Obre la porta del bany, quan ja no hi ha rastres del que ha succeït, i es provoca el vòmit. Vomita sorollosament esquitxant la tassa del lavabo de manera que, en buidar el dipòsit, desaparegui el tros de paper usat i quedin restes de menjar. Serà més versemblant per enganyar els pares que es troba malament.
S'amaga el fil del tampó i es vesteix amb les calcetes, la samarreta de tirants i el pantaló curt del pijama. Somica i, amb els ulls plorosos, crida la mare. Té l'estómac regirat i s'allitarà sense sopar. 'Demà, si et despertes encara amb nàusees, et demanaré hora al metge. Segurament deu ser alguna cosa que has menjat', li diu la mare. La besa a la galta i li desitja bona nit.
El pare arribarà aviat, preguntarà per ella i l'anirà a veure a la seva habitació. Endevinarà fàcilment, sota la samarreta, la silueta dels pits turgents, que ja costen d'ocultar. 'La meva nena creix...', xiuxiuejarà ell. L'abraçarà i s'acostarà el cap d'ella als llavis per besar-lo. Resseguirà la seva esquena amb suavitat, l'amanyagarà i l'estrenyerà contra el seu cos. La barreja de flaires familiars -el xampú de la seva nena, que ja té tretze anys, i del suavitzant de la roba- atenuarà l'olor acre del vòmit d'uns minuts enrere. 'La meva nena empiocada...', musitarà el pare. Quan s'acomiadi amb el desig de dolços somnis i tanqui la porta, la Virgínia sospirarà alleujada. Encara seguirà essent la seva nena. Sap que l'estimarà de la mateixa manera mentre sigui així. I ella el correspondrà en tot, malgrat haver-li hagut d'amagar la primera menstruació, que la converteix en dona.
[relat presentat a Concurs ARC de Microrelats "ARC a la Ràdio" (Maig 2011: Secrets d'adolescència)]
ARC
