Vaig borratxo i, resseguint la paret del carrer on calculo que es troba casa meva, he arribat com he pogut al portal que em resulta més familiar i he pujat els graons fins al replà que ha de ser el meu. He begut molt, però no el suficient per adonar-me que aquella veu no és la de la Mariana, la meva senyora. Malgrat tot, guardo el clauer que havia tret de la butxaca segons abans que m'obrís la dona vestida amb una bata blava de pelfa i unes plantofes marrons.
-Treu-te l'abric i renta't les mans -m'ordena-, que el sopar ja és a taula. I fes el favor de tornar-te a afaitar, o vols deixar-te bigoti i barba com un rodamón? Em sents, Jeroni?
No goso contradir-la, m'afaitaré en acabar de sopar. La flaire és exquisida, alguna cosa tindrà de bo haver-me desorientat. Tampoc no li diré que no em dic Jeroni, almenys no amb l'estómac encara buit. Per intuïció i certa lògica, trobo el lavabo al fons del passadís, on aprofito per rentar-me la cara amb aigua abundant. Pallasso! Carallot!, crido al reflex que trobo al mirall. No estàs avesat a beure i, un cop que ho fas, mira què et passa...
Sopem amb lentitud. I ella no deixa de parlar-me de veïnes que no conec i d'amics que no em sonen de res. Però un simple ahà mecànic deixat caure de tant en tant sembla contentar-la prou per no interrompre el monòleg. Tinc mal de cap, no vull disgustar-la ara que està tan a gust, pobra dona. No sé el seu nom, tampoc ella en sap el meu, almenys el real. Però ja m'està bé Jeroni. Vesteix més que un simple Josep, fa més patxoca. I és més llarg! A certes edats, això de la llargada té importància...
Mentre frega els quatre plats i els coberts, la nova Mariana ha posat una cafetera al foc. Jo sóc més aviat d'infusions, però no li refusaré l'oferiment. Com tampoc no li nego la cigarreta quan m'allarga el paquet de tabac. No he fumat en ma vida, algun dia havia de començar... Estossego i arrufo el nas en inspirar el fum i fer un glop de cafè amarg, respectivament. Això dels vicis aliens no és gaire saludable. Ja és hora que tregui valor i li confessi que jo sóc en Josep Miralles, no pas el suposat Jeroni que ella creu que sóc. A més, la meva Mariana deu patir ja perquè fa massa hores que...
-Recorda que demà hem de llevar-nos aviat, reietó. Així que, empijama't i jo acabo de recollir la cuina i de planxar-te el vestit de mudar que has d'anar d'enterrament. Els morts no esperen ningú...
Oblido el que pensava, se la veu tan calmada i tan plàcida. Tan convençuda de tot el que diu... M'empijamaré, jo que solc dormir nu o amb una muda com a màxim, i m'adormiré sense pensar fins demà.
Escric la meva Mariana. Una carta dura i breu, taxativa i rotunda. No ens veurem més, ja n'estic fart. Adéu, J. Al sobre hi gargotejo l'adreça que era la nostra, i a partir d'avui només serà seva. Renuncio a la meva vida, i deixo que la nova Mariana (que es diu Ofèlia) cregui tot allò que imagina des d'aquell vespre en trobar-me al seu replà, transformat en el seu Jeroni perdut. D'això ja fa set anys, des de llavors callo i col·loco ahàs de manera al·leatòria enmig dels seus sol·liloquis. Qui gosaria treure-li la il·lusió dels ulls ara?
