La Clàudia es desvetlla. Al seu costat, el seu marit dorm i ronca. O ho fa veure. Es mossega el puny perquè ja no sap com posar-se per apaivagar aquest estrèpit. Tampoc vol anar-se'n al sofà a dormir, que seria la solució més eficaç. Avui no. Avui necessita el contacte físic del sexe contrari i unes mans damunt de la seva pell. Si es despertés ell, o deixés de fingir, s'adonaria que té a la vora una dona diferent, receptiva com mai.
Es gira cap a ell i se li arrapa descaradament. Els roncs augmenten gairebé de forma automàtica. I la Clàudia es desespera. Es lleva i entra al lavabo. Ha de refrescar-se la cara almenys. Amb cautela gira l'aixeta fins que brolla el mínim doll d'aigua per omplir-se mica en mica les palmes juntes. En mullar-se els ulls tancats i les galtes, aixeca el cap i observa el seu propi reflex al mirall. La camisola poc suggerent dissimula el seu cos, els cabells embullats també ajuden a treure-li sensualitat al conjunt. En silenci, escolta els roncs del seu marit a l'habitació i, a través dels conductes de l'aire, l'enrenou d'una discussió dels veïns. Una escena que es va repetint i és una tònica ja coneguda. Només li falta una butaca per ser millor espectadora que ara.
La Clàudia gira de nou l'aixeta i l'aigua ja no raja. Respira amb calma per mitigar l'excitació abans de tornar al llit. Es troba a la corda fluixa d'un matrimoni que ha quedat a la via morta de la rutina, que se suporta només perquè ja s'ha acostumat a la vida en comú amb poques alegries i gens d'obligacions extres. I perquè cap dels dos no es planteja marxar ni prendre la decisió del divorci. Es col·loca sota elsllençols, a una distància prudencial del cos del seu marit, per si s'anima a indagar sota de la seva camisola. Avui no li diria que no.
Lentament, la Clàudia es deixa seduir per la son, amb el dubte de qui va començar a fingir: si ella amb els seus orgasmes o ell amb els seus roncs. No ho recorda, avui tampoc.
30/10/11
Nostàlgies (Melorepte166)
Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.
Mt, 16:25
Vine, trobarem els racons més oblidats de la Metròpoli
Per ajaçar-nos de la misèria i de les pors, d'allò que omple
Les nostres vides de temença, i caminarem amb sigil
Per graons de cristall, d'eben, de nacre, trencadís d'ànimes
Que, en corrua, vesteixen l'avinguda nua, que ha d'esdevenir
Caòtic desordre, apressat ritme quan l'ensonyament desaparegui.
El gratacel abasta els somnis dels núvols abans que retorni
La nit per escampar la seva vesta mil·lenària damunt de la badia?
Vine, tinc els ampits de totes les finestres del món per abocar-hi
Silencis i tempestes, solituds enllà de la multitud que duu un corrent
Invariable, amb la mirada a l'horitzó que no es veu, que, finalment,
Ha desaparegut engolit per xarxes laberíntiques d'asfalt i de ciment
On l'or i l'aram i el coure van de mà en mà i hi troben el seu santuari.
*
(II. Memòria Sabàtica [Efemèrides])
És que Jesús li havia dit: «Esperit maligne, surt d'aquest home!»
Mc 5:8
Al fons dels ulls, perquè, en adonar-nos de la seva existència,
Ja ha desaparegut.
I hi haurà llàgrimes i oblits, amnisties sense rancúnia; quan la pèrdua
Succeeix, el llenç queda en blanc, tabula rasa, la memòria immaculada.
Efímer, com un esglai que és momentani, que acabarà barrejat
Entre efemèrides i rutina, oblidat també.
Com el sofriment i la malastrugança,
Com qui compta els dies amb sang.
