Ja puc dir que el concert en
commemoració del 50è aniversari del Festival de Mozart ha estat un
desastre. Tot i l'esforç esmerçat i el temps invertit, a pesar de
trampejar l'enèsima retallada en el pressupost vingut del
Departament de Cultura, malgrat escollir el repertori més selecte de
la producció mozartiana, encara que la professionalitat de cada
membre de l'orquestra fos indiscutible i brillant, l'empresa era
difícil de dur a bon port. I això s'intuïa en el buit que quedava
a l'auditori després d'interpretar una nova peça. Res, ni un
aplaudiment ni una ovació ni un murmuri disconforme del públic
assistent; només un incòmode i gèlid silenci regnava en la
platea.
Amb total indiferència era rebuda la
darrera nota de qualsevol moviment de la simfonia corresponent, però
calia suportar estoicament el xàfec que es pressentia, aferrar bé
la batuta i dirigir, com si res, aquell elenc exigu però valent, que
era testimoni de la suor que em perlejava el front, degut al
nerviosisme de saber l'únic final possible, i que s'aliava amb mi
també en la catàstrofe. Però, com es pot ser fidel a la genialitat
simfònica del compositor austríac amb una orquestra tan escassa com
un quartet de corda?
