De la nit al dia, ha passat de ser un pagès amb penúries econòmiques a trobar-se amb un bon feix de bitllets a les mans. I no per haver comès un delicte ni haver-se col·locat al Consistori. Res de tot això. Una cessió de les terres que va heretar del seu pare difunt i que tanta suor li han suposat durant aquests anys, sense notar-se els esforços. Diuen que les terres albergaran un projecte de crear una hípica en aquell paratge, idíl·lic per als urbanites. I per a la gent que pot permetre's aquests luxes.
Avui és quan es trasllada a la gran ciutat. Deixa la masia pairal i la seva mare amb una quantitat generosa de diners, que, ben administrada, arribarà fins que mori. La deixa amb les golfes caòtiques però això no el preocupa. De tant en tant, la visitarà, aprofitant que ve a gaudir-ne d'elles amb l'intent d'ordenar aquest desordre que sap. Però les oportunitats cal agafar-les quan arriben, i són imprevisibles. Ja ha lligat tot el que havia de lligar, amb la diligència d'un negociant professional.
Puja a la tartana que també va heretar del pare. Un Renault 4L que cau a trossos i ple de pols fins al darrer racó de l'interior i de l'exterior, però que encara el porta a tot arreu. La baca és un embalum tan caòtic com les golfes. Amb la manta que el cobreix, el voluminós caos és imperceptible. El portamaletes també és ple a vessar, l'ordre no hi existeix tampoc. Un núvol negre surt del tub d'escapament i el soroll del motor característic indica que tot està llest per a la marxa. La gran ciutat ofereix tantes possibilitats...
La carretera gairebé buida fins arribar a l'autopista que el mena fins a la Metròpoli, que ha vist en els retalls de diari del pare, i que ha anat renovant amb els que ha seguit guardant ell. Un monstre preciós i enorme, il·limitat com un formiguer que ningú no en sap l'extensió real. No se sentirà estrany, ho intueix. Potser li costarà al començament, però sabrà com capotejar les dificultats. Pensa en la mare. Espera que sàpiga reprimir les ganes d'endinsar-se per les seves golfes. La ferum de l'abocador el desperta dels seus pensament i li indica que arriba a la destinació. Grans xemeneies expulsen fum sense parar, els camions han aparegut a desenes, com si traginessin grans quantitats de material d'un lloc a un altre. Li agradaria revisar-los tots i saber què transporten, quines delícies hi trobaria... En aquests moments s'adona que realment el poble se li havia quedat petit.
Ha caigut el sol i el polígon industrial apareix amb les seves naus massisses, tan a prop de l'abocador que se sorprèn. La nau que ell ha comprat està ben assenyalada en els plànols. Busca l'adreça que ha memoritzat en aquests carrers gairebé idèntics. Ha de preguntar, però, per orientar-se millor i, finalment, se situa i la troba. La revisió es fa amb rapidesa. Les quatre parets amaguen el que hi troba dins, sacs d'escombraries de l'anterior activitat, un magatzem tèxtil. Segons li van dir, tot estaria net però per sort no és així. Sap que en aquest país la gent no és tan efectiva ni eficaç. Sempre li han agradat aquests dos adjectius, dels quals poca diferència els veu...
Es decideix a passar la nit allà mateix. Entrarà el 4L dins de la nau i ningú no el veurà ni el molestarà. Es cobrirà amb la manta llardosa a més no poder i inhalarà amb força. Sense sopar (només ha menjat uns fruits secs durant el trajecte), s'allita. Demà començarà els tractes laborals. Demanarà feina a l'abocador. Serà l'opció més fàcil de triar. I la més segura de rebre una resposta afirmativa. Mica en mica, i amb paciència, podrà omplir la seva nau amb tot el que arreplegui, sense patir per l'espai. Veu tantes hectàrees per satisfer la seva síndrome que dibuixa un somriure enmig de la somnolència, amb els narius plens d'aquell perfum deliciós que desprenia l'abocador.
Abans que els grills comencin el seu carrisqueig, en Diògenes ja ronca.
