En girar la clau i obrir la porta, la flaire que ens ve de l'interior és deliciosa. La tieta Àurea sempre ha destacat per la seva perícia en qüestions culinàries. No és d'estranyar que l'àpat del seu cinquantè aniversari sigui un d'aquells per ser recordat. Els pares i jo arribem al menjador i trobem la taula engalanada: les tovalles que ha estat brodant zelosament la mare, dos parells de canelobres d'argent amb les espelmes enceses, damunt de la taula les plàteres fumejants de carn rostida i bols amb salses de diverses classes. Tot preparat amb la meticulositat i l'amor que sempre ha caracteritzat els oncles d'ençà que van casar-se.
La mare crida la tieta Àurea però no rep cap resposta. Espera uns instants prudencials per cridar l'oncle Àgape (ja que algú feineja dins de la cuina) i, des de l'interior, ens respon ell mateix. Quan apareix amb la plàtera més grossa de totes, l'esglai ens sorprèn i trobem, sense cap mena d'ambigüitat, el significat més intrínsec de la frase més repetida de l'oncle. "M'estimo tant la tieta que no dubtaria a menjar-me-la". Els ulls exànimes de la tieta ens miren des de la gran plàtera mentre la mare es desmaia.
