Basílica (Melorepte202)

Amb el record de la vainilla i el rosec de l'espera,
Han travessat el llindar vuit dones i una innocència,
Abans d'aparèixer el sol del sud de la teva presència,
Que les matinades han envoltat de desig des de la primera.

Amb el cúmul de mots deixat a l'espai, ja no s'ajorna
Aquest foc terrible que abrusa els llavis, el pinacle
Perdut en la basílica del teu cos de miracle:
Pendent avall, el pes, amb la promesa de l'ascensió, se suborna.

I no hi ha crucifixió ni ciris ni penitència
En la temptació més terrenal, inundació i receptacle
On han de confluir rius i mars i torrents de saliva.

Només la desmesura controlada que em miris i no sigui la darrera
Vegada que l'alba m'ofereix la vida quan retorna
Amb el teu somrís, abim i argolla que m'aferra i em captiva.

Heliòpolis

Besar-nos com si només tu i jo existíssim

En aquest món que he bastit en el teu ventre

I abraçar la penombra és saber que el centre

Dels somnis s'abasta en un segon brevíssim.

Encetar la deu dels llavis és sofrir

La set infinita, que avui es perpetua

En contemplar d'aprop ton ànima nua,

I deixar els fruits d'Eros a mans del destí.

Besar-nos amb la fam que mai no s'aparta

De les nostres dents en la ciutat del sol

És haver per primer cop el nom de l'aire.

I impregnar-me, per fi, de la teva flaire

És bleixar bocins de vida i de consol

I evitar l'ofec de desitjar estimar-te.