17/8/11
aicnálubmA (o Parafernàlia)[Repte Clàssic CDLXXVII]
El policia municipal baixa de la motocicleta i es treu el casc. Comença la seva ronda en aquest llogaret tranquil. Supervisar els aparcaments, comprovar que ningú no se salti els quatre semàfors justos quan són en vermell i regular, si es dóna el cas, el trànsit en els arranjaments d'una vorera o de la pintura dels passos de vianants. Es col·loca les ulleres de sol i es passa les mans per les mànigues. Que faci patxoca l'uniforme nou, almenys.
L'agent, que anomenarem M. per Melquíades, té ínfules literàries i en aquestes rondes tranquil·les observa el seu entorn a la recerca de possibles idees, a més de fer la seva feina oficial. Pren notes de tot allò que el seu ull copsa, com si multés un vehicle o efectués un informe seriós per als seus superiors. Quan arribi a casa, prepararà la taula amb tota la parafernàlia necessària per vestir aquests apunts i encabir-los en una història. Ja en té un centenar, de pensades. Però molt sovint, quan ha acabat l'escampall, la musa ha desaparegut i queda amb un pam de nas i prefereix començar el sopar.
L'individu no tarda en aparèixer. És en Cóssimo, l'italià que fa deu anys que es va instal·lar al poble. Camina a pas lent, com sempre fa, com si el tràfec no existís per a ell. La funda del seu omnipresent violí és el centre de la seva nova idea. Si en Cóssimo no fos en Cóssimo, qui asseguraria que dins d'aquella funda no hi guarda una escopeta retallada i vol atracar la sucursal del banc del poble? Apunta amb entusiasme aquest pensament i camina darrere del pobre Cóssimo, dissimuladament. Té la facilitat de fer les dues coses alhora, i així ningú no sospita de les seves martingales. Ni tan sols en Cóssimo, que segueix caminant uns metres davant d'ell.
S'atura quan l'italià s'atura i es mira un aparador. I si, en lloc d'una retallada, hi hagués un tros de plom per trencar vidres i endur-se joies i roba i articles de valor divers? Enmig de la trencadissa, sortiria la dependenta i l'escridassaria i ell (el desconegut, evidentment; no pas l'estimat Cóssimo) seria agafat in fraganti per M., que tindria l'excusa perfecta per utilitzar la seva arma reglamentària per disparar-li als genolls i aturar la possible fugida. Amb la ràdio demanaria reforços i una ambulància. La ferida no seria mortal, però la sang sortiria en abundància. L'emmanillaria per immobilitzar-lo més encara havent-li llegit els drets, que quedi clar. I junts, esperarien les sirenes de les patrulles policials i de la inconfusible ambulància, amb les lletres al revés i els colors estridents.
M. queda astorat de la quantitat d'idees que li suggereix la funda d'en Cóssimo, que ha reprès el seu camí. L'entusiasme d'escriure en el bloc de notes i de caminar mentre ho fa l'obliga a travessar sense mirar ni buscant un pas de vianants. El carrer, com tot el llogaret, és tranquil també. Només hi ha presses el dia dels cobraments de les nòmines, que es formen cues inevitables davant de l'única oficina bancària del poble. En Cóssimo gira a la dreta, sembla que es dirigeixi cap a l'estació d'autobusos. M. sap que no té cotxe. Per tant, és el lògic. O potser, de no tractar-se d'en Cóssimo, voldria forçar el pany de la casa de la Pancràcia, la vídua més rica de la zona, i endur-se tot el que pugui arreplegar.
Enmig de la calçada, M. deixa un marge perquè en Cóssimo continuï sense notar la seva presència. I pot acabar de perfilar la nova idea. El prolífic matí queda interromput per un grinyol de pneumàtics i per un monovolum, que s'acosta a tot gas. M. deixa caure bolígraf i bloc per donar l'alto al vehicle, que no disminueix la velocitat. La matrícula i l'automòbil li són familiars. Ha quedat clavat al centre del carrer i serà atropellat en pocs segons. Li agradaria escriure-ho però no és moment de fer-ho. Sobretot quan reconeix que la conductora és la seva sogra. Pensa que potser sí que ha abusat massa dels acudits típics i tòpics envers ella. Però el darrer pensament que té és que seria una bona idea per desenvolupar-la en arribar a casa...
