En Josep li ofereix el dinar –un minso plat de carn de xai, verdures i patates, amb un crostó de pa- i li sembla adient parlar-li del seu país. Per agafar confiança amb el nen pot ser eficaç. Li comença a parlar de les festes nadalenques. No sap ben bé per què. Fa anys que en Josep no té l’esperit nadalenc. Però vol transmetre-li aquesta pau del Nadal, que en el camp de tendes és absent. Li parla de la tradició del tió, que caga llaminadures quan és tustat pels nens. O del pessebre i de les seves figures: el nen Jesús, el caganer, el bou i la mula –o era un ase? No ho recorda bé-, els tres Reis Mags... O de l’enllumenat especial per aquelles dates. Però en el desert aquest dia no existeix, el desert és la llar d’Abdirizak. Des que va néixer. Per tant, desconeix tot allò que li diu en Josep.
L’Abdirizak només coneix la sorra i les inclemències, la fugida dels seus familiars del poble, la guerra i la fam. I aquest crostó de pa i el ranxo. No sap res d’Europa, ni del dia de Nadal. Coneix amb certesa les pluges a Somàlia, quan s’acompleix el miracle de l’aigua, la que fa que floreixin les roses del desert. Aquelles flors que tant li agraden, que són tan breus com belles.
A la llunyania, els trons ressonen mentre en Josep, que desconeix el significat d’aquell so per a l’Abdirizak, segueix parlant amb el nen.
