Gràcies (RPV90)

Lluny de mi, lluny de tot allò que conec,
Proper al no-res, a la teranyina de la fosca
Més intensa, la que embolcalla el que habites,
Calles.

Calles i el silenci és un secret hermètic, l'enigma
Que trasbalsa i difon la notícia d'una existència
Ignota, desconeguda, imaginària, onírica.

I fremeixo per conèixer els racons guardats, revessos,
La llum que t'emplena, que junyeix resplendors i foscúries,
Lluernes i nits d'insomni, i la carn humana que guia
La curiositat fins a l'extrem, per comprendre i aprehendre.

I segueixes callant, amb els llavis closos, colossos
Que s'alcen enmig d'enlloc, quan l'ull esguarda l'ull
D'un déu a qui no sé agrair res més que l'Univers...

Tabula rasa (Repte Clàssic CCCLXXXVI)

Avui he somniat amb la sogra del meu cap. Enfilat dalt d'una escala, se m'ha apropat i ha començat a furgar-me la bragueta, dient-me que li semblava que estava trencada. Crec, però, que ha estat una excusa perquè abaixés la mirada i em fixés en el seu escot. Uns pits flàccids i uns mugrons rebregats podien entreveure's en l'obertura que, des d'allà dalt, era més visible. La cosa no hauria anat a més si, en despertar-me sobtadament, no hagués descobert una erecció considerable. Evidentment, he hagut de masturbar-me. Però el més gros és que ho he fet recordant aquell escot. I, cal afegir, que la sogra ja ha complert ben bé els vuitanta anys.

Crec que estic degenerant-me, diari estimat... ALEA IACTA EST.

Després d'escriure a mà aquesta breu nota, l'Ignasi tanca el seu diari personal i treu un dels fulls setinats, dels que només utilitza per a cartes, i el data.

Estimada Darling,

Tot el que faig ja és escrit, ho sabies? Llegeixo els grans autors de tots els temps i m'hi veig reflectit. Han escrit la meva vida, les meves preocupacions, la meva grandesa. Fins i tot el meu futur. Em roben les idees, que saben de memòria, les fan seves i ells triomfen.

Per què ve tot això? He acabat La conxorxa dels enzes, la darrera novel•la que et vaig demanar, i aquest Ignatius Reilly sóc jo mateix, encara que amb un posat còmic que no m'escau... I crec que la renúncia a seguir endavant és la solució a aquest atzucac on em trobo. Em demaneu que surti, les teves visites em fastiguegen més, no suporto aquest món que ignora que en aquesta habitació hi ha l'obra d'un premi Nobel en potència...

Per què aquesta sortida? Doncs, m'he adonat que els grans autors s'han suïcidat i han triomfat. Si segueixo les seves passes, rebré aquest reconeixement, no et sembla?

I love you, my darling Darling

Mentre l'Ignasi escriu tancat a la seva habitació, la Núria, la seva mare, estripa el sobre que ha rebut. Li escriu la Darling, la xicota del seu fill. La veiem immersa en la lectura d'una carta que diu el següent:

Fa dies que l'Ignasi sembla una altra persona. Cada vegada més obsessionat en que el persegueixen i l'espien. No surt de casa perquè creu que algú anota tot allò que fa. Ja sé que és un home estrany, l'he acceptat des del començament. Però ara s'ha endinsat en un llibre que sembla processar en lloc de llegir, perquè assegura que el descriu detalladament.

Això no em preocuparia si fos un afer aïllat. Però les darreres lectures que em demana de la biblioteca són d'autors diversos però amb un element en comú. Li cito només els noms dels autors que ha llegit més recent: Mishima, Woolf, Hemingway, Pavese, Plath, Kennedy Toole. Aquests autors, tot i que potser no els coneix, van suïcidar-se. I penso que l'Ignasi s'ha obsessionat amb aquesta idea.

