Quiet signe de vida.
Creix l'arbre, encara.
31/12/11
28/12/11
Malencònica letícia (Niporepte6; 4)
Quanta tristesa
Oculta en la letícia
De la nevada!
Passos plumbis segueixen
L'home sol; l'acompanyen.
Oculta en la letícia
De la nevada!
Passos plumbis segueixen
L'home sol; l'acompanyen.
27/12/11
Botànica (Niporepte6; 3)
Peus que arrabassen l'aura
Del teu somriure.
Com flors que han de marcir-se
Abans que es descobreixin.
Mirífica innocència (Minirepte23)
—Llavors, això dels Reis d'Orient és una mentida que us vau inventar el pare i tu?
—Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
—Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
—Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
—I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
—Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
—Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
—Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
—Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
—No, reietó, tot una llegenda.
—Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
—D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
—...
—Sí, fillet, i ara que ja tens vuit anys hem pensat que va sent hora que ho sàpigues. Mica en mica cal anar perdent aquesta innocència que caracteritza als nens i començar a aprendre de ser adult.
—Però, i tots els regals que he anat rebent, cap d'ells ha estat portat per un Rei Mag?
—Ni camells, estimat, ni la fressa dels patges en deixar els paquets.
—I com pot ser això, mare? Si semblava que els olorava fins i tot...
—Amb il·lusió, tot es pot imaginar, petit. També allò que és, en el fons, mentida. Però és una mentida, una de les que en diríem pietosa.
—Pietosa? Què vols dir amb pietosa, mare?
—Que es diu per no fer mal, perquè somniar és gratuït. I els ulls d'un nen que espera aquesta nit màgica any rere any és impagable.
—Llavors, res de mirra, ni encens, ni or vinguts d'Orient? Ni un estel que guiava tot el seguici reial fins a l'establia?
—No, reietó, tot una llegenda.
—Igual que el que li vas explicar al pare sobre l'Esperit Sant? Allò també era una mentida pietosa d'aquestes?
—D'això... Aquest tema són figues d'un altre paner, Jesús...
—...
La notícia (Repte Clàssic CDXCIII)
La notícia m'enganxa a mitja preparació de les festes nadalenques, que es troben al caure. I, amb més precisió, mentre remoc la discoteca dels pares per trobar els vinils de nadales que hem punxat any rere any.
Som a les acaballes del segle XX. El 22 de desembre del 1999. Amb un fred que s'escola per qualsevol escletxa de les finestres o sota les portes. La calefacció central escalfa tota la casa i l'ambient de la sala on es troben els discs és càlid, agradable. Descalç però amb mitjons, no he de preocupar-me per cap horari, que no he de tornar a l'escola fins després de Reis. De sobte, la placidesa de la recerca es trenca per un truc descomunal i nerviós, sense mesura, que m'espanta i fa que caiguin les fundes que duc a les mans.
A través de l'espiera veig la cara familiar de la tieta Ambròsia. Es mou amb un balanceig constant i ràpid. Dubto abans d'obrir la porta perquè la seva expressió és dolorosa, crispada. Però també em temo que, si no obro, el truc es repetirà. Amb més intensitat encara... Quan obro, el fred de l'exterior ja no és tan cruel com abans de les paraules de la tieta.
* *
Després de vomitar la notícia de la mort de l'avi, la tieta Ambròsia em demana que em quedi a casa, que ella s'encarrega de tot. Ha de telefonar els pares, que són a la feina i nosaltres no en tenim, de telèfon, a casa. I començar mil coses que, dit amb un somiqueig plorós i amb tant de detall, m'atabala i em mareja.
Em quedo sol i, malgrat els meus vint anys, m'empetiteixo fins que torno als primers Nadals de què tinc constància, a la vora de la llar de foc de casa dels avis, entaulats i gaudint d'un sopar tan abundant que prometia no menjar mai més. A l'instant, però, me'n desdeia quan el Tió havia cagat una munió de llaminadures exquisides i temptadores. I les rialles de l'avi quan em feia seure a la seva falda. I com vaig agafar el volant per primer cop amb ell parlant-me ben a cau d'orella. Corríem per paratges que imaginàvem, malgrat no moure'ns del lloc on el cotxe era aparcat...
Encegat pels records, enfilo les escales directe a la meva habitació. Vull enclaustrar-me durant el temps que faci falta. Fins que expulsi aquesta ràbia que em rosega les entranyes. Remoc la meva discoteca personal, sense vinils però amb cassets i discs compactes moderns. I trobo el que busco per a aquest moment. El primer disc de Pain Of Salvation. La seva portada em desassossega des de sempre. Però no tant com les paraules de la tieta Ambròsia.
Introdueixo el disc a la cadena de música i apujo el volum. ! (Foreword) comença amb contundència. Em deixo caure damunt del llit perquè l'Entropia em doni la benvinguda i les llàgrimes arribin amb més força. Tinc clar que no es punxaran nadales a casa. Avui ja no.
Som a les acaballes del segle XX. El 22 de desembre del 1999. Amb un fred que s'escola per qualsevol escletxa de les finestres o sota les portes. La calefacció central escalfa tota la casa i l'ambient de la sala on es troben els discs és càlid, agradable. Descalç però amb mitjons, no he de preocupar-me per cap horari, que no he de tornar a l'escola fins després de Reis. De sobte, la placidesa de la recerca es trenca per un truc descomunal i nerviós, sense mesura, que m'espanta i fa que caiguin les fundes que duc a les mans.
A través de l'espiera veig la cara familiar de la tieta Ambròsia. Es mou amb un balanceig constant i ràpid. Dubto abans d'obrir la porta perquè la seva expressió és dolorosa, crispada. Però també em temo que, si no obro, el truc es repetirà. Amb més intensitat encara... Quan obro, el fred de l'exterior ja no és tan cruel com abans de les paraules de la tieta.
Després de vomitar la notícia de la mort de l'avi, la tieta Ambròsia em demana que em quedi a casa, que ella s'encarrega de tot. Ha de telefonar els pares, que són a la feina i nosaltres no en tenim, de telèfon, a casa. I començar mil coses que, dit amb un somiqueig plorós i amb tant de detall, m'atabala i em mareja.
Em quedo sol i, malgrat els meus vint anys, m'empetiteixo fins que torno als primers Nadals de què tinc constància, a la vora de la llar de foc de casa dels avis, entaulats i gaudint d'un sopar tan abundant que prometia no menjar mai més. A l'instant, però, me'n desdeia quan el Tió havia cagat una munió de llaminadures exquisides i temptadores. I les rialles de l'avi quan em feia seure a la seva falda. I com vaig agafar el volant per primer cop amb ell parlant-me ben a cau d'orella. Corríem per paratges que imaginàvem, malgrat no moure'ns del lloc on el cotxe era aparcat...
Encegat pels records, enfilo les escales directe a la meva habitació. Vull enclaustrar-me durant el temps que faci falta. Fins que expulsi aquesta ràbia que em rosega les entranyes. Remoc la meva discoteca personal, sense vinils però amb cassets i discs compactes moderns. I trobo el que busco per a aquest moment. El primer disc de Pain Of Salvation. La seva portada em desassossega des de sempre. Però no tant com les paraules de la tieta Ambròsia.
Introdueixo el disc a la cadena de música i apujo el volum. ! (Foreword) comença amb contundència. Em deixo caure damunt del llit perquè l'Entropia em doni la benvinguda i les llàgrimes arribin amb més força. Tinc clar que no es punxaran nadales a casa. Avui ja no.
26/12/11
Clemència (Melorepte173)
Només podem estimar
incondicionalment
allò que no hem triat
V. VILLATORO.
incondicionalment
allò que no hem triat
V. VILLATORO.
Delitós per ofegar-me en el glop de mar
Dels teus ulls, sé que el fred no durà mai el teu nom.
Menteixo, mentre deixo enrere l'encanteri dels xàfecs,
A l'atzar perquè em porti de nou el teu rostre
En aquesta nit ferma i erma que és el món sense tu.
