Esbufega i prega perquè la canalla mengi ràpid i
marxi lluny i la deixi tranquil·la. També perquè ell, que avui tampoc
no li agrairà el dinar, s'arrepapi i faci una becaina d'allò més
reparadora. Els observa, murris i afamats. Des de la seva
perspectiva, veu que la parella ja no rutlla. Hi ha retrets i
indirectes, mirades de menyspreu. Ha arribat el moment que no
reconeix els seus propis fills, que emulen el gandul del pare. Ell,
que no fa res més que exhibir-se i dropejar. I es troba a la
intempèrie, desemparada inclús, del que creia que era el seu clan.
Se sent entre desconeguts, aliens a ella mateixa, que no sap ben bé d'on han vingut.
Exhala novament, rosegada pel desassossec de qui
s'impacienta, descol·locada. Encara li resta l'esperança de
l'escapada quan tots s'han descuidat. Quan torna a ser ella i
aquestes alenades d'aire fresc li eixamplen els pulmons i, per
consegüent, li il·luminen la grisor de la rutina, que és la vida
d'un temps ençà. Ho nota. Havia caigut en barrina i es trobava en
un bucle que la xuclava. Uns ulls pregons van ajudar-la a sortir
d'aquell pou fosc de moure's d'esma, com un arbre al bres del vent.
Ell fou tan oportú que avui encara li sembla viure un somni. També
li fa respecte anomenar-lo amant. Però és clandestí. Quin altre
nom té aquest tipus d'amor? Perquè l'estima, s'estimen. No s'ha
atrevit a confessar-ho però li ho transmet amb mirades furtives, de
caçadora i de maula.
Suporta estoicament la cançoneria diària del dinar
abundant, perquè el premi és enorme, i s'ho prenen com un repte:
aconseguir veure's sense que siguin descoberts. Les males llengües i
els orígens diferents, per molt que diguin que són cosins
llunyans... La fressa dels més petits, jugant, quasi inaudible i
els lleus roncs, que han començat, li indiquen que ja pot
absentar-se sense cap perill. Corre, amb ímpetu d'adolescència, cap
a la sabana, on l'espera el guepard. Almenys ell li té més
sensibilitat i atencions que el rei de la selva, expert en espantar
mosques amb la cua, mentre dorm.