L'agent, que anomenarem M. per Melquíades, té ínfules literàries i en aquestes rondes tranquil·les observa el seu entorn a la recerca de possibles idees, a més de fer la seva feina oficial. Pren notes de tot allò que el seu ull copsa, com si multés un vehicle o efectués un informe seriós per als seus superiors. Quan arribi a casa, prepararà la taula amb tota la parafernàlia necessària per vestir aquests apunts i encabir-los en una història. Ja en té un centenar, de pensades. Però molt sovint, quan ha acabat l'escampall, la musa ha desaparegut i queda amb un pam de nas i prefereix començar el sopar.
L'individu no tarda en aparèixer. És en Cóssimo, l'italià que fa deu anys que es va instal·lar al poble. Camina a pas lent, com sempre fa, com si el tràfec no existís per a ell. La funda del seu omnipresent violí és el centre de la seva nova idea. Si en Cóssimo no fos en Cóssimo, qui asseguraria que dins d'aquella funda no hi guarda una escopeta retallada i vol atracar la sucursal del banc del poble? Apunta amb entusiasme aquest pensament i camina darrere del pobre Cóssimo, dissimuladament. Té la facilitat de fer les dues coses alhora, i així ningú no sospita de les seves martingales. Ni tan sols en Cóssimo, que segueix caminant uns metres davant d'ell.
S'atura quan l'italià s'atura i es mira un aparador. I si, en lloc d'una retallada, hi hagués un tros de plom per trencar vidres i endur-se joies i roba i articles de valor divers? Enmig de la trencadissa, sortiria la dependenta i l'escridassaria i ell (el desconegut, evidentment; no pas l'estimat Cóssimo) seria agafat in fraganti per M., que tindria l'excusa perfecta per utilitzar la seva arma reglamentària per disparar-li als genolls i aturar la possible fugida. Amb la ràdio demanaria reforços i una ambulància. La ferida no seria mortal, però la sang sortiria en abundància. L'emmanillaria per immobilitzar-lo més encara havent-li llegit els drets, que quedi clar. I junts, esperarien les sirenes de les patrulles policials i de la inconfusible ambulància, amb les lletres al revés i els colors estridents.
M. queda astorat de la quantitat d'idees que li suggereix la funda d'en Cóssimo, que ha reprès el seu camí. L'entusiasme d'escriure en el bloc de notes i de caminar mentre ho fa l'obliga a travessar sense mirar ni buscant un pas de vianants. El carrer, com tot el llogaret, és tranquil també. Només hi ha presses el dia dels cobraments de les nòmines, que es formen cues inevitables davant de l'única oficina bancària del poble. En Cóssimo gira a la dreta, sembla que es dirigeixi cap a l'estació d'autobusos. M. sap que no té cotxe. Per tant, és el lògic. O potser, de no tractar-se d'en Cóssimo, voldria forçar el pany de la casa de la Pancràcia, la vídua més rica de la zona, i endur-se tot el que pugui arreplegar.
Enmig de la calçada, M. deixa un marge perquè en Cóssimo continuï sense notar la seva presència. I pot acabar de perfilar la nova idea. El prolífic matí queda interromput per un grinyol de pneumàtics i per un monovolum, que s'acosta a tot gas. M. deixa caure bolígraf i bloc per donar l'alto al vehicle, que no disminueix la velocitat. La matrícula i l'automòbil li són familiars. Ha quedat clavat al centre del carrer i serà atropellat en pocs segons. Li agradaria escriure-ho però no és moment de fer-ho. Sobretot quan reconeix que la conductora és la seva sogra. Pensa que potser sí que ha abusat massa dels acudits típics i tòpics envers ella. Però el darrer pensament que té és que seria una bona idea per desenvolupar-la en arribar a casa...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)