Món lila del teu cos

Món lila del teu cos;
Libar-lo m'és necessari
Com la llum del sol
Que desapareix quan et vesteixes.

I en el teu melic hi guardo
La rosa dels vents que guiï
Les veles del meu llagut
Fet de somnis per conquerir-te,

I en el teu ventre hi tindré
El port calm per albergar-me
De totes les galernes futures.

Món lila del teu cos;
I el capvespre m'atrau
Com el desig cap als teus llavis.

Vímet (RPV71)

[proposat per Helènic Glauc]

Quan la natura és Natura a mans de l'artista,
Quan l'aresta dels silencis recorre cada punt
Estratègic del teu melic de rosa florida,
Torno a la vida i la visc per a tu.

Quan les ombres són pesombre de tanys intangibles,
Quan la solitud és escarni del caigut en combat
I sap que del no-res sorgiran els rumors que el fiblen,
Retorno al desig per besar-te els llavis amb feredat.

I sóc home cansat de lluitar contra espectres lassos,
I sóc romeu que deambula pel món amb peus descalços,
I aniquilo les hores que transcorren sense destinació prevista.

I ets núvol que defuig les meves carícies sinceres,
I ets pètal que ja ha desesperat de cercar noves primaveres
On el vímet és somni de la natura quan és Natura a mans de l'artista.