Digui'm bleda o alarmista, però només li demano que vigili el seu fill el temps que no puc visitar-lo. Ho farà per mi? Si més no, ho farà pel seu fill? L'estima i jo també me l'estimo, i em sabria greu perdre'l. Perquè sé que necessita l'ajuda aliena.

Quan els ulls de la Núria llegeixen aquest darrer paràgraf, a l'habitació, encara sol, l'Ignasi ha ingerit setze tubs de somnífers i, amb el tors descobert, aguanta l'equilibri només recolzat per la punta de la catana que li prem dolorosament el melic mentre el mànec és frenat pel sòcol de la paret. Alea iacta est, xiuxiueja repetidament mig endormiscat ja.

Comèdia (Repte Clàssic CCCLXXXIX)

La mare entra a l’habitació en penombra sense fer soroll. Distingeix el cos del nen sota els llençols, que el cobreixen fins a la cintura. Res no ha canviat des d’anit. Tampoc des de fa dues setmanes. A la tauleta de nit, intacta, la safata amb tot el sopar. Ni aigua no ha begut..., pensa ella. El saluda amb un bon dia xiuxiuejat, però no rep cap resposta. Això tampoc no ha canviat. Però, malgrat no haver estat corresposta amb una salutació, s’acosta més al llit i s’asseu en un exigu racó.

Observa el seu fill, mentre li acarona el cabell embullat. L’esquena nua és plena d’una constel•lació de pigues. Fins i tot, dissimulen la presència dels sangtraïts de color morat que també omplen la seva esquena. Sap qui és l’autor d’aquests blaus perquè és aquell home marxa a primera hora del matí i arriba a darrera hora de la matinada, sense saber quina activitat diürna hi ha en aquella casa. Perquè el té sota el mateix sostre que ella i el seu fill. Perquè també és el fill d’ell. Encara que l’alcohol no li permeti reconèixer-lo quan la ira l’aclapara. Perquè l’escolta arribar i fingeix que dorm. Així evita els seus punys. I sent els crits de l’home borratxo i els cops que proliferen a l’habitació del costat, la del seu fill. Nit rere nit, la mateixa comèdia.

Sap, també, quin dolor provoquen aquests cops perquè els ha patit durant anys. Se sent culpable perquè no intenta evitar les agressions nocturnes del seu marit al seu fill. Sembla que s’hagi aïllat en passar el relleu al seu petit de vuit anys.com si l’instint maternal se li hagués anul•lat per moments. Potser per això acarona els cabells del nen, contempla els efectes de les batusses continuades, puja pacientment, tres cops al dia, la safata perquè el nen mengi, cosa que mai no aconsegueix que succeeixi.

S’enduu la safata del sopar, i la canvia per la de l’esmorzar. Amb l’esperança que, en tornar a migdia, hi manqui un glop de llet o una cullerada de cereals. En abandonar l’habitació del nen, abandona també aquella atmosfera que put cada vegada més, immunda. Travessa el passadís i veu la porta entreoberta de l’habitació de matrimoni, que també put. Però de manera diferent. A suor i alcohol. Des de fa anys. Baixa les escales i, en deixar la safata, agafa el telèfon. Avui també trucarà a l’escola i dirà que el nen avui tampoc no es troba bé, que aquesta febre misteriosa, que ja dura dues setmanes, li impedeix de llevar-se.

Sap a la perfecció que el nen no es llevarà. Però encara no renuncia. La comèdia de les safates s’allargarà fins que els veïns denunciïn la pudor de descomposició que surt de casa seva. La mare, mentrestant, portarà safates de menjar al seu nen mort, autoenganyant-se inútilment.

Innocència (Supervivència a la memòria)(RPV84)

I. Júlia

Creus en la llum quan la corda et lliga
Al cos fràgil i tenebrós d'una formiga?

Saps despertar enmig del no-res
Del mot més pervers que ha parit la nit?
I caus d'esma mentre la sort corre o ja ha fugit
On el silenci és brogit, el dia un mar obès.