Només en el tint vermellós d'un prec
Habita l'ànima que ens mou, comunitària,
L'isolament que ens tornarà humans, més humans
Que fins ahir ens feia inermes, freds, sense paraules per a l'estrany.
*
(III. Bullícia)
T'aniré donant amb mesura l'educació justa,
amb exactitud et transmetré el coneixement.
Sir, 16:25
He escrit al vent missatges que no han d'arribar-te, derrotat,
Com qui ha de suportar l'embat de les onades en terra ferma.
En el sil·labari que he inventat per a tu i per a mi i per aquest
Sentiment que m'arrossega torrent avall, abandonat per la mar
I per la vida on la llum s'engendra i no coneix el ventre matern
Perquè s'ha allunyat de la llar. I segueixo essent herald del dolor.
L'edifici s'alça impassible, ignorant el batec de la vida al voltant,
I no hi haurà res que el freni ni l'enderroqui avui. Potser demà...
He emplenat fulls d'enigmes sense desxifrar, que deixo en mans
D'un déu que no m'escolta, i m'alleujo en vaticinar el retorn del dia
I de la claror. Enmig de la Metròpoli, i de la bullícia. Una tessel·la
Més en aquest mosaic tan eclèctic com homogeni, absent de calidesa.
I segueixo la meva senda, que havia dibuixat en la pell de la mar.
* * *
Ànima intrínseca (Repte Clàssic CDLXXXVII, 1)
Quin enrenou! Quantes rialles insuportables! I això per veure una obra de teatre en què no hi ha res que sigui real. El que és real és la feina que hi ha darrere dels decorats, entre les cordes de la tramoia. Aquí se sua de valent, ja ho veus, xicot, perquè el públic marxi satisfet de tantes falòrnies i mentides, després d'haver vist la seva actriu preferida, que tan desagradable es comporta fora de l'escenari. Marxen a casa havent estat còmplices d'aquest entramat que els fa riure o plorar, que reflecteix de vegades les seves misèries i, tot i així, aplaudeixen.
També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.
Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.
No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?
També en representacions que diuen que són tan importants i cabdals en la dramatúrgia. Com a Oncle Vània, de Txèkhov, el mestre d'aquest art. Això opinen els que no han vist res d'ell, també. Com que ho diuen els entesos... s'ho arriben a creure. I si véns al teatre com si fossis un més del ramat, què has de queixar-te després? Qui t'obligava a anar-hi, no? Mossega't els llavis, però calla i suporta el que veuràs, quiet a la teva butaca i sense mirar el rellotge perquè la funció et sembla avorrida.
Però avui et garanteixo que no hi haurà motius perquè la gent s'avorreixi. La causa serà Txèkhov. Encara que no per les seves trames i els seus personatges d'intrínseca psicologia. Només per una frase, tan genial com certa. Al llarg de les seves creacions. No l'has sentida mai? Diu així: “quan en una història apareix una pistola, en algun moment s’ha de disparar”. I a l'obra d'aquesta nit, n'hi ha una. Ho sabies? Estigues atent i seràs testimoni del meravellós espectacle d'un tret i de les seves conseqüències. Perquè les bales que es troben dins del tambor d'aquesta pistola no són de fogueig, sinó reals. Com la vida. Com allò que ocorre fora d'aquest teatre.
No em creus? Espera i ho comprovarem. El teló és a punt d'alçar-se i Oncle Vània començarà, un cop més, però amb sorpresa afegida... He esmentat la paraula pistola, oi?
27/10/11
Exànime (RPV191)
Dels pocs llocs on trobar-nos
un d'ells és la tristesa.
J. MARGARIT.
Als teus peus, com la pluja que mulla l'asfalt i l'ànima,
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.
Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.
Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.
Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.
un d'ells és la tristesa.
J. MARGARIT.
Amara'm, xopa'm, que esdevindré llim i vida humida
Quan pugui enyorar-te. Demà, potser, si retornes.
