Hi havia una vegada una
nena confinada, de l'època fosca de la pandèmia, que comptava els
dies que portava dins de casa sense veure els seus companys d'escola,
ni les seves amigues, aquells dies en què no podia lliscat tobogan
avall o sentir el vertigen del vaivé del gronxador, just a tres
carrers d'on vivia. Ja s'havia ultrapassat el mes de mesures extremes
i la resignació era el sentiment més adient per no trobar a faltar
l'esbarjo o l'aire lliure. A més a més, la wifi, la tauleta i
Netflix ajudaven a passar els dies, entre monòtons deures i àpats
familiars. Fins que un dia, un president il·luminat i els seus
assessors van decidir i anunciar que era hora de permetre el plaer de
trepitjar de nou l'asfalt als més menuts de cada casa.
Gràcies a aquest anunci,
diversos sentiments convivien entre les quatre parets del seu
apartament. La nena pensava en la Júlia i la Paula, en l'Èric i en
el Martí, que vivien tan a prop d'ella que segurament els veuria
també tot passejant pel poble minúscul on vivien. Aquesta emoció
contrastava amb la indignació dels pares que, a la cuina, escoltaven
les notícies d'allò més astorats. Aquella mateixa tarda va
dutxar-se amb més ganes que mai, es va ensabonar tres vegades i es
va aplicar condicionador després de les dues passades de xampú sota
l'aigua més calenta que podia resistir. Gairebé no sabia com era
allò de vestir-se de carrer, i deixar a banda el pijama, l'amic
inseparable, la seva segona pell. Va passar-se tota la tarda
escrivint quartilles plenes de paraules boniques i sentides i
dibuixant-les després, perquè tinguessin l'aparença de postal. Hi
enganxava cors retallats i lletres per compondre el nom de cada
destinatari. Va sopar i, per culpa de l'excitació de l'endemà, va
girar i girar pel llit. Donava voltes com una baldufa i obria de bat
a bat els ulls, com si en la foscor pogués entreveure-hi els rostres
dels seus amics.
I tornà el matí, i
la nena es va llevar, i el bol de llet i cereals se li va fer etern,
enorme, atapeït. Encara mastegava quatre flocs que li feien bola
dins de la boca quan ja es posava la roba triada la tarda anterior.
Davant del mirall va canviar mitja dotzena de cops de pentinat i de
complements. La diadema li donava un aire massa infantil, les trenes o
el monyo de ballet li semblaven passades de moda i gens del seu
estil. Finalment, va optar pel cabell solt, i se'l raspallava mentre
cantava un tema dels One Direction. La cara d'estranyesa de la mare
en no haver de repetir tres vegades que es preparés perquè marxaven
—ja que la nena l'esperava al rebedor neta i polida i endreçada—
era un poema i una grata sorpresa. El mateix aspecte poètic que
tenia el rostre de la petita en sentir-se envaïda per una mascareta
i per uns guants de làtex. Però la cançó de la boy band va
esdevenir marxa fúnebre en veure que deixaven enrere el parc i es
creuaven amb diferents coneguts i els saludaven amb un lleu gest
acompanyat d'una estrebada de la mare.
El drama, però, va arribar en veure l'entrada del supermercat.
L'exagerada cua, amb una distància extremadament àmplia i
respectada, només era el preàmbul a allò que l'esperava dins del
local. Lleixes semibuides, esbufecs i penjaments de la mare en veure
els preus augmentats, per no parlar de l'avorriment que era anar
rere seu en mode gimcana tot esquivant d'altres emmascarats i capses
buides pertot arreu. El camí de tornada a casa fou de rècord i, un
cop dutxada i canviada, s'enclaustrà dins de la seva habitació:
preferia cremar-se les celles davant d'una pantalla. Ara veia clar
que un dos per cent de bateria l'angoixava menys que tornar a
respirar aire fresc al carrer.