I no obtinc misericòrdia enlloc; res de clemència
A les mans, que arribi per un descuit d'un avar
Déu que no sé quan es manifestarà ni com.
I creix l'ombra pregona en la sima més profunda
Que és l'ànima meva, carregada amb plom i tràfecs.
I sóc tristesa i solitud, melangia per esguardar un nou llostre
Al teu recer, llàgrima que l'embat del vent no s'enduu
Abans que caigui al pou de necessitar-te, que m'inunda.
23/12/11
Andròmina (Niporepte5; 3)
Per poder volar sobre
De l'harmonia.
I de sobte t'adones
Que ets fràgil, home feble.
22/12/11
Dècada (RPV197)
Si ell em marca el camí, ja no puc perdre'm
Ll. d'A. G.
Ateu de qualsevol Déu, m'has fet devot
Del santuari dels teus llavis en espiral,
Del rosari de delícies que fa immortal
La vida i la llum, l'esplendor del Sud i el mot.
I la muntanya esdevé turó i es coneix l'ignot
Abans d'aprofundir en els traços del cristall
Trencadís que mena al camí que duu a la vall
Del teu ventre, la pausa necessària per a tot.
I sóc romeu que busca la claredat d'un senyal
Entre pedres i fondalades, amb signes evidents,
La brúixola que guia i il·lusiona i orienta.
I, embolcallat pel desig de sentir les teves dents,
Vaig vers un amor ver amb la pregunta ferma com un mall:
Quanta passió guarda una dècada, quan de foc s'alimenta?
20/12/11
Nèmesi (Niporepte4; 3)
Tindrà el regust metàl·lic
D'un doll de llàgrimes.
L'espasa eixorca l'hàlit,
Com la sal en la terra.
Diàspora (Melorepte172)
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca
S. ESPRIU.
la rara rosa blanca
S. ESPRIU.
Per guardar somnis i amputacions,
La crisàlide d'emocions
Que retornen avui, perquè no plori
El cor, d'una diàspora -el desori-
Interior on les il·lusions
Són miratges en el desert del viure,
La fantasia que la fosca lliura
Al balç, el vidre que escorxa la sang.
I en les venes segueix el gra de sorra,
L'engruna rude de saber-se fang,
Aquest rosec que en lustres no s'esborra
I esdevé home. Per somniar en blanc
Solament cal l'ivori d'una torre.
19/12/11
18/12/11
Ràfegues (Minirepte22)
i la boira és fidel com el meu esperit
M. TORRES.
M. TORRES.
L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea voler-se estalviar els peatges abusius del túnels de la C-32, i agafar el traçat ple de corbes amb ràfegues de vent constants és l'afegitó d'aquesta boira que persisteix dia rere dia i que no escampa. Potser avui... Malgrat tot, els seus pronòstics personals no són gaire esperançadors perquè es tenyeixen amb el seu tarannà depresiu i, inclús, pessimista que sempre l'ha caracteritzat. Des que té ús de raó i memòria per recordar-ho...
L'Eustaqui és aprensiu, un xic hipocondríac i, segons la seva dona, controvertit dins de la seva introversió. Perquè rarament se'l convenç al cent per cent si no ho veu clar des del bell començament. Però si alguna cosa se li fica entre cella i cella... I aquesta boira no ajuda a treure's del cap una idea que li ronda massa vegades els darrers dies... Un clàxon potent, l'embalum d'un camió que gairebé frega el minúscul turisme que condueix, un gir a la dreta després del cop de volant per esquivar l'ombra d'una corba inesperada. Aquestes sorpreses el desperten dels pensaments. Per això també, intueix que avui tot plegat és una suma de despropòsits. Des que ha posat el peu a terra.
L'Eustaqui s'adona aviat que no ha estat bona idea llevar-se avui en topar contra el mur de protecció i notar com el vehicle cau al buit, penya-segat avall. Ni que hagi demanat cita, en secret de la dona, per treure's la boira dels ulls a la Clínica Barraquer.
Consciència (o Indústries vàries)(Repte Clàssic CDXCII)
Per la seva complexió, ningú no diria que la Lídia tot just ha complert els setze anys. I menys ara, vestida amb una roba tan extremada que deixa ben clar el desenvolupament generós i voluptuós de la seva anatomia. Espera que la bona fortuna l'acompanyi i que no hagi de tornar a peu a l'hotel on s'allotja la resta de noies. S'ha arriscat massa, ho sap, però li havien parlat tant i tan bé d'aquella discoteca que no ha pogut evitar la temptació. Malgrat trobar-se enmig d'un polígon industrial, on l'activitat que menys s'hi dóna a aquestes hores és la industrial.
Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.
Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.
Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.
Passa llista als nois que ha besat durant la nit. No en sap gaires, de noms. Només ho ha fet per diversió i per combatre els efectes de la primera borratxera, sense buscar res seriós entre llavis famolencs i dits àgils. El recompte és una mera distracció, perquè l'Isaías no apareix per enlloc. Ell és qui l'ha duta fins al polígon i ell hauria de tornar-la a l'hotel. L'Isaías n'és el grum, un noi efeminat que coneix bé aquell local. Allà sempre hi va de cacera, segons les seves paraules. Però la Lídia no ha patit en cap moment: les intencions d'ell no són aprofitar-se d'ella, sinó que busca espècimens del seu mateix sexe. També són paraules d'ell.
Mira de nou el rellotge. Passen trenta minuts de l'hora convinguda. I no li estranya el retard, havent vist amb quina bona peça marxava als lavabos l'Isaías. Tot d'una, però, se sent alleujada en veure una cara familiar entre la gentada que surt de la discoteca en aquell precís moment. Alça un braç i mira cap al jove fornit que destaca de la gernació per la seva alçada i l'amplada de les seves espatlles. És l'Óscar, l'argentí que ha conegut a l'hotel, tot just arribar. La veu i li sembla reconèixer-la perquè se li acosta amb un somriure ample. L'abraçada i el petó als llavis és el preludi del que vindrà. La conversa conté picardia en dosis elevades, que ell també segueix sense dificultats. Sap que no té l'edat que aparenta el seu exterior, però a l'Óscar no sembla importar-li massa. I ella que es deixa atacar, ara que l'alcohol l'ha descontrolada i l'ha desinhibida del tot.
Pensa que potser hi ha hagut un cert malentès en la seva petició per acompanyar-la a l'hotel en veure's enduta per un vertigen irracional. S'observa entrant dins del cotxe de l'Óscar, arribant a l'hotel i, enmig d'un silenci sepulcral, entrant en la seva pròpia habitació. També, tot d'una, nota com les mans de l'Óscar la despullen completament i, en penetrar-la amb una celeritat suau, l'envolta el pànic de la consciència de saber que la corpulent silueta que ha aparegut en la cambra és la de Dmitri Szitrav que, sense esforços, acaba amb la vida del professor de ioga argentí. Amb la mateixa consciència que sap que aquelles mans màgiques quan toquen el violí la mataran també.
15/12/11
Ràpides mandíbules (Niporepte3; 3)
Endins arrela
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.
El deixeble de l'aigua
En letargia.
Amb ràpides mandíbules
Constants masega el ferro.
14/12/11
13/12/11
Voràgine gastrònoma II (Relats conjunts)
[m.j.e.b.]
I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.
I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.
I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.
I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.
I callaràs en el regne que t'he erigit amb paraules enceses,
I esperaràs l'ímpetu del mossec i el cove ple de somnis de la lluna,
Com si no haguéssim de deixar a la plàtera ni una sola engruna
De minestra de besos i de carícies, sense mirar guanys ni despeses.
I contemplarem la pell carbassa del capvespre que desvetlla el cos,
I sabrem que falten hores per fet minvar la fam i la flama,
El ressò del tornaveu que, amb dolça insistència, reclama
Llambordes per construir camí, experiència i flors contra els plors.
I serem l'inici sense fi, l'infinit que abarca el món
D'uns llavis amb l'avidesa immortal de l'insaciable moribund,
La il·lusió per la collita diària i la polpa del codony.