Entre els dolls del torrent que creix i s'escampa, exànime
Batec, en el xim-xim d'un ritme constant, sense brida,
Acaricia'm i torna'm flama en la foguera que subornes.
Als teus peus, com la rosada que resta en l'herba, arran
De pell, a flor de llavis, guareix-me la tèbia ferida
D'una gangrena que rau, inquieta, al fons dels teus iris,
Silenciosa com una tempesta llunyana però a la vora.
Entre els capvespres i les matinades que vindran,
Cerca'm un laberint directe al teu cor, sense sortida,
I cauré als teus peus mentre prego que no em miris
Si t'observo fit a fit: ets el núvol quan el cel plora.
26/10/11
Eficiència (Minirepte17)
L'avió s'enlairarà. No hi haurà cap atac terrorista imprevist que no permeti que el vol arribi a la seva destinació. Els escàners i els raigs X ho han comprovat tot perquè això no succeeixi. Tampoc hi haurà ràfegues de vent huracanat ni un nou Diluvi Universal que cancel·li les previsions aèries dels aeroports. Ni d'aquest. La documentació i la targeta d'embarcament són en regla i aquest tampoc no serà un motiu per retardar el viatge.
Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.
No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.
Ha tornat la timidesa de la infància, que provocava que no existissin paraules capaces de trencar el lacre del silenci que segellava els llavis. Però avui, fins aquest precís moment, hi ha hagut paraules suficients perquè no prosperi aquest silenci, aquesta absència de sons. L'únic que ha fallat ha estat la pólvora, la climatologia, la tramitació. Potser aquesta darrera ha actuat amb massa eficiència, tot al contrari que el valor que necessitava per retenir-te al meu costat. L'avió s'enlairarà sense preguntar res a ningú.
No hi ha Torres Bessones enlloc per enderrocar, la vida és massa complicada si la intentem solucionar sense cap ajuda. Fins i tot costa el moviment del propi cos si al voltant només ens creem obstacles. O callar aquest perdó que gairebé tenim a flor de llavis. El retenim, encara, i l'avió s'enlairarà. Amb el comiat més amarg de la vida al fons de la seva bodega, entre l'equipatge exigu que t'has endut. Una agència de missatgeria i de paqueteria ja s'encarregarà de la resta, que és a punt a casa.
20/10/11
Intempèrie (Repte Clàssic CDLXXXVI)
Els veig des de l'exterior. Acaben de llevar-se de la becaina i sembla que no només hagin dormit. M'acosto una mica més a la finestra i escolto les rialles d'ella quan ell li palpa els pits mentre es troba enganxat al seu cul. Preparen el sopar, l'enciam per a l'amanida en remull a la pica, el lluç descongelant-se al microones, i un bol de maduixes per a les postres. Amb els ànims que hi ha en la seva cuina però, crec que hi haurà d'altres activitats abans que sopar.
Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...
Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.
Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.
Ell es desenganxa de la seva esquena. L'erecció és notable i encara oculta pels pantalons curts. Ella tot just porta posada una samarreta llarga, i unes calcetes minúscules. Res més. Ni faldilla ni pantalons. Els mugrons han enviat senyals d'atenció, igual que el penis d'ell. Sento gelosia. Per força, aquest espectacle em sembla gratuït. Després de tant somicar per part d'ell, dels seus monòlegs de víctima acompanyats per la meva mirada compassiva i entenedora... Ara la que no entenc res del que veig sóc jo. Perquè és evident que aquest matrimoni no està en hores baixes ni en crisi. Una flor no fa estiu però és un entusiasme adolescent tan clar...
