Després de vint aniversaris sopant junts, la rutina s'ha trencat. No cal dir que avui es nota que l'àpat l'he cuinat jo. És una menja insípida i tan allunyada de la idea que tenia del plat que, a hores d'ara, ja em penedeixo d'haver-ho intentat. I, el més greu de tot, d'haver-ho consumat.
No he sabut donar-li la textura desitjada ni l'aroma ha quedat intacte un cop cuinat. Aquell delit que despertava, durant qualsevol entaulada, les aromes vingudes de la cuina mentre ella preparava el dinar o el sopar, indistintament, avui no ha aparegut en cap moment. Ni en salpebrar la carn ni en tenir la plàtera al forn amb la guarnició de patates, tomàquet, ceba, all i llorer. I ja a l'hora de servir el rostit resultant he vaticinat un fracàs en l'estrena com a cuiner.
Enmig del silenci del menjador, la taula parada, amb el seient d'ella buit, m'ha deprimit tant que ara tinc pressa per acabar la vetllada. M'aixeco per anar a buscar el cava, al congelador des de fa una hora. Almenys això estarà al punt de sempre. Serveixo dues copes, en memòria d'ella. La dedicatòria d'aquest sopar d'aniversari haurà d'anar dirigida a la seva aroma encisadora. Aquella flaire que ha acabat provocant que desitgi paladejar el seu cos de forma extrema. Però tan poc satisfactòria que noto amb més intensitat la seva absència i la de la seva olor i enyoro poder parlar-li com fèiem mentre sopàvem plegats... Sobretot en una data com la d'avui.