I callaràs perquè el silenci ordeni el caos que confon
Un jaç de braços i boques que lluiten per arribar al punt
Just de devorar-te mentre creix el desig, saliva que et llepa sencera.
Relats Conjunts
12/12/11
Voràgine gastrònoma (Relats conjunts)
[m.j.e.b.]
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.
Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.
Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.
La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.
Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Devora'm i sabré quin plaer em transmeten les teves dents
Fetes per a assaborir la meva carn delitosa de tu.
Mastega'm i ensaliva cada partícula del meu cos,
Escalfa amb la lentitud dels fogons la ració que vulguis
Menjar de mi: tot centímetre que puguis recórrer és teu.
Què necessites? Paelles, cassoles, estris de tota mena et posaré
A l'abast per a facilitar-te la tasca més austera, la d'assaborir-me
Tendrament sense pausa ni limitacions, com desitgem.
La taula és parada ja fa estona, però els llençols encara
Criden els nostres noms. Però cal saber vigilar les torrades
Mentre em masegues els llavis i em mossegues el coll.
Vine, acosta't on el marbre queda lliure d'entrebancs: sabràs
El gust gràcil de la serenor fugitiva en escolar-te silenciosament
On la fruita vària destorba la dolçor dels teus mugrons.
Gastronomitza'm mentre es prepara el desdejuni,
Potser després no podrem tastar les torrades carbonitzades...
Relats Conjunts
11/12/11
9/12/11
Elegància magnífica (Repte Clàssic CDXCI)
El Palau de la Música es vesteix amb les millors gales per acollir el concert d'aquesta nit. El programa és exquisit per a les persones enteses en la matèria. Amèlia Pàvlova interpretarà els Concerts per a piano i orquestra número 26 i 24 de Mozart. Els que sempre ha preferit per harmoniosos i bells. Sec en una butaca discreta, barrejat entre el públic, per no provocar rumors i passar desapercebut per a tothom. La barba, que m'he deixat créixer, ajuda a no ser reconegut.
Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.
Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.
La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...
Quan l'Amèlia apareix i tota l'orquestra la rep dempeus, el públic fa el mateix i sento com ressonen els aplaudiments pertot el Palau. És un instant ple d'emoció. És el primer cop que presencio una actuació d'ella d'ençà del divorci. El seu rostre, radiant però amb un bri de melangia al fons dels ulls, no ha canviat. Tampoc s'hi endevinen seqüeles de la meva decisió d'engegar a dida deu anys de matrimoni exemplar. Sé que no l'ha entesa encara. Per injusta, per inesperada, per sorprenent. Seu davant del piano i la resta de músics ho fa també després d'ella. Sento el silenci que regna en el recinte, un estossec típic o un esternut dels que mai no falten, també.
Fins que la batuta del director de l'orquestra no indiqui els compassos, cap instrument no sonarà. I l'Amèlia esperarà que acabi la cadenza introductòria per desplegar el seu art, el que va encisar-me des del començament, en conèixer-la. Amb la meticulositat que la caracteritza i l'elegància que magnifica el seu tecleig, plasmarà la bellesa composta pel geni vienès sense esforços aparents. I el públic no s'adonarà de les hores de treball i de repeticions monòtones que han calgut perquè la partitura sembli un joc d'infants perfecte. Observo les seves mans. El missatge que transmeten és de seguretat, i cada moviment executat no conté errors.
La potència de l'orquestra en el pas de l'allegro al larghetto em desvetlla dels pensaments. Estic sentint una nostàlgia insuportable que no havia imaginat. Decideixo marxar abans que els ulls se'm neguin de llàgrimes i ja no pugui veure les mans de l'Amèlia damunt del piano. I perdi el compàs de la composició i el gust pel seu art. Aquest art que va encisar-me des del començament, en conèixer-la, i que, en secret, he hagut d'anar renunciant. I, amb aquesta renúncia, hi ha una decisió injusta, inesperada, sorprenent, covarda... Perquè la sordesa ja fa mesos que s'ha agreujat i és irreversible. I aviat serà total, incorregible, com certes pors...
8/12/11
Insípida dedicatòria (Minirepte21)
Després de vint aniversaris sopant junts, la rutina s'ha trencat. No cal dir que avui es nota que l'àpat l'he cuinat jo. És una menja insípida i tan allunyada de la idea que tenia del plat que, a hores d'ara, ja em penedeixo d'haver-ho intentat. I, el més greu de tot, d'haver-ho consumat.
No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.
Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.
No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.
Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.
7/12/11
Blasfèmia (Melorepte171)
Allunyar-se la vida sobtadament
És una llosa tan pesada i feixuga
Que esperar el darrer bes ja no consola.
Potser ajuda la pregària, de cadència humana,
Fins a fer tangible l'immaterial,
Però cal alliberar els pulmons de l'ofec
Blasfem, que malmet, de dependre d'una rèmora.
Hi ha prou fondària per enterrar els malsons
A les simes de l'oceà de voler viure lluny
De cadenes i de fal·làcies, de presons obscures
En l'ànima que la creença i l'encens empudeguen?
Enyorar-Te en majúscula com qui viu en silenci
És adonar-me, Déu meu, que no em pertanys.
6/12/11
Funàmbula transparència angèlica (RPV196)
ese ángel es el peor de los dragones
J. E. CIRLOT.
FUNÀMBULA
La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.
I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.
I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*
TRANSPARÈNCIA
Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.
L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència
El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*
ANGÈLICA
Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?
Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.
Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.
* * *
J. E. CIRLOT.
FUNÀMBULA
La recerca de l'àngel és la corda flèbil
Del dèbil equilibri i la soga ferma al voltant del coll,
Que asfixia i dóna vida alhora.
I sóc funàmbula existència que gira al ritme
Del caprici d'un joc diabòlic fet de foc i de gel,
De lentitud i de velocitat extremes.
I el temps transcorre i acaba abans que me n'adoni...
*
TRANSPARÈNCIA
Mira'm endins de l'ànima; hi trobaràs la límpida
Aigua cristal·lina del doll més clar que desitges,
El camp de sitges per omplir de somnis, de paraules,
De vivències, la transparència que anheles.
L'oferiment de calidesa contra la impia intempèrie,
Envers la bufetada de l'huracà, que vol tombar-te,
I el guariment de ferides i de records que et desvetllin,
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
El teu repòs també. I descendeixo abans d'hora
Als Inferns de l'absència teva, al silenci lluny de la veu,
Del cor net d'immaculada puresa que glapeix en el teu pit,
I he de calmar l'ímpetu de voler recórrer amb impaciència
El camí que ens separa a contratemps, el cànem que lliga desig
I empara el trontoll. I pregunto, per evitar la temptació de la pell
Teva: Esdevindràs estàtua de sal si goso mirar enrere?
*
ANGÈLICA
Guardes al fons de les oceàniques pupil·les el dimoni
Que em roba el descans? O l'he conegut en besar-te els llavis?
Àngel a l'abast del món i escàpol, tristesa bella, llàgrima i rialla,
La nit ha arribat i resto entre el descuit de seguir recordant-te
I els límits de la recerca més febril, mentre el buit em crida.
Clou-me les parpelles i et veuré amb més claredat, seguint
Els teus passos dins del laberint del teu encís, fins trobar-te.
* * *
2/12/11
1/12/11
Extravagància endèmica (RPV195)
Carrers i llars i les transforma en rònegues tessel·les d'un mosaic
Que ha de segellar llavis amb el silenci d'un Paradís escàpol, laic?
I fins al llindar arrossegaràs pedres per engrandir la favela
-Una esperança que no subsisteix més enllà d'una vida de gos, orba
Pupil·la cega que vigila l'argila, imatge i semblança de Déu,
I els braços estesos d'un monòlit emparen el no-res, la veu greu
D'un prec que cau a fons perdut, la xavalla que no sobra ni destorba-.
