—
Ja t'has vist? Menjat per la malaltia, pel cúmul de refredats mal
guarits i per la dèria de no voler anar al metge mai... Jo sóc fort com
un roure, em parafrasejo... Perquè, per molt que em pesi i
m'avergonyeixi, aquest espantaocells fet de pell i ossos seré jo d'aquí a
quaranta anys. I quin balanç fas de la teva vida, Lluís?
— ...
—
No cal que responguis, no t'hi esforcis, que jo el sé bé. Sóc un
ganàpia, ja ho sé, això em replicaràs i no m'ofendries si tinguessis la
capacitat de rèplica. Però no ho facis, no, que encara et cauria la cara
de vergonya. I tantes ínfules d'escriptoràs? Un pixatinters has estat
sempre.
— ...
— Sí, també en la meva edat ho eres, i
potser jo en tingui part de culpa, per ser el germen d'aquesta desídia
vital. Inconstant, voleiant de flor en flor, i volies formar una
família, tenir fills, criar-los, que et diguessin pare, educar-los...
Però si no has sabut educar-te a tu mateix... Què pretenies amb aquests
castells en l'aire?
— ...
— De nou calles, i el silenci és
la mostra que tinc raó... No et retrec res: realment, cap dels dos no
ha sabut ser un bon jo. Ni com a persona ni pel el físic, que vam néixer
lleigs i mai no vam millorar. Tampoc no t'han pogut arranjar ni els
maquilladors de la funerària, per ser-me sincer, ara que em veig davant
meu, amb el taüt obert...
