Ho sé, no et trec del meu cap, i
tampoc no ho intento. És un esforç més gran aquest oblit que anar
amuntegant souvenirs i imatges del nostre París. La Tour Eiffel
sempiterna i omnipresent, les Champs-Élysées traçats amb
tiralínies infal·libles i perfectes, i tu i jo, amb la fam de mil
amants als llavis i als ulls, que no ens adonàvem de res ni de
ningú. Qualsevol racó era bo per aturar-te el pas i invadir-te.
Sempre ens quedarà París, deies amb un to fúnebre i malenconiós,
quan els diners i l'entusiasme escassejaven, degut a aquest parell de
maleïdes crisis. L'econòmica i mundial, i la sentimental i
particular. Per uns instants, vaig oblidar el Pont Neuf, les
llambordes i el Seine, l'Opéra, el Sacré Coeur, inclús els jardins
de Versailles. En veure't amb les maletes a les mans i els armaris
buidats de les teves pertinences, la demència es va apoderar de mi.
Han passat tres mesos d'aquesta darrera
escena i continuo pensant-te, malgrat els maldecaps que m'ha provocat
la teva fugida. La policia encara troba massa punts foscos en les
teves raons, tampoc no sé amb qui havies xerrat de les nostres
diferències. Tot i així, encara guardo tot allò que ens lliga amb
la capital francesa. I t'escric cada setmana. Com si fossis lluny
però propera. A la llibreta i amb el bolígraf que vas regalar-me,
on s'hi perfila la piràmide del Louvre. I, nit rere nit, rego les
buguenvíl·lees mentre reso per la teva ànima. En aquell racó de
jardí que ningú no ha pensat d'escorcollar.
Teu sempre, i per sempre.
#viernescreativo
