Bullícia (o Sàvia ignorància)(Minicrida #015.5, de VullEscriure)

Al convent, de rònegues parets ancestrals, no hi ha qui la guanyi a romàntica i a llatinòfila. Sor Àngela és la monja més instruïda i lletraferida que algú es pugui imaginar. I, després d'excel·lir amb el cant del Magníficat, a cada ofici de Vespres, es recull a la seva cel·la i s'immergeix en les seves lectures, tot gaudint del temps d'esbarjo abans del sopar i de les Completes. Darrerament se li inflama el cor amb les paraules i els versos de Dante Alighieri, inspirades per Beatriu, equiparables a la passió que ella sent per Maria i per Jesucrist. Es perd en els passatges melangiosos de la mort de la dama, en el dolor tangible de sonets tristíssims, i en les explicacions redactades personalment pel poeta florentí. Inclús es veu capaç de flairar les ribes de l'Arno, de contemplar la bullícia de Florència en el segle XIII, de plorar per una pèrdua tan aliena a ella. I gairebé no menja i sospira sense raó aparent i pateix una angoixa tan versemblant que la farà caure malalta. Sort que la lectura s'acaba i se sent beneïda, com aquell «qui est per omnia secula benedictus», com conclou el poeta.

Avui, però, 19 d'abril de 2005, la bullícia impera al convent. Perquè, després de dues fumates negres, finalment la blanca ha aparegut a la xemeneia de la Capella Sixtina. Habemus Papam, exclama tothom. Però dins de la ment de Sor Àngela s'alimenta un dubte que la rosega: per què la satisfacció de rebre el nou Pontífex, Benedictus XVI, amb la solemnitat del llatí, ha de veure's eclipsada per la vulgaritat del seu nom en català? Benet és un nom a l'alçada de sa Santedat? Per què no podia ser Benedicte? I, amb tantes preguntes, tem que l'angoixa li arribi realment, i que caigui malalta enmig de l'escenari dantesc del convent. Preferiria haver crescut ignorant...

Resiliència (o Sàpigues el lapislàtzuli de la còrpora de l'íncube)(Nipo127+RPV243)

Desperta, dona,

I espolsa't la peresa.

L'espill t'espera.

Fins i tot la poncella

Tem el temps que mustiga.

Piràmides (o Efímera estètica)(Minicrida #015.4, de VullEscriure)

Les dunes del desert són testimoni de la parsimònia amb què Cleòpatra segueix l'estricte ritual estètic per evitar el pas del temps i per conservar la seva perfecta bellesa completament intacta, perenne, immutable, mentre pentinen les piràmides, que suporten el fueteig de la intempèrie. Solcs que clivellen els blocs de pedra calcària en són la mostra. Però ni hi ha res que pugui enlletgir la grandesa d'aquestes estructures funeràries. Potser la clau de tant esplendor siguin aquests defectes, aquestes tares que, lentament, s'apoderen de la idea original i la modifiquen de forma natural, quasi imperceptible. Tot i així, la darrera reina d'Egipte continua la seva rutina i, impassible, barreja el suc dels porros amb la llet de cabra i el sucre, com si això li oferís la immortalitat del cos. Mentrestant, l'àspid es recargola entre el cistell de fruites, esperant en la calma i el silenci el moment precís per inocular el seu verí mortal al braç que se li apropi.

Paciència (o Memòries d'Èrica)(Minicrida #015.3, de VullEscriure)

Dues de les grans passions de l'Èrica són llegir i viatjar. El seu pare, orgullós que la seva filla sigui una devoradora de llibres, la premia molt sovint amb passatges cap a països diversos, que sempre són una sorpresa. S'ho pot permetre; amb el sou de diplomàtic, cap membre de la família no ha de preocupar-se per tenir un plat a taula o l'armari ben assortit. Aquesta vegada, però, el pare li deixa decidir la destinació de les següents vacances:

— Puc Kenya? —pregunta la noia tímidament. Després de llegir Memòries d'Àfrica, d'Isak Dinesen, aquest és el lloc que omple els seus somnis.
— Ja ho veurem, senyoreta. Paciència...— afegeix el pare i aquesta resposta la deixa força capficada.

Al llarg dels dies que segueixen, el pare parla poc amb ella, com si l'evités, i el veu més murri i seriós del que acostuma. L'Èrica es penedeix d'haver estat capriciosa en la seva elecció. Potser sigui perillós aquest continent o massa àrdua la gestió. I encara recorda l'anterior caprici que se li va passar pel cap el darrer aniversari, a pesar d'aquesta paciència que li reclamen. Totes les novel·les juvenils de Lisbeth Werner, que tant havia gaudit el pare en la seva adolescència. A data d'avui no hi ha hagut cap notícia del seu desig. Per això, el viatge a Kenya li sembla igual d'inabastable, i encara més cada dia que transcorre perquè el seu aniversari és a tocar.

