou... i t'enyoro!]

Segons com segles

Quan el dia és silenci

I no paraula.

L'esquàlida falena

Del somrís m'abandona.

Absència (o Superfícies)

He despertat de nou sense tu, amb mots de pluja a la gola,
Amb l'única certesa que la veu ha callat, en la nit pregona,
Per restar atenta als llavis que besen com si la vida marxés.

He traçat siluetes del teu cos damunt del mirall entelat, avui
Que no pot acollir-te el reflex en la seva superfície; dic i tinc
Tots els mots del món amb mi, i la il·lusió intacta d'aquell véns?.

Avui, desplego veles cap a la brisa despresa de la teva esquena.

Em tens pensant-te, vida, en cada bocí present quan ets absència.

Pituïtàries (o Meteorològica)

[A tu, sempre i per sempre...] 

Vull que la vida es converteixi en gestes i conquestes,

En tempestes d'octubre, en gestos protegits per la foscor,

En ossos i carn i saliva fets desig, i morir per les restes

Del rastre d'un núvol que ens ha vist perdre seny i nord.

Vull que els llavis esdevinguin fortí i ciutadella, vestes

Per abrigar aquesta pell òrfena de mossecs quan l'escalfor

És el tresor més anhelat entre tu i jo, i et cerco les arestes

Dels angles irreals de l'esquena i les conservo al record.

Vull guaitar el crepuscle, avui que el dia sense tu és tardor,

Flairar-te fins que es desgastin les pituïtàries en requestes

Al futur, i reconèixer que m'ets tan necessària com el cor.

I vull passejar per platges amigues, sense cap altre horitzó

Que la profunditat dels teus iris, i deixar que totes aquestes

Estones fetes de tu i de mi siguin per a nosaltres un tresor.

Crònica ín(t)fima (Minirepte75)

Des del primer petó fins que cau la darrera peça de roba que ens separa transcorren, exactament, tres-cents vint-i-set segons. Tan sols em distrec pel so d'un motor llunyà i per la blancor del mur del cementiri. Encara em meravello d'haver estat capaç de tenir una erecció exagerada. Potser és la seva boca o el lloc, o la por morbosa de ser descoberts in fraganti. La qüestió és que ni el ventijol, tirant a fred, que bufa en aquesta nit de novembre, ni el risc que correm no em desanima gens.

Des que s'agenolla al meu davant fins que el gland li toca l'epiglotis transcorren disset segons justos. I, mentre em menja el sexe durant tres meravellosos minuts, divago arran de la inversemblant localització d'aquest encontre. No hi ha massa lluna, per no dir que no la intento detectar en el cel estrellat, i ressonen els focs d'artifici de fons. La seva cara és preciosa, i en aquest període només penso en devorar-la amb els llavis i en entrar dins seu. Li ho xiuxiuejo quan el seu cul se m'arrapa contra el pubis i la seva esquena em queda a frec de pit, tan nus com calents. Tot queda en tan bona disposició que és fàcil endevinar què vindrà tot seguit.

Des de la primera batzegada, dins de la seva cova humida, fins al gemec final, enmig de l'èxtasi, el recompte és tan ínfim que la matinada s'omple de renecs entre dents i disculpes maldestres. Mentre ella s'acaba de vestir i marxa a corre-cuita, bastant defraudada, una nova erecció em visita. I em quedo allà, sol i palplantat, de cara al mur del cementiri. Sense experimentar cap senyal de flaccidesa. És per això que em plantejo la possibilitat que tingui una vena un xic fúnebre. Per no titllar-la de necròfila...

Herència (o Blasfèmia)[Herètica (o Mirífica)]

[A tu, sempre i per sempre...]

Sóc fidelitat i defecte, cercant la confiança

Del riu que s'escola entre les mans, les ganes

De tu, ja siguis veu o retret, llum que emanes

Entre les escletxes de les paraules callades.

Sóc heretge i creient, blasfem per mirades

Que desitjo nit i dia, amb la perpètua ceguesa

D'anhelar en els meus dits la mirífica certesa

Que ets pell i calidesa, l'única esperança.

Sóc error i dubte, por i fortalesa, mà estesa

Cap al futur incert, oasi en el desert d'enyorar

El primer segon de no tenir-te arrapada a mi.

