En complir els trenta-cinc, ens
adonàrem, ell el primer i el més perplex, que els anys no només
transcorrien, sinó que se sumaven a aquella còrpora adulta tot
embolcallant un cervell negat a créixer. Llavors, ja no dubtàvem
d'anomenar pel seu nom aquell tarannà irresponsable i narcisista,
rebel i colèric. Ell, per la seva banda, continuava vestint roba
d'adolescent, amb les sabatilles esportives de colors llampants i
elèctrics o les malles d'elastà, mentre es tenyia els cabells
blancs, que delataven el pas del temps per a ell.
Patíem en silenci durant cada nou
aplec, perquè aquella dèria malaltissa de no voler reconèixer que
la joventut marxava dels seus membres ens semblava tan antinatural
com dolorosa. I l'entabanàvem amb afalacs i floretes perquè no
s'adonés de la nova arruga al rostre o les bosses blavenques que se
li perfilaven sota els ulls. Fins que ens va proposar viatjar a Dover
en unes vacances conjuntes; així ens ajuntàvem tots els antics
alumnes de la Universitat i repetíem el viatge de final de carrera
de tretze anys enrere i retíem homenatge al grup musical que ens
acompanyava en les llargues hores d'estudi i de preparació de les
tesis corresponents.
Contemplàvem l'espectacularitat dels
penya-segats i l'extensió ingent de mar, en ple Canal de la Mànega,
i ningú no va parar esment en els seus moviments. Subreptíciament,
s'havia anat acostant a la vora del precipici i, quan el separaven
d'ella una desena escassa de metres, començà a córrer com un
esperitat i obrí els braços. La trajectòria descendent ens agafà
desprevinguts a tots, també a ell mateix, per la ganyota
d'astorament que se li dibuixà a la cara. Aquell dia atziac vestia
completament de verd, a excepció de les botes de color marró.
Talment com Peter Pan, o com aquella síndrome que se l'havia
apoderat del tot.
#viernescreativo