On s'és vist el plor esdevingut moneda de canvi per a la carn,
L'home fet bèstia de càrrega, mercenària idolatria que sotja i jutja?
I fins que els límits et freguen la pell no atures el deliri del vagareig
-El coure i el plom, la pólvora i l'escarafall embolcallant l'escarn,
L'iris que pesa endins perquè no et giris i tresquis directe al sutge
D'un pa que no combat la fam d'una pobresa que miro i mai no veig.
30/11/11
Clarícies (Melorepte170)
[m.j.e.b.]
Dolç com el nèctar de la vida que m'ofrenes
Sense presses, llar de xiuxiueigs i carícies,
He retingut en l'esperit meu, amb les clarícies
Del retorn, el pes lleuger de les teves cadenes.
I callo per cercar en els mots les teves resquícies,
I ets frec de cordes, rosari que compta denes
D'enyorança per sentir els llavis que emplenes
De foc de joia, d'avarícia per la deu de les delícies.
Dolç com un glop d'aigua enmig del desert, regiro
Cada racó del meu llit per recuperar l'escalfor
Abandonada entre els llençols, avui que albiro
El demà més proper, l'arribada de la primavera.
I ets la lletania i l'esperança d'una espera
Que palpa, al fons del túnel, la llum i la claror.
24/11/11
Paràbola (dibuixet)
[m.j.e.b.]
Pots endevinar la paràbola del cor
Si segueix la sinuosa séquia del teu ventre,
On sóc pelegrí que s'atura en el repòs de la cabana?
Pots saber quant resisteix la melangia que mor
En aparèixer el teu somrís, mentre
Busco entre la boscúria -i la trobo- una clariana?
Pots controlar el delit pel teu cos de ginesta,
Raig de sol en un matí on el record crida
El teu nom, l'aroma, el tacte, el temps volàtil
Quan és immòbil, i jo trencadís, de porcellana?
Digues, ànima bessona, pots teixir la vesta
Dels teus besos al voltant de la meva vida,
La murtra, l'encens, el goig, filla d'Ana,
Per oblidar l'amargor de l'adéu, la dolçor del dàtil?
Lúmina (Minirepte20)
Imagina, Llum, que el món desapareix i l'has de crear de nou, com si fossis una deessa. Què hi retornaries del món que coneixes? Què eliminaries i oblidaries per sempre? Ets omnipotent, si tens imaginació.
Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...
T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...
*
Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...
Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...
*
Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...
Suposo que primerament seria la Mar perquè esdevingués el centre d'aquest nou món, on alliberar-se de la realitat i poder somniar. I tot seguit, l'horitzó i les carenes per poder refer viaranys i sendes i avançar enllà sense límits. Deixem ocells? Mamífers? Tots els animals existents ara i els ja extingits? Millor aquesta darrera opció, Llum, no creus? I l'amor, la felicitat, la serenor, la pau i la vida en general sense les coses dolentes que nosaltres mateixos hem creat. Ni les presses, que tot ho contaminen...
T'atreveixes a imaginar més? Ara que la teva infantesa és la perla de la felicitat en el joiell del meu cor...
Veus? Els núvols suren pel cel carregats d'aigua. I no saben quin rumb els farà portar el vent. I malgrat tot, es deixen estirar cap al desconegut, en plena muntanya o enmig del desert. Amb una destinació ignota, que sembla que ni el vent la sàpiga. I nosaltres, mers observadors d'aquest fenòmen, només podem meravellar-nos de les formes que creen aquests dos elements aparentment tan diferents, com poden ser l'aire i l'aigua. Esdevinguda vapor, l'aigua sap deixar-se acaronar...
Apropa't, Llum, i veuràs la immensitat de la Mar quan el sol l'escalfa lentament i la converteix en núvol...
Aquí torno a ser, rellegint aquests esbossos que encara no he pogut enviar. Et sé endins meu, Llum, tan endins que ets part meva: la meva ànima, la meva il·lusió. I tinc cura dels teus pensaments i de la teva creixença. Fins i tot ara, que encara ets idea, fonament, sense poder avançar... Encara no pots...
23/11/11
Màscara (Melorepte169)
If you want a lover, I'll do anything you ask me to
And if you want another kind of love, I'll wear my leather mask for you
Leonard COHEN
And if you want another kind of love, I'll wear my leather mask for you
Leonard COHEN
Que pul·lula per abastar el temps favorable,
Un amor que s'alimenta dia rere dia amb tendresa.
Un indici, un capvespre plàcid com respirar,
Un ajut per caminar endavant malgrat l'enyor,
Un somriure que reviscola la primavera del cos.
Això és tot. Quan sento la carícia abans que arribi
A solcar la pell de delícies i de milers l'alternatives,
Quan gaudir del sol permet diferenciar la bellesa d'allò
Que és extraordinari al fons d'unes pupil·les plenes de vida.
Quan les paraules que he de pronunciar són retalls
D'un desig constant, quan córrer cap a la mar és voler
Apropar-se més aviat als llavis que arrelen els besos,
Mentre servo del món el nostre amor rere la màscara feta de tu.
22/11/11
Enigmàtica, críptica (RPV194)
Has sotjat de forma directa els ulls de la divinitat, avui,
I t'ha explicat històries dolces plenes de penúria, o el destí
Té la necessitat d'assolir una fita tan bella com els teus ulls?
Enigmàtica pupil•la, plaer de dona que ha de travessar
Llindars ignots per saber que, més enllà, no hi ha llavis
Ni avidesa folla per caure en el pou sense fons de la carn,
T'ha parlat la veu invisible de la desesperança, potser?
Calles, silenci del rostre més fràgil, porcellana i poncella,
Perquè les paraules són massa fosques aquesta matinada?
O, tal volta, has crescut per fugir després del comiat absent?
Mirada críptica, vetes cada pas que camino per aproximar-me
Al teu misteri i conèixer cada sentiment que et forma la figura?
O t'escudes en la mudesa perquè encara no tens les respostes a tot?
16/11/11
Poètica tòxica (Repte Clàssic CDLXXXIX)
Verrà la morte e avrà i tuoi occhi-
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.
[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]
Cesare PAVESE.
questa morte che ci accompagna
dal mattino alla sera, insonne,
sorda, come un vecchio rimorso
o un vizio assurdo.
[Vindrà la mort i tindrà els teus ulls
aquesta mort que ens acompanya
des del matí fins al vespre, insomne,
sorda, com un vell penediment
o un vici absurd.]
Cesare PAVESE.
En Serapi Fonoll vol ser poeta. Amb 18 anys i amb tals ínfules literàries, ha llegit i llegeix amb avidesa tot poemari que li cau a les mans. Només ha fet una excepció en topar amb Cesare Pavese. Perquè s'ha adonat que, enmig de la foscor depressiva d'una vida torturada, pot entreveure's la llum i l'èxtasi del Poeta majúscul, capaç de crear versos tan bell i emotius per interessar-se no només en la seva obra íntegra, sinó també en la seva biografia.
27 d'agost. Nit xafogosa i clara d'estiu en una contrada enretirada i aïllada penedesenca. En Serapi s'ha endinsat en el bosc solitari en què hi regna un silenci calmós només destorbat per la pinassa trepitjada i carrisqueigs de grills a la vora. Més enllà, el remor sord del trànsit d'una autopista no trenca la màgia del moment. Respira fondo i s'omple les pituïtàries de l'aroma silvestre de la resina i de la humitat provocada per la baixada de la temperatura. Ha pensat en tot, també en aquesta frescor nocturna. I s'ha endut, dins de la motxilla, una jaqueta de punt teixida per la mare, en ocasió del seu darrer aniversari.