Sóc hereu del passat i el present que demanes

En cada nou despertar fins que sigui real demà,

Amb les ganes intactes de tu, de fer junts el camí.

Fúnebre

Morir tal volta sigui això: l'enyorança
De besar-te, l'espera que no comença
Ni acaba, el pas del temps que atansa
El comiat quan ets llum i complaença,

Com un avenc que s'enduu l'esperança

A l'estimball, i hi llença la vida i pensa

Que l'ombra és la fi i la seva semblança.

[seguiment del poema de Mariola Nos]

Màscares (o Efemèride)

[en el meu 35è aniversari]


Hi ha veus màgiques, tràgiques màscares

On amagar l'amargor de voler mirar el sol

Amb els ulls oberts

Abans que torni la nit, enyor de l'alba.

Hi ha verí més dolç que la cançó de bressol

Que m'obliga a dormir sense son ni calma,

On el silenci brama

Paraules oblidades en oasis sense deserts.

Hi ha dates que s'han creat per compartir

Gust i tacte, mirades

Que esborren portes i cordes: el dia vindrà

Que esborren portes i cordes: el dia vindrà

Carregat de llum per demostrar-nos que hi ha

Noms que reclamen

L'avui amb tu, el fill de demà, que parlàvem ahir.

Pròrroga (o Incrèdula)(Melorepte223)

T'he esguardat aquesta nit estrellada, de nou,

En l'èxtasi de retornar al cel dels teus llavis,
On no hi ha lloc per a rellotges ni astrolabis
Que indiquin un rumb quan s'ha perdut el seny.

No m'aturis ara que les mans recorden que plou
A qualsevol racó del món perquè mai no s'oblidi
Octubre ni el tacte de la teva pell, record ferreny.

M'has observat, incrèdula com la primera nit,
Com qui reconeix la vida recuperada, la tendra
Paraula pronunciada on s'agermanen la cendra
I el foc, i has sabut que desitjo el teu ardit cor.

No t'aturis ara que la lluita pren part de l'ordit
Del moaré dels cossos perquè, quan em cridi
La teva veu, em tindràs amb la joia que no mor.    

Ínfules (o Majestàtica)[ENTC]

Plou i és de nit, i aturar-se de cop és dolorós, acabar la lluita abans de començar el combat, deixar la mà perquè la bufetada és massa dura per defensar-se o aplacar-la. Ja és tard per demanar perdó i no hi ha paraules contra la intempèrie. Ni tan sols en el reclam de refugi, d'alberg, d'abric. I veure't pletòrica enmig de la matinada només afua el foc del turment d'haver-te deixat en mans dels dracs, en la selva dels traülls, en l'àpat que es prepara al voltant de la poma emmetzinada.

Plou i és de nit, i sóc gripau en l'íncube que han esdevingut aquestes ínfules principesques. És tard per al penediment, quan la traïció és engany i la decisió dràstica és la sortida més fàcil contra la decepció. Ni les mirades sinceres no podran endolcir l'amarg glop de saber la veritat amb retard. No tinc reialmes que abastin la teva majestat, ni metgia per a la ferida oberta pel sabre que jo mateix empunyava, sense adonar-me'n.

Plou i és de nit, i hi ha somnis després del torneig, encara que les llances s'hagin trencat; creu-me, princesa. Encara que tornar al camí recorregut no solucioni res.

[l'artifex del microrelat és aquí]

Termòmetres (o Pletòrica)

Desperto sabent que m'he guanyat un lloc a l'ombra

Entre el silenci i la quietud, un nou començament

Per a aquest rònec cor que gemega en cada batec,

I la mà invisible del dol m'enfonsa somnis i joia.

Em desvetllo amb la dringadissa de la pluja endins,

I els termòmetres indiquen la gelor de les pupil·les

Que ja no poden mirar un esguard càlid, que desitgen,

I torno al vagareig d'uns llavis perduts en el laberint.

Regiro hores viscudes, converses mantingudes, glops

D'aigua per a la set i respirs contra l'ofec, i et recordo,

Pletòrica com mai, trista com qui ha perdut el món.

Em maleeixo en aquest topall, la cel·la on empresono

Realitat i frases, envers tota pronúncia, fins que el mot

Sigui sang, fins que la veritat m'habiti el cos, si no moro.

The New Beginning (Lunatic Soul [2008, Lunatic Soul])