Amb un sopar frugal i escàs, la vigília del seu natalici es presenta trista i grisa. L'Èrica, amb l'estómac completament minúscul, quasi no menja res del seu plat, decebuda per tant desànim. Arrossega els peus cap a la seva habitació, després d'haver desitjat bona nit a tothom, inclòs en Goliat, el seu chihuahua. La sorprèn un enorme paquet damunt del seu llit, que la fa xisclar d'emoció i d'alegria. Estripa el paper de l'embolcall i hi apareixen els vint-i-nou exemplars de la col·lecció que havia demanat un any enrere, tots els títols de “Puck” ordenats correctament. Al capdamunt de la pila de llibres, un sobre que conté els bitllets per viatjar cap al país africà. Les llàgrimes que omplen els seus ulls no permeten que s'adoni que els seus pares són ben a la vora, que l'abracen també emocionats i somrients. L'espera ha valgut la pena...

Misericòrdia (o Pregària a la fèmina poètica)[Melorepte256]

A Mercedes SOSA i a Alfonsina STORSI

Quan la vida és la mar i la poesia i la mort
I els nous senders que menen a la platja
Ignota d'un futur on la llàgrima és paratge
Incert i tan perenne com el xiprer i el record,

Quan l'oratge és el rumb que segueix l'onatge
I la lletania d'un clam ple de parsimònia mor
En cada batec absent de ressò, orfe de cor
Perquè la dona camini vers l'obscur pelegrinatge,

Quan les roques són més blanes que les penes
I l'horitzó és escull per al cant d'antigues sirenes,
Llunyà i inabastable com el somni de la felicitat,

Desperta, ànima, pregària, rosari d'exànimes denes,
I agafa'm la mà i esborraré els traços per on menes
Aquest hàlit teu, flonjo i pàl·lid com la negra obscuritat.

Tragèdia [eufe]mística (o Gèlida dramatúrgia)(Minicrida #015.2, de VullEscriure)

Desperta amb la desorientació provocada pel reguitzell de malsons massa vívids, després d'una nit de luxúria i sexe desenfrenat, amb regust de comiat definitiu. Encara recorda qui l'ha deixat aquí, a l'hotel Lo peix, al bell mig de la ciutat d'Amposta. I aquesta mateixa persona és qui l'ha dut també a un deliri de gelosia i d'obsessió mai abans viscut. L'amor també empra camins inescrutables, com Déu. No li calen Bíblies ni Isaïes que li recitin versicles apresos a cops de mall. Ara només vol servir en plats de porcellana fina la gèlida venjança, com un nou Otel·lo, però sense reclamar cap lliura de carn ni cobejar germanes daneses ni desembarcar en terres egípcies. Perquè això és un bocí de vida, no pas una dramatúrgia shakespeariana. Respira fondo, amb dificultat, per l'angoixa de saber-se enganyat i utilitzat, perquè és el segon plat en aquest àpat, perquè s'ha sentit perseguit com un lladre. Ell no ha estat qui ha usurpat la dona d'altri, ni ha ocupat el llit aliè; tampoc no ha desfet cap aliança ni cap lligam. Ell és qui ha dormit a la intempèrie i ha conduït amb la frenesia per retrobar uns llavis goluts; ell ha estat l'inflamat per la foguera de la passió i per l'insomni. No li calen Yagos que li omplin el cap de falsedats, ni còmplices ni estratagemes. Sap que ella encara no ha deixat el pare de la seva criatura, la forma més eufemística de dir que encara folla amb el seu marit. Abandonarà el Montsià sense fer soroll, hi deixarà i oblidarà, tard o d'hora, la Desdèmona que l'ha entabanat, perquè enganyi el personatge que triï o que la vulgui suportar. Ja n'ha tingut prou d'aquest drama, amb tints tan barroers, així evitarà que acabi en tragèdia, sigui qui sigui la víctima...

