Diàfana màscara (Itineràncies poètiques II, 13)

La son entela la memòria,
La difumina, com diàfana màscara
En el carnaval d'una tristesa,

Mentre l'ànima d'arlequí
Que em sustenta s'eixampla
Per cada racó d'un record
Que fuig quan l'intento retenir.

Ballo la dansa irrisòria
Del circ dels prodigis, la tètrica
Vida que em toca viure i pesa

Dins meu com un plom que cau
Al fons del pou i m'ofego, sol,
Testimoni d'aquesta lenta agonia
De desitjar una presó sense clau.

Circumferències (Itineràncies poètiques II, 12)

[seguiment extraoficial del poema Se m'ennueguen, d'Anton]

Caminar en cercle,
Creient que, per alguna
Part, puc trobar-te.
Aquesta és la metzina
Del desig quan t'enyoro.

Cadències (Itineràncies poètiques II, 11)

[seguiment extraoficial del poema melòdic, de zel]

Digues, qui atura el diapasó
De les hores quan ets absència?
Qui esborra els brins d'escalfor
Que resten en la pell? La cadència

De la vida és regida per l'enyor,
Pel desig que reclama la presència
Perpètua dels llavis, de l'amor?

Ímpetu i carícia (RPV158)

Sembrar els solsticis amb silencis
Com si de sibilants sirenes parlés,
I resseguir cada centímetre del cos
Que m'incendia els somnis, la solitud.

Sadollar l'esperit en cada drecera
Cap als llavis que deslliuren el bes,
I saber que els misteris de la Natura
Es guarden en el teu ventre, latitud

Que m'agrada explorar amb famolenc
Ímpetu, perpetuar la carícia -el rèptil
Que s'arrossega pels porus de la pell-,

Indagar en els enigmes que no aprenc,
Guarir les ferides de la vetlla en la pupil·la,
Estimar-te com bífid vi que em duu de gairell.

Artròpode (Itineràncies poètiques II, 10)

Aquesta brisa
Tardorenca s'emporta
Jorns i paraules,
L'embalum de saber-se
Lligat a les estrofes.

I sóc artròpode
Que explora tota pedra
A la recerca
D'un racó que l'abrigui,
Lluny de la llar amada.