Apàtica parsimònia

Es lleva apàticament. Més ben dit, s'incorpora. Sense esma però obligat per la intensitat d'un raig de sol que l'enlluerna des de fa estona. Ha dormit vestit, es grata i s'adona que torna a ser dilluns. Els dos dies del cap de setmana només han servit per canviar de postura a la butaca. Fa setmanes que no marxa cap a casa després de finalitzar l'horari laboral. No hi troba res que el distregui ni que el motivi. Per tant, transcorre les hores amb la mínima activitat possible. Fins i tot, a la feina segueix amb aquesta apatia que el mou. No s'esmerça per anar cap al bany privat dels empleats del despatx. Arrossega els peus fins allà i, en encendre el llum, en un moviment més reflex que meditat, s'adona que el seu rostre apareix reflectit al mirall. Unes ulleres visibles i la barba que no para de créixer-li. Preferiria que no fos així però d'això sí que ell no pot decidir-ne res. La camisa encara resistirà la jornada d'avui, a pesar de les marques de suor al voltant de les aixelles. Els pantalons haurien de canviar-se. De la roba interior ja no pensa res. Put i ho nota. L'americana mig rebregada ho dissimularà tot.

Es queda estàtic i extasiat davant del mirall. Els ulls fixos en els ulls reflectits però sense mirar res en concret. La vista se li ha ennuvolat i no capta res d'allò que té enfront. Sap què ha de fer i espera que el cervell es decideixi a ordenar els moviments. Finalment, sense cap ressort aparent, gira l'aixeta i el doll d'aigua freda cau amb intensitat. Col·loca al desguàs el tap de goma i, mentre s'omple la pica, busca la pastilla de sabó i la navalla. Feixugament. S'afaitarà, amb parsimònia i lentitud, amb la mateixa apatia que tot el que fa. Darrerament s'ha descuidat força en la higiene personal però labarba li pica massa quan la deixa més de dos dies. Si no fos per això, preferiria no fer-ho. Perquè això no evitarà que, tard o d'hora, el cap prescindeixi dels serveis d'en Bartleby.

Excel·lència (Itineràncies poètiques IV,)

Dringadissa de fulles,
Mentre l'arbre, que habita
Cada instant nostre, creix
I ens conforta amb la copa.

Brindis a la Natura
Que ens ha omplert de bellesa
Les mirades i els cors.

Demà ens estimarem
Amb el foc viu, intacte
De qui no coneix llavis
Més excelsos que els teus.

Dringadissa de fulles,
I els somnis restaran
A recer nostre, avui.

Tragèdia (Relats conjunts)

La brisa s'escolta més distant que ahir.
I no es desboquen els plenilunis buits
Que ens turmenten en vèrtexs fets atzucacs
De l'atzar.

Malgrat tot, miratges irreals entre dunes i dunes
Fan que avancem, en ziga-zaga, enmig del no-res
A la recerca de temps millors envoltats
Per la mar.

Sona llunyà el timbal del cim de la muntanya
Que serva -i no veiem- la nívia blancor dels núvols
De l'espera.

Malgrat tot, sabem que hem d'amidar la tragèdia
Nocturna que ens vol devorar la flor del lilà,
La darrera.

Relats conjunts

Argúcies (dibuixet)

Perquè no cal l'obtús llenguatge de la clarividència
Jamai assolida per saber que hi haurà apèndixs
Que creixeran sense fre ni pausa, abans del previst;

Perquè amb oïdes sordes es pot avançar quilòmetres
Fent desaparèixer entrebancs i negatives a balquena,
Ja que la tos aliena no afecta a aquest avançament;

Perquè, per moltes queixes que vinguin, les argúcies
Mouran fils cabdals per esdevenir des d'ara erts titelles
A mans d'un putxinel·li que creu zetes i esses iguals
I no té vergonya d'un estrabisme agut en l'eloqüència;

Perquè, en la involució, hi ha malalties més benèvoles
Que un càncer que s'expandeix i no deixarà cap treva
Per a la millora i, encara menys, per a la recuperació total,
Haurem de ser sords, ces, muts, davant del Gepet hipòcrita.

Esclòfia (Niporepte17; 2)

El vent clivella
El fruit de les entranyes
Del fecund cràter.

Ardència (Niporepte17; 1)

Àvid balç, cendra
Que desferma el paisatge
En la mirada.