Creus en l'acer quan és invencible espasa
Que et travessa i cava la teva pròpia rasa?

II. Patrícia

Nit, delit,
Fil de saliva
Que lliga i deslliga
La flor i l'espiga,
L'altiva, l'aspriva
Serenor d'un llit.

Fenc i falguera,
Joia si no s'espera
La remor de la primavera
Dins del pit, la llera.

Delit, nit,
I romandre viva
On el mirall és artiga
I església antiga,
On la carn tiba
Fins que torna el crit.

III. Eulàlia

En el teu pit, la corda del cel per sostenir el brúfol
I el núvol i la serenor i la quietud del món rúfol.

I l'escalfor d'una abraçada si les hores ens porten
Als afores d'allò ignot, d'allò que cal descobrir
Abans que el demà esdevingui caduc, ombra d'ahir
I llum somorta, que guareix els ulls del dolor que suporten.

En el meu cor, la jerarquia dels sons perduts,
La desferra del cos solitari enmig de les multituds.

Constància perpètua (Melorepte71)

[proposat per Bruna86]

Ho sé, no tot s'acaba amb el vagareig
Sense sentit ni rumb ni estances on restar-hi,
Potser tampoc no ens cal la vida ni la mort o el gest
Per aconseguir tenir la llum d'una lluerna abastable.

I no ignoro que la sort cal buscar-la entre carrers foscos
I no restar quiet, immòbil envers els canvis, sense ambicions
Ni metes, ho sé, estimada, a foc ho tinc present a la pell.

Però crec que només em fa falta els teu bon dia ben d'hora,
La teva alegria en despertar, no saber què ens espera
En sortir al món, lluny de la bombolla de la llar.

I unes sabates noves que em permetin caminar al teu costat,
Ben arran teu, perquè, en somriure'm, el sol esdevé
Perpetu i exclusiu, centrat en les meves necessitats
Immediates: guanyar-me el teu cor de dona veritable.

(La cançó de Paolo Nutini, que inspira el poema)

Àfrica (Melorepte70)

[proposat per Carme Cabús]

Davant de l'ignot, bado l'ànima.

I escullo el camí més llarg
Per sentir a les plantes dels peus
Els segles i la pols, el dolor de vagar
Per un sòl que no es deixa conquerir.

Xaloc ferit, jauré on el sol sigui reialme.

I la besada és ferm embolcall per no sentir
Les urpes de la intempèrie, a l'abric
De tot allò que aparegui als vorals
Del sender invisible, que cal fer.

Fadiga extrema i nabius a les paraules que recordo.

I l'aigua m'omple els porus de vida i de força,
Frenesia que no s'atura en encendre's
Un cop més el continent sencer.

(La cançó de Cesária Évora, que inspira el poema)

Penúria (RPV95)

Imagina un món on cada nova albada tingui
La il·lusió d'una infantesa que mai no acaba,
Acosta'l als teus llavis i clava-li un mos.

Serà la fruita més dolça que obtinguis
De l'almoina que demanes i que ningú
No et vol oferir.

Imagina un sol, arrecerat entre els teus dits,
Que assereni el migjorn i calmi la tempesta
D'un avui que és indesitjable. Mira'l, omple't d'ell.

Els teus ulls veuran el gaudi de saber-te viva,
La remor de la brisa que se t'enduu enllà
Mentre els somnis són realitats abastables.

Imagina que et contemples a tu mateixa
Passant penúries, gana, blasfèmies, insults,
Emmarcada en una rigidesa quasi palpable.

I quan surtis d'aquest museu tindràs un nou punt de vista
Vers els teus ínfims problemes, que et desvetllen
De tan senzills que són.

I arribaràs a casa amb el plat a la taula parada,
Amb els somriures de la mare, que té cura de tu,
Sadollada de comoditat, lluny del forat a l'estómac...