Insomni, i les fitxes del
meu cervell no s'aturen,
Entre l'onatge, que
vaticina el naufragi i l'illa,
I la capacitat de
comprendre la sang als polsos,
Perquè la vida clama i
reclama espais lliures.
Amb l'exactitud dolorosa
d'escoltar el rebombori
Del sonall fet de bocins
de promeses trencades,
Segueixo la sofrença amb
passes tímides, vagues.
Insomni, i la pluja encara
cau damunt de les restes
Del somriure esbossat, en
un rostre orfe, de tristesa
Manllevada, que és meu i
continuo sense reconèixer.
Amb el retrobament, vull
desaparèixer on l'alenada
No sigui ofec ni fugida,
perquè les vetlles esdevinguin
Mel vellutada i bes als
llavis i abraçada corresposta,
On la soledat se senti
estrangera com una germana.