Em neguitejo en veure que ell s'ha despullat del tot. Sé cada part del seu cos de memòria, fins i tot abans de treure's la darrera peça de roba. Ella m'és desconeguda en aquest aspecte. Només l'he vista vestida en totes les ocasions. Els seus pits comencen a notar l'edat però es manté en un equilibri que envejo. Amb habilitat s'ha desfet, alhora, de la samarreta i de les calcetes. El seu pubis perleja de suor i de la pròpia humitat. Sense gens de pèl púbic em vénen nàusees d'aquesta nuesa tan clara. Davant de la pica, on l'enciam ja és en remull, demana amb gestos i paraules dolces que se li acosti més. Li engrapa el penis, completament erecte, i el masturba. La visió del seu sexe ens encén a les dues. Ella pel desig de sentir-lo dins seu i jo per l'enveja que em provoca que ella estigui empunyant el que més m'agrada del seu marit.
Dono un tomb sobre mi mateixa quan la penetra. Un gemec sord i ple de plaer anuncia la penetració enèrgica i plaent. Això ja em sembla que passa de taca d'oli i la ràbia em corre per dins. Em sento enganyada, la seva amant en els dies crítics de la parella i ara oblidada mica en mica. L'assiduïtat dels primers cops ja no és el que era i ara comprenc el motiu de tot plegat. També el punt d'abandó que sofreixo. Vull enviar-ho tot en orris, ja no vull seguir observant-los i tampoc vull que segueixin aquest espectacle tan mesquí. Amb ràbia emeto un lladruc que els faci despertar d'aquest estat eròtic i s'adonin que m'han deixat a la intempèrie del jardí durant tota la tarda.
Sínia (Melorepte165)
De flors que es mustiguen
En la llera d'un riu que inunda
El cor de penúries.
I és aiguamoll i pou sense final,
Glacera que esdevé líquida
Amb l'escalf mínim d'uns dits.
El meu amor mou la sínia d'uns llavis
Que s'emplenen d'esperança
En pressentir el diluvi, la quarantena
De jorns per gaudir del foc.
I, mentrestant, m'enfonso en el llot
De l'espera, en l'abandó, en la llàgrima
D'una súplica contra el naufragi.
17/10/11
Zitzània (RPV190)
Al capdavall, amics, si em demanàveu...,
us diria a l’orella la secreta
ràbia que se’m menja l’alegria
i em dóna pas de vella, mans de nàufrag.
Maria-Mercè MARÇAL.
Que sembla atzabeja en lloc de l'atzur de l'atzar,
El calze del bonze que no s'enfonsa mai
En la temptació de l'argent més viu,
I converteix-me en bronze, en atzeituní,
En aigua estancada, cisterna cercada pel saurí.
Emmetzina'm i no caldrà aconseguir descans
Per a les mans buides, per al foc que descuides
Encès quan la cendra aflora, i plora als afores
D'un llogarret que t'és foraster, metec, aliè
Com la il·lusió del miratge, com la duna
Que creix sense parar endins del cor,
Ofidi que és herald de l'homicidi fallit,
La nit, la vetlla i el dia que recomença, malgrat tot.
Penèlope (Minirepte16; íntegre)
El seu estómac es queixa. Dins de l'habitació, en silenci, la Penèlope pensa que tanta sorollada acabarà alarmant els veïns. Al bressol l'Úrsula respira fortament, i a l'altre llit, la Lídia parla en somnis. No hi ha cap de les seves germanes que s'adoni que el got de llet amb quatre cereals comptats, que ha pres abans d'allitar-se, no li ha fet passar la gana. Elles, que són més petites, en tenen prou amb això. Però la Penèlope ja ha complert els set anys i menja més.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
Es destapa i deixa que la flassada caigui al terra. Es gira i intenta dormir. L'estómac, però, emet sons exagerats. No gosa llevar-se i dirigir-se al menjador, on els pares discuteixen o no es parlen amb el televisor sempre encès. Perquè la darrera vegada que va preguntar què hi havia de sopar, a banda del got de llet, el pare li va respondre amb un clatellot i escridassant-la. I ella sense comprendre la seva reacció.