Fórmula dràstica (Minicrida #015.1, de VullEscriure)

Sens cap dubte, ho ha decidit i no recularà en la decisió presa. Encara que, miraculosament ara, obtingués el millor esquer o el més eficient ham. L'etern misteri, que és l'amor, segueix essent un secret velat per a ell. Als quaranta anys roman verge, sense haver tastat dona, ni femella. Però és home, i les ganes no es mitiguen ni amb amb dutxes d'aigua freda i, darrerament, gelada. Avui ha arreplegat els quatre estalvis i el valor espars i ha conduït fins als afores de la vila. Perquè avui és el gran dia de ser o no ser, com recitava amb feixuc dramatisme aquell danès anomenat Hamlet. Ser fidel a la seva natura masculina i tirar pel dret o seguir essent un pixa-freda onanista tement qualsevol contacte íntim degut a la seva manca de bellesa exterior. A les portes del sex-shop, repassa la fórmula per demanar una nina inflable sense perdre les maneres. Perquè reconeix que el làtex no el refusarà, almenys.

Dèria (o Intel·ligència irídica)[57a Crida de VullEscriure [alternativa]]

Ja ho ha dit algú altre, cap plural per no utilitzar la lletra prohibida. Força cada neurona per compondre un text coherent i poc limitat, tot i que pateix perquè no troba la feina fàcil. Així, però, quan encimbelli el repte, obtindrà el deliri extrem, la fita cobejada: narrar aqueixa dèria que el turmenta, muntar una trama i contar-la per provocar l'admiració en ella, que l'ha lligat a la mirada profunda barrejada amb la intel·ligència. La Diada del llibre en té la culpa, i cada nova idea que té, de bombera diuen... Ha claudicat, la cerca però no la trobarà mai. Forma part del delit i del martiri de voler allò que fa fruir, que ofereix vida i amor. Lletra rere lletra, Crida rere Crida, per arribar al conte, l'únic fruit útil i aprofitable d'aquella flama que avui encara el crema. I la raó de fer-ho únicament per (a) ella, tot i parèixer ficció la tramoia que imagina en cada nou enunciat.

Nigromànzia (o Eloqüènzia)[57a Crida de VullEscriure]

Text inspirat en el conte "Zerafina" de Mercè Rodoreda (inclòs en La meva Cristina i altres contes)

Zí, zi zóc atractiva i amb zentit de l'humor. Ullz blauz i profundz. Zomriure extrablanc, intel·ligent...Tot el que vulgueu. Però la perzona que eztimo ni em mira ni em correzpon. Com zi foz invizible, inexiztent i una minúzcula partícula de polz aliena al zeu món. I això que éz interezzantízzim i ben plantat, tot un home com zi l'haguézzin tret delz zomniz de qualzevol dona, incloza jo mateixa. Un bon pare per alz meuz fillz, el dia que vinguezzin. I zento la zeva mirada zorneguera cada cop que he de veure'l. Ja em veig petitízzima al zeu davant quan aparec de zobte i quazi no em fa caz. Perquè éz rematadament perfeczionizta i ptot un profezzional que z'avergonyiria de tenir una parella com jo, de ben zegur, que no zap ni pronunziar el zeu nom i cognom. Ja me l'imagino, tot ben enrojolit, i tan formóz que ez veuria...

Ja he renunziat a compondre-li zonetz d'amor, amb metàforez ferventz i rimez d'allò méz treballadez. A banda que zurtin edulcoradez i apegalozez, que em conec... i a romàntica no em guanya ningú, que això, en definitiva, no éz el problema méz groz... Zinó, que em pregunto: I zi elz haguéz de rezitar en veu alta i, en lloc d'inflamar-li el cor, li provoquéz un ezclafit de riure zenze parangó...? No, no i no, que ja he renunziat a ell, que zé que el meu deztí no z'ha ezcrit amb lletrez d'or al coztat d'ell, això ja ho tinc clarízzim. Però cada vegada que li demano zita i el zol fet de flairar el zeu perfum, em deztarota i oblido que éz un maleït logopeda perepunyetez. I, prezizament, el MEU! I jo una zimple zerventa, com la meva mare, la Zerafina, que ez perdia camí de Zant Gervazi. Zí, la que immortalitzà la Merzè Rodoreda...

Algú que em rezpongui, no ez quedin en zilenzi com murriz, zenyorz! Què hi puc fer, zi zóc papizzota i no ze'm treu aquezta tara en la pronunziazió? Hauré de recórrer a la nigromànzia per tenir el do de l'eloqüènzia zenze viziz ni defectez, curulla de virtutz?

Liliàcies (o Càrrega)[Relats Conjunts]

Aprofita el matí assolellat per fer bugada i estén la roba mentre cantusseja la seva peça preferida i l'envolta el perfum de les liliàcies, que la porten a anys d'infantesa vora la mare. La feina de la llar és una càrrega que mai no s'acaba, repetia, i les seves manetes intentaven maldestrament que la queixa fos una fal·làcia. Ara és ella qui fa de mestressa de casa, que ha d'allargar el temps de forma miraculosa, que ha d'acontentar la família sencera, a pesar de les seves limitacions. Tot i així, no perd l'alegria ni el somriure. Inclús quan les forces li fallen o el dia arriba a la seva fi i no ha pogut acabar tot el que volia realitzar.

