A l’espai exterior, només el buit t’acompanya quan ho has
perdut tot. L'aigua t'ofegarà, però l'aire també pot asfixiar-te,
amb aquestes paraules, la fetillera et parla. Vols treure l'entrellat
del que expressa però el fum que emplena l'estança és cada vegada
més dens i no et permet mantenir el cap clar. Encara et preguntes
per què has recorregut tants quilòmetres i has esmerçat tantes
hores per arribar fins aquí, i que una desconeguda et xerri sense
mirar-te ni preguntar-te res de la teva vida. Et mostres incrèdula i
escèptica, però també t'adones que et mantens en tensió, com si
esperessis la garrotada en qualsevol moment o que el missatge que
s'amaga en aquests mots és més sinistre del que imagines.
Remou una altra vegada les cendres i el trànsit retorna als seus ulls, que es mouen circularment sota les parpelles closes. El fruit del ventre de la teva mare, que és també el teu germà, et sobtarà amb tel·lúrica indiferència; sos ossos abandonats en el camí has de témer, i calla. Aquesta darrera matràfola et supera. T'alces i li llences, amb menyspreu, els bitllets acordats, mentre escups quatre paraules malsonants. L'anciana obre els ulls d'un blau intens i murmura un reguitzell inintel·ligible de sons, que podrien ser paraules, però que no aconsegueixes discernir.
A fora, la nit ha engolit el sol crepuscular que t'havia menat fins a la cova i una lluna creixent s'alça, majestàtica, entre núvols de tempesta. Olores el vent i saps que has d'afanyar-te perquè la pluja no t'atrapi en la intempèrie i lluny d'un resguard. Encens la torxa després d'haver-te cordat l'abric, l'aire gèlid bufa en ràfegues intermitents i en intervals irregulars, que t'agafen per sorpresa. Mantens el cos en tensió, amb la sensació que el món sencer està confabulat amb tu. No hi ha més fills de la teva mare que no siguis tu. N'estàs tan segura que hi pujaries al damunt, perquè va morir en el teu part, la primera i única filla seva.
Però també tens un cert dubte que la versió oficial sigui diferent a la veritat. Per això sents que la ràbia creix dins teu, i el cervell et bull i apresses el pas quan un llampec trenca el cel i l'olor de terra mullada envaeix l'atmosfera i t'indica que la pluja ja cau en algun punt proper. La flama no il·lumina massa extensió del caminoi i el traç escarpat de la muntanya tampoc no ajuda a avançar. Les ratxes provoquen embats que et priven de la respiració durant uns instants i et fan trontollar i gairebé desequilibrar-te. Els peus dubten on cal trepitjar per minvar els accidents del terreny. Però el que disminueix és el resplendor de la flama que et guia i ensopegues aparatosament amb una roca al bell mig de la ruta, que no has intuït.
El precipici t'espera i caus daltabaix; en qüestió de segons, toparàs contra la pedra nua que traça el pendent de la muntanya. Llavors, en plena caiguda, mentre vegis tota la teva vida en instantànies veloces, entendràs el significat del vaticini. I la Mare Terra restarà impàvida davant de la teva mort imminent.
