El Vendrell, 9 d'octubre
de 2012
Estimada Sílvia,
t'escric aquestes línies
amb retard. Ja fa uns dies que ho hauria d'haver fet però l'ànim no
corre per bons moments. Tampoc l'enclaustrament ajuda a airejar les
idees absurdes que em vénen al cap. I em provoca apatia, desgana,
fadiga... Això és el pitjor de la soledat, que converteix el
temperament del brau en docilitat d'anyell. I sobretot quan tinc
aquell reguitzell de records que no poden presentar-se de mica en
mica. No. Ho fan de sobte i de cop. Ara és un d'aquells moments
impetuosos en què la nostàlgia em fa agafar paper i bolígraf i
escriure't.
Ho sé, no m'és permès
fer-ho. L'anell de casada m'ho impedeix. Però questes són lleis
divines. Jo no em regeixo per aquestes, i tu, d'uns mesos ençà,
tampoc. Si no, no hauríem acceptat de trobar-nos. Ni de tastar-nos
més enllà d'un petó cast a la galta, o d'una encaixada amistosa.
Tampoc no hauria buscat la forma de passar més estona junts,
arriscant-nos en el teu poble. La temptació era massa forta, i el
desig, encara pitjor. Tot i així, et puc dir que aquesta setmana i
escaig ha estat idíl·lica, plena de tendresa i de sentiments nous,
renovats, que semblaven perduts. Parlo per mi i per tu, també. Goso
fer-ho perquè tot el que em comunicaven els teus ulls, en el silenci
de la cambra. Era això.
No pateixis, els meus
llavis segueixen segellats. No hi haurà res d'aquesta història que
surti d'ells, només pels canals que hem anat usant al llarg de les
setmanes, amb el nostre codi personal i secret. Les metàfores que
captes sense haver-te-les d'explicar, els matisos que deixo en cada
vers, en cada paràgraf. Tant sonet com relat. I ja saps que no hi ha
massa ficció darrerament en tot el que escric i llegeixes. M'has
despullat de totes les formes possibles, igual que tu has deixat que
ho fes jo. I abans inclús de tenir-te al meu davant amb la nuesa
pletòrica que et pertany. I que no saps acabar de creure...
He tornat tot just fa una
setmana i encara guardo a l'oïda les paraules pronunciades, aquelles
que eren un incendi cada vegada que ens trobàvem. Aquelles cites
clandestines però immaculades, sense culpabilitats, que han omplert
les retines d'imatges belles, inesborrables. I aquests dits meus que
ara no saben tocar res sense imaginar que no poden acariciar-te fins
d'aquí a un temps imprecís... com si haguessin perdut tot
l'aprenentatge acumulat al llarg de la vida en l'instant de trobar-se
amb la teva pell.
He tornat, he començat a
la feina i, tot just començar la jornada, ja penso en l'hora de
plegar i d'arribar a casa i de deslliurar-me de tota peça de roba i
estirar-me per descansar i que transcorrin ràpidament les hores fins
a trenc d'alba. Llavors, amb la melodia que m'anuncia que estàs a
punt de parlar-me, em desperto de cop. Em desvetllo i tots els
sentits treballen amb celeritat per recuperar el cent per cent de les
seves qualitats. Però aquesta conversa, a través d'una finestra que
em torna tots els teus matisos, és un succedani contra la nostàlgia
i l'enyorança. I ho sabem. Però ara només ens queda resignar-nos i
passar dies com si trampegéssim en aquest joc d'atzar i de baralles
velades. Seré tafur per donar-te les millors mans, per evitar tota
la tristesa de saber que la partida és il·limitada i que, tard o
d'hora, es pot aconseguir fer saltar la banca del destí...
Mentrestant, continuo
recopilant tot moment passat al teu costat o amb la teva presència
de la mena que sigui, a base de missatges, de poemes, de retalls
deixats en tot el que escric, com les molles de pa o les pedres
blanques en el camí de retorn a la meva llar, la que vol acollir-te
definitivament. Aquesta nit, però, en què la melangia del teu cos
em turmenta la raó, ruixaré els llençols amb la fragància teva,
l'envàs de colònia que vaig demanar-te abans de marxar per tenir-te
present mentre fossis absent. La fragància de colònia que ha
d'ajudar-me a sobreviure en l'embalum de tenebres que m'has deixat
després de tastar el teu cos gerd, custodiat per la penombra i pels
meus braços. Perquè la clau de la meva supervivència resta en mans
de la vainilla, l'essència que ha edulcorat la culpa, el
remordiment, la infidelitat, i els ha convertit en un episodi
deliciós en la nostra memòria.
Fins aviat, petita
meva... Sempre teu, Lluís.