També hi té els setze pots de somnífers que ha comprat en setze farmàcies diferents, fora del seu poble, per no despertar sospites. Els ha dissolt en aigua, a casa lentament, perquè sigui més fàcil la ingesta. Tot està ben calculat, pensa. També la data, en què es commemora el suïcidi de Cesare Pavese. Fins i tot ha escrit un últim poema per acomiadar-se dels seus, i demanarà disculpes en un full en blanc, igual que l'anotació final del poeta piemontès. No ho farà en un hotel sinó entre pins i bestioles diverses, en un paratge igual de solitari. Ni després d'una trucada desesperada a la seva amant, això perquè no en té. S'ha inventat un afer, un amor platònic amb la Marta Geneta, la noia més arrogant de la classe i la més oposada a les seves idees poètiques. I és a ella, alhora que també a un Déu en què no creu, però sempre queda bé esmentar-lo..., que li dedica uns versos, que deixa ben visibles perquè els trobin quan descobreixin el seu cadàver.
-A Marta Geneta, amb passió idòlatra-
Déu meu, totpoderós, cec, sord, mut,
mira'm, escolta'm, parla'm; ara
que moro vull el teu ajut,
el teu pit, que mai no m'empara.
De nou, l'Esperança he perdut,
mes veig la meva mort més clara.
Mor la flor de la joventut
i la senectut viu encara.
Fill de la tristor i del dolor,
he sembrat la morta llavor
de la vida en el camp de la recança.
Morirà el batec del meu pit,
omplert amb la veu de l'oblit,
avui que la fugaç Ombra s'atansa.
Dimarts, 27 d'agost de 1996
Està satisfet del dramatisme d'aquest sonet, de la rima i del còmput sil·làbic. De l'endreça ben visible i de les majúscules en paraules clau, que hi fan patxoca. Somriu i treu el pot amb la barreja tòxica i blavenca. La nit és clara, a la lluna li queda un dia per al pleniluni. I en Serapi s'adona de tots els detalls que l'envolten. Els pins formen figures fantasmagòriques que l'espanten lleument. Però comença a beure sense immutar-se. Els primers glops són amargs i ha d'aturar-se per evitar l'estossec. Però escura el contingut immediatament, amb ganyotes estrafolàries pel seu gust tan intens i violent.
S'ajeu i espera. L'efecte del contingut de les píndoles serà ràpid perquè la quantitat és important, una sobredosi diria ell... Pensa per distreure's i no tenir idees de penediment. Pensa en la Marta i en que, realment, no sent res per ella, ni un simple enamorament d'adolescència. És un afegitó per donar versemblança a l'emulació dels passos del seu poeta predilecte. Pensa en futbol, en la mala ratxa del Barça, que ja dura quatre temporades i en la possibilitat que acabi aviat. Han fitxat en Louis van Gaal... i tot pot ser...
Però no vol tenir cap idea de futur, que tot acabarà avui, en breu. Escolta els grills, cada vegada més apaivagats. No és que ells parin, sinó que la seva oïda comença a velar-se, com la resta de sentits. S'endormisca i se sent roncar, amb la ment en blanc, no vol recordar res més. I els versos de Pavese li tornen al cap. Vindrà la mort i tindrà els teus ulls... A quins ulls s'ha de referir ell, que no ha sentit amor per cap dona, encara? Ha fingit amors,però no ha sucumbit als braços de cap fèmina, ni als seus llavis deliciosos, tampoc a la flor del seu ventre. Plora, no se n'adona, però plora. Li cauen llàgrimes enmig de la somnolència provocada pels comprimits, un segon de lucidesa que l'astora i fa que obri els ulls de nou.
El cel fosc i poc estelat, degut al resplendor de la lluna, damunt d'ell. Se sent sol i crida. Xiscla el nom de la seva mare, però ningú no l'escoltarà. És lluny de qualsevol casa. Agafa aire de nou per tornar a xisclar i sent els llavis entumits. Els sons que surten de la seva gola esgarrifen i són difícils de reconèixer. Els grills han callat, els cotxes circulen amb la mateixa velocitat, però en Serapi ja no aconsegueix discernir els sons. Quan vomita sobre de la motxilla ho fa amb força i sense consciència del que està fent. El vòmit és calent i blavós, àcid i desagradable. El paper queda xop, la tela impermeable de la motxilla també. S'aixeca del terra i, al cap d'uns segons, un nou espasme l'encorba i treu més líquid blavós de l'estómac.
Es calma la violència d'expulsar tot el somnífer, i ara té ganes de tornar a casa, d'allitar-se i de sentir l'escalfor dels llençols i la suavitat del coixí. I despertar al matí amb el reny de la mare perquè és tard per mandrejar al llit. I somriurà en obrir els ulls i saber que, darrere de les persianes, s'hi amaga el sol. Tornarà a casa amb dificultats, sigil·losament perquè no el vegin amb aquesta fila. I potser escrigui sobre aquest episodi quan estigui preparat. Mentrestant, però, buscarà enamorar-se d'una dona que l'estimi, escriurà poemes sentits i intentarà gaudir de cada dia com si la vida li hagués ofert una segona oportunitat. Admirant Pavese, però sense obsessionar-se per cap altra biografia excepte la seva pròpia. Potser així esdevingui poeta de veritat...
Aromàtica (Relats Conjunts)
[m.j.e.b.]
Olor de codonys pertot arreu. Has sentit que la tardor costa que arribi enguany? Però, tot i així, prepares amb parsimònia i impassibilitat tots els ingredients per obtenir un codonyat deliciós. T'observo. Fa massa dies que som junts, en silenci, aquest silenci que arriba després d'anys de convivència, recolzat i reforçat pel puntal d'un amor que no s'ha esquerdat en cap moment.
Les teves mans. Àgils, destres, ràpides. Les taques del pas del temps, la magresa del teu cos, cada vegada més evident, els teus llavis que acompanyen els moviments del ganivet mentre pela i trosseja la fruita. Em vénen ganes d'envoltar-te la cintura i xiuxiuejar-te que et trobo preciosa, com les primeres vegades que ens reuníem, durant el festeig. Si em miressis ara, m'ho veuries a l'esguard.
S'impregna la pell de la fruita que manipules. Tota tu quedes plena de dolçor, aquesta confitura que els mesos no malmeten perquè la protegeixo i en tinc cura. A mitjan novembre i l'escalf del sol ens alegra els matins, malgrat aquesta frescor autumnal de capvespre. Llegirem al nostre sofà, després de sopar? Demana'm que et llegeixi, com sempre has fet, i la meva veu voldrà envoltar-te. I el teu rostre recull la fruita que has preparat al llarg de l'any. I hem menjat plegats, marit i muller, en la immobilitat del compromís sincer.
Olor de codonys pertot arreu, Aurèlia, i la tardor encara no arriba. Les acàcies segueixen formoses. I la nostra llar, com el primer dia, intacta.
Relats Conjunts
15/11/11
Impaciència (Minirepte19)
Ha recorregut amb impaciència el trajecte entre casa seva i l'hotel, tot escoltant música per no pensar en la trobada. Fa setmanes que desitja veure-la, comprovar que totes les paraules que s'han escrit entre missatges curts als mòbils i correus electrònics són certes. La seva dona no en sap res, d'aquest flirt, és evident. Ni tampoc no té constància de les nombroses trameses que ha fet en aquest temps.
Amb neguit però impassiblement, a la recepció actua amb discreció a l'hora de demanar l'habitació, que ha reservat uns dies enrere. Quan li lliura la clau, la recepcionista l'observa en silenci i amb un punt de complicitat. Deu estar acostumada a aquestes trobades...
L'habitació és acollidora. Senzilla però acollidora. Deixa les poques coses que ha dut amb ell i inspecciona tota l'estança. Dos llits, separats per una tauleta de nit, que no serà dificultós enretirar quan es vulguin ajuntar. Una taula i dues cadires i, al fons, la porta entreoberta del bany, amb banyera i bidet. Pensa en prendre una dutxa ràpida abans que ella arribi. Vol estar llest i impecable per a ella. Encara hi ha mitja hora de marge.
