Exèquies (Itineràncies poètiques IV, 6)

Resistir més enllà del fred
I del desert i dels cops
Que vinguin al llarg dels anys
Com una flor que busca el sol
I creix vers el cel i bleixa
I anhela tenir nous tanys.
Sense pensar mai en la mort.

Nívia nostàlgia (Itineràncies poètiques IV, 5)

Blancs peus immòbils
Que no paren de dansar
Giren i giren al meu voltant,
Rotllana immaculada.

I el fred és goig
I batec de vida per al rostre,
Flocs que s'escampen i corren
I s'entortolliguen.

De bon matí, desperten
El silenci dels arbres, brancam
Desfullat i nu,

I augmentaran
La lluïssor del sol d'hivern,
I em recordaran a tu.

Gòlgota (Melorepte177)

Quietud i teranyines, he parlat als espectres lassos
Que m'envolten i m'han ofert silenciosos mots
Per alimentar els malsons i els fracassos,
Xiuxiueigs per despertar-me els temors, tots.

Canelobres i ombres, he il·luminat amb fogueres
Apagades i cendres cada racó que temo, que ja temia
Abans de néixer la penombra, i són inútils les esperes
Quan la nit és lentitud i devora qualsevol indici del dia.

Aranya famèlica i parany, he begut el nèctar càlid
De la flor de la pols, he sentit el creixement de l'espiga
De forment eixorc en les venes mentre perdia l'hàlit.

I ara, malgrat que sento que la vànova és enemiga,
M'ajaço i m'endinso en la gola del llop, malson pàl·lid
I gota que se m'escola en la ment, plena d'espectres crassos.