Tots dos teníem la certesa que havíem
canviat. I, si no ho havíem fet encara, tard o d'hora ocorreria. Tan
sols calia abocar el contingut de l'ampolla allà on el linòleum
havia captat el rastre del vol de les libèl·lules, com una mar de
nostàlgia per alliberar-hi els somnis del lapislàtzuli. La resta
vindria sol. També els gats, que, empesos per l'instint ancestral,
olorarien aquella màcula làctia amb golafreria assedegada. Cada
llepada que efectuessin augmentaria la força del conjur i la
influència del desconegut, aquest embruix engendrat dins de les
seves pupil·les, que havien esdevingut felines en vestir-se amb la
disfressa macabra i sàdica. Sabia que no podia arriscar-me però no
tinc remei quan el meu olfacte de tafur pressent reptes i juguesques,
premis i recompenses...
Ara, quan el lli ja s'ha liquat, junt amb la meva carn —pell i ossos inclosos—, em penedeixo de tenir tanta malastrugança. Però encara em consola saber que vaig caure en l'influx d'un mag del transformisme, d'un escapista que em deixà a la corda fluixa del seu esguard, sota l'antifaç de la més mel·líflua tendresa, tot admirant la verticalitat de les seves pupil·les, tan enigmàtiques com belles. Només em resta aquest regne soliu conquerit pel líquid fluid, que és el meu cos fràgil, efímer...
#viernescreativo
