Desèrtica (Itineràncies poètiques, 38)

Erma, la terra
Recorda que és el ventre
Que ha d'acollir-nos.
Mentre fujo dels marges
Tristos de tot, la beso.

Inclemències (Itineràncies poètiques, 37)

Dia a dia, la pell
Ha sabut suportar
Els indicis del dolor,
D'un dolor tan vell

Com el món, tan cruel
Com l'odi més humà.
Desperto envoltat de foscor,
I la veu esdevé bruel.

El malson em visita
També quan tinc calma
I furga la ferida, la balma

Mentre m'ofego per nedar
Contracorrent: l'intent va
Per oblidar el dolor que m'habita.

Parèntesi (Itineràncies poètiques, 36)

Trepig del desig
Per trepitjar
Només.

I em sento feble
Per la cruesa
Del viure.

Sofreixo, i entomo
Com puc la derrota,
En silenci.

Demà, la piuladissa
Dels ocells tornarà
A l'alba.

Amb l'ànima balba
L'espero.

Experiència (Itineràncies poètiques, 35)

El teu rostre mostra
Arrugues que uneixen
L'experiència
I la vivència.

Amargor i dolcesa,
Llàgrimes i rialles,
Inquietuds,
Temps viscuts.

I em pregunto
Si també aconseguiré
Que se'm lligui

La vida, gravada
Per sempre a la pell,
Del signe que sigui.

Ànima llunàtica (Itineràncies poètiques, 34)

Cal tenir l'ànima llunàtica
Per somniar en mons sense sentit,
La ment en constant deliri, extàtica
Joia, per arribar al màxim zenit?

Sóc amant del pleniluni que m'omple.

Plàcida bòveda (Itineràncies poètiques, 33)

Placidesa més enllà de l'horitzó
D'un mateix.
I l'escalf pres a la claror
Em revifa.

He despertat amb orenetes
A les oïdes
I la letícia dels poetes
Que m'ajuden

Amb versos muts, amb imatges
Plenes d'aire.
Despertaré demà en paratges
On la vida

Tingui un nou nom, lluent
Com la lluna més resplendent?

Còrpora d'absències (Itineràncies poètiques, 32)

M'has trobat els ulls entre miríades
De mirades, amiga, l'home que sóc
Que encara no ha oblidat la passió,
L'animal ferit, la guspira que crema.

M'has cercat enmig del desordre vague,
On la llum és absència i la nit s'escampa
Per no permetre seguir els marges del futur.

Per això, t'ofereixo cada batec de melangia,
Cada bri de solitud: ofrenes mudes d'agraïment.

Amnèsia (Itineràncies poètiques, 31)

Brindis de vida,
L'ànima s'embriaga
Amb tot allò que coneix
I el que reté en ella.

Abandono el llast
De cada ferida
A les llambordes
D'un carrer desconegut.

Demà hauré oblidat
De quina contrada venia.

Música (Itineràncies poètiques, 30)

Música que muda i emmudeix,
Excel·leix l'instant
De créixer més enllà
De la derrota. Sona

I ressona amb infinit
Tornaveu que gaudeix
De llibertat en la presó
Del cos que em pertany.

Escolto i m'escolo pel pou
De la companyia de mi mateix
I m'escudo en els mots.

Música que emmudeix i muda
El món que he inventat
Després de la llum perduda.

Constància (Itineràncies poètiques, 29)

Neix un nou món.
El sento bategar
Dins meu, parla
Amb mots clars.

I en mi es perd,
S'escola per la sang
Com la inundació
Que m'ofereix el demà.

Sol, però en plenitud,
No em canso del camí
Que constantment s'allarga:

Bec l'aigua que el temps
M'ofereix, l'únic que prenc
Contra la rancúnia amarga.

