De nou al mòdul interestel·lar Steppenwolf i un cop introduïdes les coordenades que em duran a col·locar-me en l'òrbita de Disnòmia, deixo que el navegador faci la resta. Així tinc temps per analitzar les mostres recollides al llarg de les diverses incursions al planeta Eris, i trametre l'informe dels resultats a la Terra, perquè la Comissió tingui constància dels meus avenços. També per pensar en la Uhura i els nostres fills; sobretot en les desavinences que provocaren la necessitat peremptòria de posar terra entre nosaltres (imagino l'absurditat de la imatge en aquesta ubicació, amb un somriure sardònic). Tot i això, l'enyoro des del primer dia, en què la missió començà. La soledat col·loca les coses al lloc corresponent i ella el té en el meu cor, ho sé.
10 de setembre de 2063
Tot en ordre. Les dades recopilades i ja rebudes han augmentat l'eufòria de la Comissió i, alhora, la meva nostàlgia. Gargotejo mentalment unes paraules per a la Uhura, que li faré arribar mitjançant el correu telepàtic. La distància magnifica les sensacions i els sentiments.
És difícil suportar el silenci de l'Univers i l'estranya percepció que res no canvia perquè s'està envoltat de foscor i de cossos celestes que no parlen ni respiren, ni tenen escalfor ni provoquen reaccions químiques en un organisme viu com el meu.
Ja ho veus, calia trobar-me a 14.316 milions de quilòmetres de tu per veure clar que el camí més fàcil era disculpar-me.
No pas tirar d'orgull, de silenci o d'indirectes.
T'estimo.
**Recepció: immediata.
13 de setembre de 2063
Les píndoles proteiques no fan rutllar el cervell si s'ingereixen durant tant de temps. Ho corroboro i ho constato. Oferiria un ronyó per respirar l'aire fresc d'un matí acabat d'endegar i per un bon tall de carn a la brasa. A aquest punt arriba la desesperació que em mou dins de l'habitacle per a un únic astronauta. Fa tant que l'apamo, com si comprovar que no minva em satisfés tant com una conversa amb d'altres membres de la meva espècie. La resposta de la Uhura es farà esperar tant?
20 de setembre de 2063
El desig d'avortar la missió és enorme. Sobretot després de l'enèsima tramesa fallida a una adreça destinatària inexistent. Però resulta, senyor missatger-telepàtic-instantani, que aquesta adreça és la de la Uhura, la meva parella oficial. Per tant, millor no tocar el voraviu o et desconnecto...|
Abandono aquesta pantomima. La pulsació rítmica del cursor coincideix amb el moment de l'armistici i saber que torno a tocar de peus a terra. El calendari de l'ordinador em reubica a l'any 2016. 6 de març, malgrat les temperatures. Un nou diumenge que em desperto més enllà del llindar del migdia. I només penso en la meva Uhura particular, que em provoca pensaments suïcides (com prendre un bany amb transistor inclòs): és tan fina la línia que hi ha entre el seny i la depressió quan l'enyorança mossega. I no hi ha sortida visible per a aquest desassossec vital.
Però a les 16h juga el Barça i la tristesa se'm passa. Encara no està tot perdut, a la vida...
