Deferència (o Confidències)(Minirepte95)

Ho reconec, sento enveja d'un cinquantí. Des del passat Divendres Sant, el dia que la cartera del poble veí trià per sortir a sopar. L'alegria primera, després d'anys sense saber d'ella, va anar desinflant-se mica en mica al llarg de la vetllada. Riures nerviosos, que s'apaivagaven en servir-los cava o dur-los el sopar encomanat. Per deferència, suposo. O per amagar-se d'alguna cosa que era tan clara de veure's. Aquell home de cinquanta anys era la seva nova parella, sens cap mena de dubte. I jo, amb l'ànim esdevingut un eccehomo, palplantat allà entre confidències que afegien una nova estació en el viacrucis personal i interior, directe al mont Calvari, en què seria crucificat.

L'inesperat contacte dels seus capcirons va clavar-me el primer clau al palmell dret, i en entrellaçar-se els dits còmplices, el ferro va esqueixar l'altre palmell, rudement. Fins a les postres, els xiuxiueigs i les rialles van alternar-se. I no sabia del cert, encara que ho intuïa, que la part dolça de l'àpat vindria en la comunió de les seves boques, delitoses i neguitoses, que van lluitar de forma pacífica entre mossecs i saliva. Arribava així el darrer clau, que ajuntà els turmells en una amalgama d'entranyes i sang i pell desencaixades, i, amb un esbós de ganyota que volia semblar un somriure hipòcrita, vaig respondre l'entusiasta “Bona Pasqua!” amb què es va acomiadar la parella. Sol, sense lladres, em vaig sepultar en silenci.

Fins que avui, Diumenge de Glòria, he tingut esma d'escriure aquesta confessió plena de ràbia i d'enveja, de persona gelosa i fatalista, amb el seny enterbolit per aquest imprevist. Potser no concordin les dates, ho reconec també. Això ja no serà culpa meva, sinó del que tardin els corrents de la mar en retornar el meu cadàver, sense estigmes ja, a la platja.

Dòmino (o Gènesis apocalíptica)

Insomni, i les fitxes del meu cervell no s'aturen,

Entre l'onatge, que vaticina el naufragi i l'illa,

I la capacitat de comprendre la sang als polsos,

Perquè la vida clama i reclama espais lliures.

Amb l'exactitud dolorosa d'escoltar el rebombori

Del sonall fet de bocins de promeses trencades,

Segueixo la sofrença amb passes tímides, vagues.

Insomni, i la pluja encara cau damunt de les restes

Del somriure esbossat, en un rostre orfe, de tristesa

Manllevada, que és meu i continuo sense reconèixer.

Amb el retrobament, vull desaparèixer on l'alenada

No sigui ofec ni fugida, perquè les vetlles esdevinguin

Mel vellutada i bes als llavis i abraçada corresposta,

On la soledat se senti estrangera com una germana.

Pel·lícula ( o Seqüències vívides)(RPV288)

Tan sols ens restava ser testimonis dels retalls fets moviment
En el conjunt de seqüències que formaven una pel·lícula, i vàrem
Fer-ho aquella tarda. Semblava fàcil, en un principi, però el difícil
Era compaginar l'entrellat i la trama, enmig d'aquell laberint.

I ens vèiem reflectits en cada escena, inclús en els moments
De discutir, entre frases ben obscures i insults esmoladíssims,
Que ens provocaven vergonya i manllevar-nos aquelles ganes
De riure i de mirar-nos en qualsevol segon de la projecció. Sí,

Ella no sabia com agafar una crispeta, ja quasi tèbia, del plat
Col·locat en terra de ningú, com si el simple contacte li semblés
Un esforç sobrehumà, que no sabia ni començar ni concloure.

I, en veure l'assassí i el seu ganivet, vàrem entendre-ho tot,
I va ser en aquell precís instant en què la seva mirada va trobar
Els meus ulls esbatanats, i va ser el primer cop que quedava muda
.
.
.
En mirar-nos, per última vegada.

Perímetres i intempèrie (Supervivència V)(Melorepte244)

Per què les veus del passat no emmudeixen i pedalen

On no hi ha asfalt per transitar, dins de la memòria,

Aquests bocins de llum que construeixen una història

Del no-res, entre rialles i llàgrimes, amb l'aire que exhalen?

Per què no és volàtil l'espectre que deixen de la infantesa,

Les siluetes que, perfectes, juguen amb ombres i llum,

I carreguen traülls i tristeses i alegria sense més embalum

Que aquesta àncora que no es deslliga però que tampoc pesa?

Per què, per avançar, cal trencar murs o inclús oblidar mars

Insondables, horitzons que he traçat, per reptar-me sempre,

En l'ingent món que forma el minúscul perímetre del teu melic?

Per què, digues, aquestes veus que em parlen eixorden l'espars

Silenci que anhelo, esborren la quieta calma que sols s'empra

Quan l'ànima es troba enmig de la intempèrie i no cerca abric?

Bèsties bípedes (o Obsolescència instantània)(48a Crida de VullEscriure)

Segons els pares, l'any 2000 havia d'obrir noves portes a l'avenç tecnològic. I la Virgínia ho experimenta amb tota la seva plenitud en prémer el botó. Embadalida comprova que és immediat l'efecte. Ni la velocitat de la llum pot superar aquesta acceleració. Davant seu, reminiscències d'un panorama que li és conegut però tan evident que es troba en ple transcurs del passat que no li cal pessigar-se per saber que no somnia. És real allò que veu, allò que escolta. Se sent privilegiada, malgrat un cert malestar, barreja de vertigen i perplexitat: s'adona que els seus rebesavis mai no haurien pogut ser testimonis com ella d'aquests teletransports quasi instantanis, però potser sentirien el privilegi de ser més feliços. Inclús lliures d'un sistema d'esclavatge silenciós, quasi innocu, invisible a simple vista.

La Virgínia dubta abans de prémer de nou el botó, que la retornarà al seu present, perquè ha quedat paralitzada durant uns segons que li han semblat segles. Ara ja no es burlarà de les narracions de ciència-ficció tan escampades entre les seves generacions anteriors. Recorda l'entusiasme del seu pare en parlar-li de Philip K. Dick, d'Aldous Huxley o de la sèrie Star Trek. Bèsties bípedes d'altres planetes, individus de mons paral·lels que no entenen la societat, foscor... Tots tres elements s'amalgamen davant dels seus ulls avui, en la que és la data vigent: 8 d'abril de 2014. La màquina del temps s'amaga en el comandament a distància del seu televisor, mentre Rosa Díez vomita paraules en l'estrada del Congrés.

Antípodes (Supervivència IV)(Melorepte243)

Per què deixar-te anar, amb tot el llast que suposa,
És més dolorós que el silenci sembrat en la requesta
Si la calma no és garantia després de la tempesta
I la primavera no recupera l'esplendor de la rosa?

Per què enlloc és llar des que l'alba no s'omple de tu
I els mots són dagues que divaguen endins del cor
Si, malgrat tot, sobreviure és sentir que l'ànima mor
Degut a rònegues faules carregades pel dol escrú?

Per què lliscar vall avall és salvar de la desesperació
El seny i la joia i la guspira que encén l'esperança
De nou, si el món s'alia amb l'ombra més immunda?

Per què, digues, el camp d'ortigues d'enyorar-te inunda
El meu ésser, si l'oxigen que respiro és la teva mansa
Mirada, que m'encega, tan plena de pau com d'inspiració?