Es despulla i nota com els batecs se li han anat accelerant lentament i l'ha sobreexcitat. Cal que es calmi o, a la seva edat... I després de tant sense estar amb una dona... Va visualitzant els detalls que ella li ha anat dient mentre es despulla per complet. El desig per veure-la i per acariciar-la i penetrar-la l'astora. Sense adonar-se, cau a plom i pica contra la vora de la banyera. L'espectacle que es trobarà ella és dantesc. Queda estès damunt d'un toll de sang, al terra del bany, inconscient amb les conseqüències d'una aturada cardíaca i amb la desil·lusió del pensament que, avui tampoc, sucarà el melindro.
14/11/11
Gàbia
Cicatriu de besos que no dol,
Que ha d'acompanyar-me en la vetlla
D'un delit que creix endins i no marxa.
Estella que em punxa quan evoca
La mar d'atzabeja d'un bri de sol
Que esdevé contrast i cosmos i escletlla
Per a l'estratega que ha caigut en la xarxa,
En l'emboscada d'una veu de vellut,
En la gàbia d'un esperit lliure que vol
L'aire i l'enclusa dels somnis, el temps tenaç.
I em pregunto, envoltat de solitud,
Mentre la cridòria del món em dissol
En la sang l'ombra del tedi, si demà vindràs.
13/11/11
Essència laberíntica (RPV193)
Arrela't com l'ànima de la selva al cor de l'ara,
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.
Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.
Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.
Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.
L'altar que és present i instant perpetu,
I iguala la meravella mil·lenària de la terra.
Estima'm com un riu és capaç de desitjar els còdols.
Amb xarxes entortolligades d'arbre ingent i de liana,
Amb urpes tendres de fullatge divers que m'atrapin.
Obre'm les portes del Paradís, cap a la deessa
Que em redimeixi de l'argolla de la solitud,
I salvaré la meva carn -barreja de llim i de llàgrimes-
De l'ostracisme, de la distància al llindar dels teus llavis.
Arrela't a mi com la nafra a la sang, com la llum a l'ombra,
I en el crepuscle humit de l'arbreda frondosa sabré
Que hi ha una sortida a l'essència laberíntica de viure
Entre el desig del bes i l'anhel de la carícia: el teu temple.
11/11/11
Minúscules lluminàries (Melorepte168)
Minúscules lluminàries que eixamplo
En l'ànima com garlandes efímeres
Que remouen la memòria de la infància.
M'has embolcallat amb dits inquiets
L'entorn limítrof de la pell malalta de tu,
I ara visc en l'insomni d'anhelar
La llum perpètua de la teva fragància.
Però cal que m'escolti el món el batec,
Que repeteix el teu nom en contínua
Ressonància, si sóc espera, ànsia, tendència?
Cal que vaticini la dependència diària,
Si ets la llar que m'ofereix abric quan el desfici
De l'absència esdevé indici de presència?
10/11/11
Carícies aèries (dibuixet)
Tones lleugeres de tendresa al límit
De la pell, aire, més aire, com si fos tímid
L'intent d'esdevenir-te carn que frisa.
I sabrem les sendes d'un món que et pertany,
La solitud d'una deessa asseguda al tron
De la bellesa excelsa, mentre el sol es pon
En l'horitzó, vençut pel teu esguard d'estany.
I nedarem en la riba que, en el teu pit, ens deixes
Com si les queixes del desig que ens provoques
Arribessin a les teves oïdes, en la llera del riu
Dels teus sospirs -el vent dòcil i, alhora, esquiu,
Que desperta l'avidesa pel bes a les boques
Que et volen-, el meu cor i jo, mentre ens esqueixes.
8/11/11
Àngelus (Melorepte167)
D'una creença que s'endinsa al fons del cor
I no et parla ni et crida al seu regne invisible?
Somnies? O calles per ofegar l'angoixa dels esculls
Enmig d'una mar que fingeix l'embat del seu onatge,
Lluny de ponts i veus que uneixen i separen alhora.
Guaites l'horitzó? O alces la vista cap al cel on només
Els ulls saben distingir els núvols de la divinitat feble,
Miops, gairebé encegats, per si l'hivern t'atrapa al pou
D'un sentiment que no s'apaivaga amb res ni minva mai?
M'abandones? O pregues en silenci a l'hora de l'àngelus
Perquè el teu ventre engendri la vida i endegui el reialme
Més pur del món a la basílica del teu pit, als teus llavis,
Mentre el bes creix lentament a frec de la meva pell encara?
7/11/11
La notícia (Minirepte18)
Després d'anys de repressió amagats sota una bandera revolucionària i de llibertat, el dictador mor vell, empoltronat i amb els ideals perduts i oblidats. Els darrers anys, a més, la seva salut no ha ajudat a tornar el seu país a la normalitat: ha estat el seu germà Raúl qui ha agafat les regnes del poder per seguir l'estela castrista. I l'Hipólito se n'alegra silenciosament, a casa, sense eufòries.
És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.
Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.
És la tardor a Espanya, el país que l'ha acollit des de la seva decisió de marxar. Avui, però, hi ha un motiu de celebració. I quina millor manera que l'havà que va lliurar-li el seu pare abans de fugir de l'illa caribenya? Baixa al bar de més a la vora de casa seva amb l'estoig que ha mantingut el cigar en òptimes condicions.
Demana un rom cubà. I, quan es disposa a extreure el cilindre d'alumini per consumar la celebració, la seva vista topa amb el rètol de PROHIBIT FUMAR. ESPAI LLIURE DE FUM de la llei 28/2005, vigent a tot l'estat espanyol.
3/11/11
Hidrofòbia (RPV192)
[vaticini21112011]
negra nit i el musell al vent
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur
ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur
negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic
vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric
esperant la tempesta olorant-la
amb les aromes del fred i de la tardor
que no espera el conjur
ni el ressò de la ràbia quan
es barreja entre les gotes d'aigua
d'un ofec d'una asfíxia d'un modus vivendi
hostil sense futur
negra nit i el lladruc s'escampa
enmig de camps de sordesa contra
l'invisible enemic
vaticini del mossec ferm
del pleniluni més buit -satèl·lit
que cerca un nou abric
30/10/11
Tònica (Repte Clàssic CDLXXXVII, 2)
La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.
Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.
La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.
Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.
Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.
La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.
Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.
Nostàlgies (Melorepte166)
Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.
Mt, 16:25
Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.
El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?
Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.
*
(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])
És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»
Mc 5:8
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc, tabula rasa, la memòria immaculada.
Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.
*
(III. Bullícia)
T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.
Sir, 16:25
He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.
L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...
He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.
* * *
Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)
Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.
També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.
Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.
No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?
També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.
Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.
No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?
27/10/11
Exànime (RPV191)
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.
J. MARGARIT.
Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.
Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.
Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.
Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.
un d'ells és la tristesa.
J. MARGARIT.
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.
Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.
Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.
Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.
26/10/11
Eficiència (Minirepte17)
L'avió s'enlairarà. No hi haurà cap atac terrorista imprevist que no permeti que el vol arribi a la seva destinació. Els escàners i els raigs X ho han comprovat tot perquè això no succeeixi. Tampoc hi haurà ràfegues de vent huracanat ni un nou Diluvi Universal que cancel·li les previsions aèries dels aeroports. Ni d'aquest. La documentació i la targeta d'embarcament són en regla i aquest tampoc no serà un motiu per retardar el viatge.
Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.
No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.
Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.
No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.
20/10/11
Intempèrie (Repte Clàssic CDLXXXVI)
Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.
Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...
Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.
Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.
Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...
Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.
Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.
Sínia (Melorepte165)
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.
I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.
El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.
I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.
17/10/11
Zitzània (RPV190)
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.
Maria-Mercè MARÇAL.
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai
En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.
Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè
Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.
Penèlope (Minirepte16; íntegre)
El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
15/10/11
Arrogància (Relats conjunts)
Es desperta amb la incomoditat que ofereix l'arrogància i la fatxenderia. És aviat per sortir amb presses, així que es prepara una dutxa, conscient de l'enrenou que ha suscitat la seva darrera acció. Tan plena d'originalitat... Somriu davant del mirall, el cabell canós el fa sentir-se cada dia més atractiu. Parla a la imatge amb un deix de sensualitat que, barrejat amb l'accent, ell mateix el troba d'allò més temptador. Gairebé nu del tot, només duu els calçotets de mitja cama, es repassa amb la mirada i hi ha una escalforeta que li puja del sotaventre arran de l'espectacle que observa.
