La Júlia arriba a casa amb una única
dèria. Jugar amb el seu regal d'aniversari. És un vestit rosa per a
nines, el seu color preferit i, a més, ja té decidit quina vestirà.
Després de berenar, perquè la mare no la renyi amb motius, va cap a
l'habitació i troba el vestit damunt del llit. El bressol és buit i
prova al parc dels jocs. De cua d'ull li ha semblat percebre un
embalum. La seva estoneta de jugar no vol perdre-la així com així...
El vestit queda genial, damunt del
cosset blanc i esquifit. El botona i se'n separa, del conjunt. Ni fet
a mida, pensa la Júlia. Però alguna cosa hi manca... unes sabatetes
a joc amb el vestit, o amb la carona pàl·lida... Potser una mica de
pintallavis en aquella boca poc perfilada... s'esquitlla sense
soroll cap al dormitori dels pares. La mare hi guarda el maquillatge,
en un calaix de la còmoda, lluny de l'abast de mans que no l'haurien
de tocar. L'obre i en treu el primer que hi troba. Vermell intens. No
n'haurà d'abusar per no deixar massa rastres de la seva malifeta...
Quan la barra de carmí toca rudement
els llavis tendres, el mecanisme fatídic es dispara i la Júlia
s'espanta. El plor és imminent, els moviments gairebé espasmòdics
i una remor que esdevindrà xiscle sorgeix d'aquella ganyota
estrafeta. La mare, des de la cuina, l'escridassa:
—Júlia, vols deixar tranquil·la la
teva germana, que és un nadó, no pas una joguina?!