Ets una santa, exclama tota persona que es veu beneficiada per la seva ajuda. El ritme d'aquesta ubiqüitat, però, ha baixat una mica, quasi imperceptiblement, però ella ho nota. I aquest pensament és l'únic que li entela la mirada i li emboira, per uns instants, l'ànim. És difícil tirar del carro, i se sent Sísif i Atles alhora, pujant la roca pel pendent de la muntanya i carregant, al mateix temps, l'embalum del món damunt de les espatlles. Tot i que no es queixa en cap moment, ni del cansament ni de la proliferació de tasques pendents.

Aprofita avui que, a banda del matí agradable, ella es troba bé. Quan acabi d'estendre la darrera bugada, s'aturarà uns minuts per resar, coincidint amb el migdia. I, tot seguit, baixarà al poble. El mercat setmanal és avui. És pudorosa i es col·locarà millor el mocador al cap; el duu per dissimular l'absència de cabells, l'única mostra d'aquesta guerra que està lliurant, calladament, que l'aguerreix al sofriment i al dolor, a la càrrega del dia a dia, a aquest enemic que es diu càncer.

Relats Conjunts 

Presència enigmàtica (o Metàfores)[Minicrida #011 de VullEscriure "Minicrida enigmàtica"]

Abans que algú s'adoni de la seva presència comença a córrer com una esperitada i no s'atura fins que l'instint li diu que el moment de fer-ho és ara. Somriu, li fa gràcia la situació, i el seu esperit juganer es mou dins seu, inquiet, a batzegades. Fa una ullada al seu voltant i respira fondo. Així, quasi immòbil, se sent invisible i sotja cap a l'esplanada blanca desconeguda i enigmàtica alhora.




I, de sobte, salta amb totes les seves forces i mira enrere perquè la perspectiva ha canviat després del salt. Descobreix el trajecte recorregut, que sembla poc però que creix sense pensar-s'ho. Parpelleja, mou un peu, avança l'altre tot seguit, s'ajup i camina, gairebé repta, ziga-zagues i giragonses com si estigués intentant distreure algú, un perseguidor imaginari, potser. S'amaga entre metàfores i frases entretallades, i el somriure no se li esborra dels llavis. Li agrada captar l'atenció, que el lector estigui a la seva mercè, amb el plaer de voler descobrir i conèixer què està succeint realment. Perquè és una història capriciosa, tant com la ment de qui l'ha escrit.

Cadència (o Tímida presència)[dibuixet]

Saps? La platja duu el gust del salobre
I dels teus llavis encuriosits, la fragància
De l'amor novell que encara no s'obre,
Com la flor que és, alhora, paciència i ànsia.

Saps? La roca és un tresor de mitjanit,
Que cal descobrir amb els capcirons gerds,
I les onades dibuixen siluetes en el pit
Que desitjo i que acaricio mentre et perds.

Saps? El silenci ens serva i ens embolcalla
Gràcies a la penombra i a la complicitat
D'unes mirades tímides que gaudeixen l'esclat

Secret d'un riu de lava que es desperta i balla
Al so del cor, al ritme de l'escalf, a la cadència
De la saliva, quan la pell deixa rastres i presència.

Província (o Residència: família)[Relats conjunts]

03/02/2014

Hem arribat a Aix-en-Provence, el meu pare i jo. Hem conduït durant 548 quilòmetres, alternant aturades i proveïment de gasoil amb el canvi de conductor. La conversa és fluïda però amb llacunes de silenci també, perquè els preparatius han estat ardus i pensats perquè l'aventura fins a la Toscana, que és el principal punt en aquest viatge, sigui fructífer i enriquidor. El temps meteorològic sembla que no ens acompanyarà, i això ens desanima, en part. Ho intueixo en certes frases del pare, amb tints de pessimisme, com si l'entusiasme inicial es perdés per trams.

Després de dies en què calculàvem rutes i reservàvem allotjaments, ara ho hem de posar a la pràctica. Com una prova pilot o de foc, també. Molts anys han transcorregut des de les darreres vacances fetes junts, i els caràcters han madurat i s'han enfortit. Potser absents de la rebel·lia innata i sense causa, de vegades, de l'adolescència, però sé que tindrem les nostres diferències. Tot i així, és el meu pare, i jo sóc el seu fill. Això no canviarà a pesar dels entrebancs que es puguin trobar.