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
8/10/11
Consciència (Repte Clàssic CDLXXXIV)
he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
1997
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
1978
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
1997
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
1976
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
1997
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
5/10/11
Nostàlgia de Tòquio (Melorepte163)
Símbol de la melangia extrema,
Del necessari desig de sentir-se viu
Perquè, en ple dolor, el batec de la vida glapeix.
Encara avui.
I és com esguardar el precipici i cercar-hi el fons.
Almenys intentar-ho, mentre s'ennubila la vista
Carregada de paisatges.
Vindran vents d'enlloc, la ginesta flèbil d'un sol
Que ha estat tenyit massa vegades,
El cos estrany en continu jet lag vital.
I, encara avui, sabré els noms d'allò que crec tangible,
I que m'envolta.
Com si el tsunami ressonés a les portes de la llar.
30/9/11
Solàrium (Minirepte14)
Per enllestir l'assumpte dels dos pretendents, la Glòria ens convoca a
la mateixa hora al seu solàrium particular. El meu contrincant és en
Basílio, un portuguès cepat que té més pinta de ser un passerell que no
deu tenir dos dits de front per la forma com bada la boca mentre ella
ens parla. Ens diu les condicions. Extremes como era de suposar. La
Glòria és amant dels riscos i dels perills. Qui suporti més estona sota
el sol abrasador d'agost serà, oficialment, el seu nou xicot.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo, no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.
Disposat a guanyar, m'estiro sobre la tovallola, a una distància prudencial d'en Basílio perquè no hi hagi cap trampa. I deixo la ment absorta entre dolls d'aigua abundosa i begudes refrescants plenes de gel. I en els pits enormes de la Glòria, sobretot quan les forces defalleixen.
Després de quatre hores gairebé immòbil, escolto sorolls al lloc que ocupa en Basílio. Em sento guanyador perquè el visualitzo alçat i això significa que s'ha rendit. Espero mig minut més abans d'aixecar-me jo, no vagi a ser que em precipiti... En fer-ho, veig la Glòria damunt d'en Basílio i sota d'una ombrel·la tots dos, amb clares mostres d'apassionament.
Caic a plom enmig de la sorpresa i dels efectes d'una insolació que, en tres dies, acabarà amb mi.
23/9/11
Èmfasi (Repte Clàssic CDLXXXII)
Després dels trenta minuts contractats, en què només l'ha tustada de totes les formes possibles, l'home es vesteix i, amb fàstic, llença damunt del llit l'import acordat, amb un bitllet de vint euros de propina i perquè la meuca guardi silenci. S'acaba de col·locar bé la corbata i l'americana davant del mirall i s'adona de l'esgarrapada a prop de la galta esquerra. Inventarà una excusa prou versemblant perquè la seva dona el cregui.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
Abandona l'habitació amb flegma britànica, aliè a l'escenari que ha deixat rere la porta, un cop que ha comprovat que no es descuida res. Ni el rellotge, ni la cartera, ni cap objecte personal que pugui desmuntar les raons del seu retard. El dia ha estat atrafegat i ple de nerviosisme. La cridòria de la quitxalla al parc on ha estacionat el seu vehicle el desperta de les cabòries. Es fixa en la floristeria. Seria sospitós comprar flors a l'Aurèlia. Se'n desdiu, de la idea, gairebé a l'instant. No és detallista, ho reconeix. I, en vint anys de matrimoni, l'Aurèlia ja ha perdut la il·lusió de ser sorpresa un dia qualsevol. De ben segur que s'estranyaria que avui, tot d'una, el seu marit vingués amb un detall.
Quan arriba a casa, mitja hora més tard del que acostuma, l'Aurèlia l'espera arrepapada a la butaca i mig endormiscada. Els nens ja dormen, la casa és en silenci i en penombra, només amb el volum baix del televisor. Fred Astaire i Ginger Rogers ballen, galta contra galta, i la melodia de la cançó conegudíssima omple l'estança. Li agradava tant, aquesta pel·lícula... I ara ni tan sols s'immuta. L'Aurèlia s'alça lleument i el besa a la galta dreta, la llum escassa no descobreix la ferida de l'altra galta.
Es despulla mentre es dirigeix al bany. Soparàs?, pregunta ella, i ell respon de forma negativa. Hem fet un mos després de la reunió. Aniré al llit quan em dutxi, afegeix sense canviar la modulació de la veu. I, amb el mateix èmfasi apagat, quan surt de la dutxa només amb el barnús, afegeix:
—Per demà necessitaré el vestit gris i la camisa blanca. Me'ls podràs planxar? Tinc un judici contra aquell fill de puta de maltractador...
—És clar, amor. Ha de fer bona fila el fiscal del Jutjat de Violència sobre la Dona número 2!
—Això —afegeix ell, esbossant un somriure cínic—. Bona nit.
22/9/11
Planyívola pregària (dibuixet)
Per desitjar la quietud i el desig
D'esdevenir immòbil en el trepig
D'una beutat que pels porus traspua,
En l'esquena infinita que és fita
Dels dits i dels llavis, de la famèlica
Flama que fon dies i delits, cèlica
Fembra que gustosament m'excita.
Nua'm a tu, nua com la llum goluda
Que llepa l'estepa deliciosa del ventre
Teu, el prat jovenívol d'un plany etern.
Lliga'm als teus ulls, en la nit temuda
D'un terratrèmol que multiplica l'epicentre,
En l'anhel d'una escalfor contra l'hivern.
21/9/11
Hàbitat i intempèrie (RPV187)
Que vives semblen
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
entre l’herba i els núvols
les ombres fràgils!
M. TORRES.
Retornen la màgia a la llar pròdiga, a l'autumne
Que sembla collir andròmines del desfici arbori.
I serà silueta verdosa d'un jorn que costa d'heure
I de retenir quan el crepuscle desfà la columna
D'una boira que no escampa mai els seus dits de vori.
Fràgil vida, riu que s'escola en les silents entranyes
De la terra que empara l'hàbitat de la melangia,
I la teulada aguanta la pluja, la intempèrie, el transcurs
Del temps, i alberga existències en canvi constant.
Àgil aigua que dibuixa meandres i línies estranyes
Damunt de la pell del paisatge, arribarà la fi del dia
I les hores s'enduran cada bri de puresa del sol als furs
De la nit, plena d'ombres belles, d'enigmes al seu voltant.
Àcida experiència (Minirepte13)
Per tercer dia consecutiu, ha seguit al peu de la lletra els consells de la dona de fer feines. Des que va començar a treballar per a ella, no ha estat indiscreta ni tafanera. Ha netejat la casa, li ha planxat l'escassa roba que utilitza i ha guardat silenci la major part del dia. Així era com ho havien acordat.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
Ella, que és una dona que ha corregut món i amb experiències diverses, però amb poques modificacions al llarg de la seva existència, s'ha deixat aconsellar. Una dieta equilibrada, on hi abundin les hortalisses i la fruita, passeigs i exercici més sovint i tenir una disciplina horària quant al tema de la son. Perquè, segons la seva opinió, el seu cutis no acaba de tenir la bellesa que hauria de tenir. Obvia la pregunta nefasta de la seva edat perquè això de la xifra maleïda toca força el voraviu.
Però avui, en llevar-se, ha notat el mateix que els dos matins anteriors: una pesantor a l'estómac, una acidesa que no és normal, i en el seu cutis no hi ha millores ni canvis cap a bé. Sinó tot el contrari. Ara està encara més pàl·lida que de costum, les bosses de sota dels ulls més marcades i la boca seca. Per això decideix baixar al soterrani. Acabarà de descansar dins del taüt i, a la nit, tornarà a seduir jovenets fins a deixar-los ben eixuts.
Potser el més aconsellable sigui canviar de dona de fer feines, en lloc d'hàbits vampírics.