Mica en mica aconseguirà adormir-se. Ho farà, com sempre, si no pensa en el menjar o en les reclamacions de la seva panxa. Ja ha après a callar. Demà ja es barallarà per un tros d'entrepà a l'hora de l'esbarjo, quan tampoc tingui esmorzar. Encara que no sàpiga de què li parlen els pares quan li esmenten paraules com crisi, pobresa o retallades. Són paraules que mai no havia escoltat i no en sap el significat concret. Ella només entén quan el seu estómac es queixa de gana.
15/10/11
Arrogància (Relats conjunts)
Es desperta amb la incomoditat que ofereix l'arrogància i la fatxenderia. És aviat per sortir amb presses, així que es prepara una dutxa, conscient de l'enrenou que ha suscitat la seva darrera acció. Tan plena d'originalitat... Somriu davant del mirall, el cabell canós el fa sentir-se cada dia més atractiu. Parla a la imatge amb un deix de sensualitat que, barrejat amb l'accent, ell mateix el troba d'allò més temptador. Gairebé nu del tot, només duu els calçotets de mitja cama, es repassa amb la mirada i hi ha una escalforeta que li puja del sotaventre arran de l'espectacle que observa.
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
Decideix que mirarà el diari i canvia la dutxa per un bany relaxant. Col·loca el tap de goma al desguàs de la banyera, que es va omplint lentament. La premsa és damunt de la còmoda, l'Antònia l'hi ha deixat sense fer soroll. Així li agrada, amb la màxima discreció i amb la docilitat de dona subjugada. Fulleja el diari del seu país, deixa els esportius per més tard: no fa falta començar tan bé el dia amb glops d'enveja escrits. Les notícies de la crisi el cansen, els afers internacionals se la porten força fluixa, la veritat. Però quan arriba a una notícia sobre els conflictes armats en què s'han vist involucrats els Estats Units d'Amèrica, obre de bat a bat els ulls.
S'emprenya i mastega quatre malediccions en la seva llengua materna. Ha d'haver-hi una confabulació contra la seva persona, aquest home que mira de forma amenaçadora endavant, que l'assenyala amb el dit. A ell. S'ha fet expressament, ho sap del cert, després de la seva acció tan lloable per a uns i tan envejada per als seus detractors. Marca el número del seu acabalat cap. Vol aclarir l'entrellat de tota aquesta martingala desacreditadora. Quan en Flo despenja, en José ha oblidat que l'aixeta de la banyera encara raja, igual que va oblidar el nom de qui va rebre l'atac del seu dit la nit anterior.
Relats conjunts
8/10/11
Consciència (Repte Clàssic CDLXXXIV)
he does not have to feel because he thinks
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
1997
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
1978
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
1997
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
1976
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
1997
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
(the thoughts of others,be it understood)
he does not have to think because he knows
(that anything is bad which you think good)
[ell no ha de sentir perquè pensa
(els pensaments dels altres,entengui's)
ell no ha de pensar perquè sap
(que és dolent tot el que vosaltres creieu bo)]
e. e. cummings.
Les ordres són clares. La Plaza de Mayo ha de ser desallotjada. De la forma que sigui; la finalitat, diuen, justifica els mitjans. Vaig protegit amb l'armilla antibales, encara que sé que no n'hi ha, d'armes de foc, i amb el casc de visera enfosquida. Igual que la resta de companys. Tots amb la mateixa fesomia, anònims, perquè ningú no ens pugui reconèixer. Ni assenyalar-nos pel carrer, si algun dia caiem pels suburbis de la ciutat. Això ho dubto... Estic preparat per quan sigui l'hora d'actuar.