Gèlida làpida (Itineràncies poètiques, 28)

Solitud -gèlida làpida
Que asfixia la vida
Quan intento gaudir-la
Amb la màxima alegria;

Pútrida fruita que agosteja
El paladar i l'estómac
I exhaureix les ganes
D'esperar el nou dia;

Tètrica ombra que s'eixampla
Pels camps assolellats
On creix el meu cos d'espiga;

Funesta gota de metzina
Que aclapara els jorns per venir
I els martiritza- que compartim.

Rònega clemència (Itineràncies poètiques, 27)

L'enclusa del silenci és això:
Un ressò que res no atura,
Una vida futura que no vindrà
I estella la mà que empunya el martell.

Sóc vell, rònega clemència perduda
En la muda drecera cap al no-res.
Sortiré il·lès de la batalla
Si la dalla acaba amb tot en començar?

Perímetres (Itineràncies poètiques, 26)

Tal vegada no tindrem temps per refer-nos
De les pèrdues al llarg de la vida,
O, qui sap?, potser ens sobrin hores
Per recuperar-les abans de cloure els ulls.

Som el perímetre del camí recorregut
I la defallença ens clavarà les urpes
Abans que arribem a la meta assignada.
Ho sabem. Però no ha d'existir la derrota.

No encara. Mentre l'oxigen ens sustenti,
Respirarem. També l'ombra, la fidel companya.

Síl·labes (Itineràncies poètiques, 25)

Recerco amb febre,
Entre totes les síl·labes,
Una paraula
Que completi la forma
Del meu cor, plena pèrdua.

Serà algun dia
Per a mi allò que busco,
O anhel per sempre?

Unísona demència (Itineràncies poètiques, 24)

Amb veu de silenci, sorda, unísona
Demència, clamo als quatre vents:
No hi ha profetes que fereixin
El devessall que batega dins meu.

L'escapatòria, existeix? Potser
Només cal alimentar les esperances
Perquè facin estralls en la nit
Que m'habita i retorni l'albada.

He callat, massa sovint segurament,
Però retinc el torrent i l'inventari
De noms que ressona en l'esperit.

Demà, semblarà més propera la línia
Que separa la solitud de la tristesa.
Malgrat tot, duré amb mi l'ombra encara.

Escàpola existència (Itineràncies poètiques, 23)

Potser mai no serem nit.
Però la foscor restarà
Endins, ben endins, fins
Que el migdia ens dejuni

De penes i treballs, de despit
I de buidor. Caminarem en va
Cap a la llum amb llumins
Que ens cremen, vers el pleniluni.

Potser mai no serem nit.
I creixerà dins nostre el crit
Que ens allibera de l'enuig

D'una vida que s'escola, que marxa
Per les escletxes del cos: fuig
Del laberint que ens enxarxa.

Vèrbola (Itineràncies poètiques, 22)

Com vaixell a la deriva,
L'horitzó sempre llunyà.
Però ha de seguir viva
La il·lusió de saber esperar.

I guardo amb el màxim zel
Aquesta flama d'amor flèbil
Que crema en el pit, contra el fel
I el fred de saber-me dèbil

Enmig del glacial de la solitud;
Entre la vèrbola de la multitud,
Cerco mots amb dèria aspriva.

La broma que allisa el cel
Amb l'enyorança i el seu tel,
La llum de l'alba se l'endurà.

Gràcies (Itineràncies poètiques, 21)

Aquest matí, les orenetes m'han despertat
Amb la piuladissa entusiasta d'un nou dia.

Música plena de vida, i el vidre del cel
Acabat d'encetar és diàfan, transparent
Com l'alegria que traspua dels meus porus.
El cansament m'abandona per unes hores...

Mentre agraeixo haver estat desvetllat, saludaré
Els núvols, els arbres, la quietud de la brisa.

I l'esperança en corrua, que ningú no em prendrà.

Gèlida metàfora (Itineràncies poètiques, 20)

No t'ho vaig dir mai.
Les paraules de l'enyor
Porten la tristesa als llavis.

I he sembrat l'esglai,
La flama tendra de l'amor
En el demà, gèlid com els glavis

Que travessen amb recança
La carn fràgil de l'esperança.

Demà despertaré sol però més humà.