15/9/11
Lacònica (RPV186)
Però no efímera, de la pedra visc
Com si m'hagués trobat el basilisc
Enmig del camí d'una vida agònica.
I tot és horitzó i alçada i pols i calma
Que anuncia la veu del penya-segat,
I esdevinc sotjadora de l'eternitat
D'una condemna, abocada a la balma.
Demà desxifraré les línies de la palma
Immòbil i oculta d'aquesta maldat
Que és rigidesa i temps absent, el risc
Del cos transformat en columna jònica?
Demà es convertirà en ruïnes el frontispici
Del temple d'Erecteu, que desafia el precipici?
11/9/11
Dècima (Minirepte12)
El cafè amb llet fumeja. L'Obdúlia espera que es refredi per fer el primer glop mentre observa el carrer des de la cafeteria. En el seu camp de visió apareix una jove vestida de forma extremada. Contempla el seu cos, la roba deixa poc marge per a la sorpresa. Pensa en els seus anys de joventut i que no s'hauria atrevit a fer una passa amb aquella indumentària quan la jove atura el pas d'un home de mitjana edat. Els observa com gesticulen i, sobretot ella, somriuen mentre parlen animadament. Veu les boques que es mouen, però el vidre que la separa del carrer no permet saber què diuen. Però imagina el to seductor de la conversa d'ella i prudent d'ell.
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
El cafè amb llet encara fumeja, però imperceptiblement, quan la trobada entre els dos transeünts acaba. L'Obdúlia veu la jove extremada com travessa el carrer sense mirar, interpel·lada pels clàxons, i entra a la cafeteria. S'atura davant de l'Obdúlia, que li allarga un bitllet de cinquanta euros. Abans que el cambrer s'adoni, la jove ha marxat de la cafeteria.
L'Obdúlia es pren en pocs glops el cafè amb llet, deixa l'import exacte de la consumició i marxa. Ja en té prou. Anirà cap a casa, on la seva filla l'espera, i li comunicarà que l'home que es vol casar amb ella és fiable. Té la prova fefaent, que li ha costat cinc-cents euros. Per a l'Obdúlia, això va a missa, que nostre Senyor va ser temptat només tres vegades...
8/9/11
Primària (RPV185)
(Todas as palavras esdrúxulas,
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Como os sentimentos esdrúxulos,
São naturalmente
Ridículas).
(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)
"Todas as cartas de amor são", d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Cap a racons on els confins de la terra desapareixen,
Dolls de glops ingents que fendeixen el fons de l'ànima
I cal mirar l'horitzó per sentir la llibertat una vegada més.
Oblits que fugen nord enllà, mentre el vent no s'atura
I satura els pensaments dins de l'espiral de la memòria,
I tot el que he viscut darrerament és confús, irreal, d'altri.
Iris que s'han tenyit amb els colors de l'origen mil·lenari,
Amb la veu primordial de les arrels que aprofundeixen
En les entranyes del bressol matern, escuma que obté
La puresa dels elements en el vagareig cap a la platja.
Descuits que guareixen la rutina de la vida massa lineal,
L'ideal que recorda que només hi ha lloc per a la malenconia
Quan la imatge és tendra, primària, la baula perduda de la Natura.
4/9/11
Pacífica (A Vicent Andrés Estellés)
D'un ventre que canta a l'amor total i l'oli s'escola
Entre el trull blanc d'una pell colrada pel delit joliu
Del vent que bufa en la calma que ens sobrevola.
I potser perquè em mires amb ulls famolencs de vida,
Com qui espera els bocins apassionadament, i t'ofereix
La llum d'un matí, el rebrec d'un llençol que no oblida
La batussa pacífica dels amants, que el desdejuni amoroseix.
Potser perquè els bolets mitiguen la temperatura del teu ball
Nocturn amb el seu nom, els ajunto al record de la mirada,
I acompanyo el plat amb el vi de la taverna de la nostra escalfor.
Mentre dormies, he preparat l'escalivada i els fredolics amb all
Ben laminat i julivert olorós, damunt de la llesca torrada
I untada amb tomàquets de l'hort, i t'he esperat amb serenor.
3/9/11
Àncora (Melorepte158)
Sozinho, no cais deserto, a esta manhã de Verão
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
[Sol, al moll desert, aquest matí d'estiu]
Oda Marítima, d'Álvaro DE CAMPOS (Fernando PESSOA)
Anit el portaavions dels somnis necessaris que guardo per a tu,
Fins a l'àncora de la realitat, immensa taca d'oli en la mar blava
De la delícia de saber-te meva. Perquè desperto a recer de ningú.
I què m'importa que sigui estiu pels carrers curulls de gent
Si qui vull que aparegui marcant el ritme en les llambordes duu
El teu rostre, el teu cos, la teva gràcia? I no hi ha déu per al lament
Ni per a la queixa en veu alta, i callo i ploro i mastego el dejú.
M'he vestit l'escafandre i he engegat la màquina del temps
De la memòria, d'esma, entre retalls de records gairebé perduts,
Enmig de l'onatge calm d'un port sense tràfecs, en inútil apnea.
I hi ha cel per lloar una badia que t'espera amb honors de dea,
Una cala perquè descansi el repòs amb l'ofrena de besos goluts,
Una amarra per fermar-hi els somnis que servo i el meu cor, ensems?
1/9/11
Família modèlica (Repte Clàssic CDLXXX)
Un gemec provinent del pis de dalt desperta la Pètula. La que semblava una família modèlica i digna de respecte s'ha convertit, sobretot al mig de la matinada, en un matrimoni luxuriós i escandalós. Si almenys fessin les seves coses en un to més baix... Sent el seu marit com ronca, ell no s'immuta per res. Encara que una bomba caigués un carrer més avall no es despertaria, n'està segura. Canvia de postura i es posa de bocaterrosa, amb les mans sota del coixí, com feia de petita. Així s'adormia immediatament. Però els xiscles intermitents no ajuden a agafar el son.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
La Pètula s'imagina l'home com esbufega damunt de la seva esposa, com empeny i la penetra i ella, sota la pressió dels seus malucs, com es mou amb contorsions extàtiques entre espasmes de plaer provocats pels embats d'ell. Imagina les boques àvides mentre es besen amb golut desig, els cossos nus en la penombra de les espelmes. Unes imatges que anhela des de fa nits, un delit que s'ha agreujat amb la vinguda d'aquesta família. Perquè, encara que sembli que és un matrimoni feliç, la Pètula no passa per la millor època conjugal: costa tant que el seu marit l'acariciï i la desitgi, fins i tot que se li escapi un petó als llavis...
Amb la constància rítmica dels veïns i els roncs del seu home s'endormisca finalment. Però no dura massa aquest estat de placidesa. Un xiscle més agut que els que s'emetien fins al moment li provoca un esbatanament d'ulls sobtat. Se sorprèn de la manca de delicadesa i de pudor d'aquests individus. Almenys que tinguin un respecte pels seus dos fills d'escassos anys, ja que no el tenen per la resta d'inquilins. Ella no vol dir res. El vistiplau de tot l'assumpte l'ha donat el seu marit, ell és qui talla el bacallà a casa seva. I la Pètula calla i atorga. Mentre a ella no li trasbalsin la tranquil·litat... Però això d'avui no té nom. Es remou sota les flassades, ja no sap com col·locar-se per trobar el merescut descans.
En ple desesper, pren una decisió. Al matí, com qui es dirigeix a la fila de la fleca, correrà escales avall fins al bar de la cantonada, on hi tenen un telèfon públic. Marcarà, sense que l'observin, el número fatídic i denunciarà l'activitat il·legal que s'està duent a terme en el seu edifici. Quan li demanin que s'identifiqui, penjarà. Finalment, la Pètula s'adorm. Els roncs segueixen, els gemecs també. Però sap que, tard o d'hora, una patrulla de la Gestapo escorcollarà el pis de dalt i trobarà la família de jueus que s'hi amaga. Sense marge de reacció per fugir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)