Em desperto amb l'estranya sensació de la fam extrema. Però estic saciat. Saciat i tranquil. No entenc, llavors, per què aquest rar pes al cor no sé d'on ve. Xisclo, crido la mare ben fort. El motiu ja aniré sabent-lo. Els manyacs de la mare arribaran en breu. La seva olor, malgrat que hagi canviat d'uns mesos ençà, em retorna la pau i la tranquil·litat que semblava haver-me abandonat una estona. El cap funciona i recorda amb vaguedat retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut. Diria que ho he fet. Però no. Somico i respiro amb dificultat. L'escena és dramàtica per qui la vegi des de fora.
Les dones s'han reunit, totes amb la mateixa indumentària també. La tela d'un bolquer que els serveix de mocador per al cap. Ho he llegit en alguna banda. Em sona a llegenda urbana. Em vénen ganes de preguntar-los si ha estat usat. O potser també els fa fàstic la femta d'un fill propi. Ja m'agradaria que m'argumentessin les seves raons. Per què diuen que el Govern els ha pres els fills, els marits, els familiars. Tots els mascles, de preferència. El nostre país és enorme, potser han fugit, o han volgut desaparèixer. Criden, les que s'autoanomenen des de fa temps Madres de la Plaza de Mayo. La càrrega arribarà en breu. Ho intuïm. Jo també.
Tinc gana. Molta gana. I no és d'ara. És una fam endèmica, que no la deixo anar ni després d'haver-me cruspit amb voracitat la curtíssima ració que ens toca a cadascú. Sóc el petit, de set germans, dormo en un racó de la casa gairebé a la intempèrie. Quatre parets que tenen poc d'empara. Un pany que, amb una ràfega de vent, cauria. Els vidres nus a les finestres. No hi ha diners per a cortines, ni per a persianes. La fam no és l'únic problema a casa. Ho diu el pare sempre. I la mare plora. Ens en sortirem, Cristóbal, repeteix sempre. Jo la creuria, però les entranyes gemeguen de tal forma... Cops i crits. Corredisses i jo callo més del que callava fins ara. Botes i sons metàl·lics. S'apropen les passes. I s'obre la portella que separa el meu racó de la resta de la casa. La llum fereix els ulls, avesats a la foscúria. Xisclo, crido la mare ben fort. M'alcen unes mans, que semblen enormes. M'encaputxen i la foscor encara és més densa. Alguna cosa em colpeja i quedo inconscient.
Cal carregar contra les dones. Ens han començat a insultar. Ens mostren els retrats. Fotografies descolorides, degut al pas del temps. Les fesomies d'aquestes imatges són penoses, gent de baixa estofa. Busco un punt per no desorientar-me ni repartir cops sense solta ni volta. Topo amb un marc que conté un rostre de nen. Uns ulls enormes que sotgen, que miren de fit a fit a qui l'observa. Aquest retrat és idèntic als que he vist al llarg de gran part de la meva vida. Almenys en vint anys. Els anys anteriors són retalls d'una vida que no tinc consciència d'haver viscut.
No vull pensar. Em fixo en els ulls de la dona que subjecta la fotografia. Escupo ordres perquè s'aparti, malgrat que, en el fons, desitjo que no ho faci. Descarrego la ràbia contra el seu rostre, vull esborrar aquests ulls del meu cap. Aquesta no pot ser la meva mare de veritat. Jo no sóc un desaparegut. I menys ara, que fa tants anys que no conec la gana ni l'angoixa d'anar contra el sistema.
5/10/11
Nostàlgia de Tòquio (Melorepte163)
Símbol de la melangia extrema,
Del necessari desig de sentir-se viu
Perquè, en ple dolor, el batec de la vida glapeix.
Encara avui.
I és com esguardar el precipici i cercar-hi el fons.
Almenys intentar-ho, mentre s'ennubila la vista
Carregada de paisatges.
Vindran vents d'enlloc, la ginesta flèbil d'un sol
Que ha estat tenyit massa vegades,
El cos estrany en continu jet lag vital.
I, encara avui, sabré els noms d'allò que crec tangible,
I que m'envolta.
Com si el tsunami ressonés a les portes de la llar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)