Soparem a l'apartament, però abans voltarem. La ciutat es pressent afrancesada però amb reminiscències catalanes, com observem en penons amb les quatre barres. Cal recordar que la Provença, la nostra província més al nord, fou cedida al Casal de Barcelona... El cansament del viatge ens farà caure rendits aviat. Amb l'intercanvi de roncs i d'apnees. Demà, quan ens llevem, quan el cel encara no s'hagi despertat gairebé, tornarem a la rutina dels quilòmetres que ens separen de la següent destinació, Lucca, ja a Itàlia. Mentrestant, compartirem, com una minúscula família de dos membres, els lligams d'aquesta residència temporal que és l'imprevist i el desconegut.


Relats Conjunts 

Memòria (o Trèmula delícia)[dibuixet]

Recorda'm la dolçor del caqui de mel, Leonor,
La saviesa exultant de la Natura en cada carícia,
Quan la fruita és madura i conserva tota la delícia
Del sol autumnal, de la pell colrada, de l'amor.

Recorda'm de nou la branca trèmula de l'arbre,
La deu perenne d'un esclat de joia en l'ampit
D'una finestra oberta a l'horitzó, al bell delit
D'esperar-te on la brisa perfila núvols de marbre.

Recorda'm la veu i la mar, la platja per fer el bes
Imprecís i tímid, per endegar el foc lent de la sorra
Als llavis, el gust salobre que mai no s'esborra.

I sabré que el teu nom em manté despert després
De la fadiga, i que em poden bressar els teus braços
Per respirar, abans que l'alba em desvetlli els ulls lassos.

Cadència (o Llàgrimes)[Minicrida #009 de VullEscriure "Plor descontrolat"]

L'ull s'entela, sense avís previ, un cop més, just després de caure la darrera llàgrima. Se'n formarà una de nova en qüestió de segons, que seguirà un recorregut similar a les anteriors gotes amb una precisió i amb una cadència que ningú no sap explicar-se. En silenci, ha atrapat la seva presa i ara la devora tranquil·lament amb voracitat reptiliana, perquè el protegeix la seva cuirassa natural. Fora de l'aigua, el caiman també plora, sense parar. Però segueix essent veloç. I un perill constant.

Turbulències (o Períodes)[56a Crida de VullEscriure]

L'Alícia es deixondeix. Enmig d'un cúmul de turbulències, es veu envoltada per minúscules persones, que l'han lligada, a la platja on ha arribat després de la tempesta, que encara s'intueix. Pensa en una queixa perquè la deslliguin immediatament. Però preferiria no fer-ho. Se sent esgotada, empresonada en un castell i assetjada per màquines de tortura, com qui espera ser jutjat i invitat a una decapitació. L'aclapara aquesta incertesa de no saber-se ubicar. Tampoc no recorda cap a quina destinació viatjava aquest cop, ni el rumb que l'ha duta fins aquí. Lluny de la seva Comarca. També ignora si es troba en el seu o en un altre planeta, més enllà del cinturó d'asteroides i de la Via Làctia.

L'Alícia, realment, és un cap de pardals, tot i tenir prou edat per votar o decidir. Pot embadalir-se, quan es capbussa en la seva biblioteca, amb la bellesa d'un sonet petrarquià per a Laura o astorar-se per l'atmosfera tangible dels escenaris austerians, o ser extremista i abandonar-se als braços de Morfeu durant setmanes i ser desídia pura, no moure's de lloc en l'interval d'aquest període sabàtic. En tots dos casos, quasi sense alimentar-se, com si dormir i llegir la peixessin prou per subsistir. Tampoc no suporta la presència de gent al seu entorn, ni mares hiperprotectores ni mascotes que li provoquen urticàries i esternuts. La distraurien en aquesta travessia pel desert, com si alguna cosa estigués podrida no només a Dinamarca. Tem la ferum de la distracció, aquesta podridura que l'anul·la com a persona.

L'Alícia es torna a deixondir, perquè un son lleuger l'havia atrapada de nou. Se sent atrapada, aquest cop, entre les pàgines murakamianes, fent companyia a Kafka, també a la platja. El cap segueix al·lucinant, és conscient que, aquesta vegada, s'ha excedit en la dosi, que no hi ha marxa enrere possible, que és el viatge definitiu, potser... Ara s'adona que la vida no és de color de rosa, que també existeixen els problemes i els conflictes, sobretot quan es barregen les drogues amb la literatura. Asseguren viatges, sí, i ombres allargades de psicodèlia també. I inclús negror absoluta.