I la paraula, enmig del silenci que clama,
Reneix en un lament, en un gemec sord.
Perquè el dit encén un camí de guspira
Entre els pits que han d'esdevenir pira
Per a un cos mortal, humà, gens gord.
Perquè la subtilesa és la dolça confitura
Contra la fam i el desig, envers el trepig
Del temps que desfulla l'arbre, i despulla
El marbre de la perfecta estàtua de sal
Que et mira i reclama amb màxima usura
El bocí més gran del pastís que, enmig
De la matinada, apareix perquè ets la sulla
Temptació que ofereix una mort com cal.
