Ímpetu/Línia (Melorepte130)

Has interrogat cada resquícia del teu cor
A la recerca dels misteris que mouen
El món amb mans destres, àgils moviments?

I tornes a guarir les ferides obertes
En la pell intacta, en els desigs que saben
Quins límits té l'ànima humana, quines inquietuds
Han de manllevar el seny i l'ímpetu.

L'horitzó és la línia més abastable
Quan parlo del teu cos, amada esquiva,
Quan encens la paraula amb la més viva
Flama que em crema el pit inhabitable.

I tresco per camins closos, per la riba
Estreta, inundada del dolor perdurable,
I caic per precipicis on la llum no arriba.

Callo els mots que m'inunden la boca,
Jec en jaços buits, en l'herba molla
Pel rou d'un matí estrany, esquàlid,
I sé que tindré el passat com a penyora:

I els errors es paguen, i els dubtes embarguen
Tot marge de vida que resta amb mi,
Pensant-te, estimant les hores d'enyorança.

Sents el silenci cada vegada que sorpira?
Fereixes de la mateixa manera l'aire
Quan els teus dits de solitari captaire
Arriben a solcar els camps de la ira?

Demanes almoina, cor meu, com qui degolla
El matí per veure la llum en el pou, i estira
El temps per no sentir-se enfonsant-se amb l'argolla.