No cal que t'hi capfiquis. Ets la ineptitud
personificada i no s'hi pot fer més. Però no entens per què et demanen
la lluna en un cove. La gran il·lusió del pare és que esdevinguis metge
i, durant mitja dècada, ha remogut cel i terra perquè només et centris
en aquest examen. Has estudiat i estudiat fins que t'han cremat les
celles, però en tots els intents has fet el préssec. Ara és quan,
definitivament, al pare se li ha pujat la mosca al nas i se t'ha acabat
el bròquil. L'ultimàtum és clar i concís: si aquest cop no te'n surts,
ompliràs fitxes de clients a l'empresa familiar. En dir-t'ho has fet uns
ulls com unes taronges. Aquesta mala passada és amb xantatge emocional:
sap que, des de petit, t'ha esborronat tot el referent al negoci dels
de casa i que prefereixes veure els arbres en els boscos i no pas
acumulats en un magatzem, que tindran una vida tan fastuosa com efímera.
Sobretot amb els temps que corren.
No cal que t'hi capfiquis,
que de més verdes en maduren. Has de pensar un estratagema per
convèncer-lo que no és una idea massa recomanable i, ara que gairebé
fregues la nota demanada, abaixar les veles i llençar la tovallola és
una sortida poc digna. A més, no diuen que a la tercera va la vençuda?
Faràs força en aquest aspecte: no serà la mort de ningú que afluixi la
mosca un cop més. Si la muntanya no va a Mahoma... T'esprems el cervell,
perfiles el teu discurs. És llépol això de tenir una eminència mèdica a
casa i és tan a l'abast, que se n'hauria de fer creus. I si, novament
suspèn, un petit suborn sempre podria canviar les tornes i la nota.
Francament, aquesta seria una inversió de cara i ulls per fer encara més
pròspera la funerària.
